Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.
Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.
Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.
Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.
Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.
*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.
Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.
Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.
Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.
Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.
*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.
6 comentaris:
D'acord, ho compro sempre que vagi acompanyat d'alguna gest de retorn de sobirania que invalidi la laminació de la sentència del TC (llengua, control d'infrastructures, poder judicial.
El que passa és que si de bon començament assumim que no serà com el règim foral i que tocarà pringar de nou acabarem per recollir, com sempre, les engrunes. Per començar a negociar s'ha de demanar més del que vols.
Totalment d'acord... a curt/mitjà termini.
El teu bloc d'errades ortogràfiques:
http://www.totsival.blogspot.com/
Mixkin,
Els diners són sobirania. En qualsevol negociació post-concert la sobirania catalana guanyaria molts punts. Qui té els diners té la força i el domini del temps.
No sempre és una bona estratègia començar demanant el cel.
Arnau,
Me n'alegro que coincidim.
Gràcies i fins aviat,
Marc Arza
El concert econòmic, o dret foral, és un dret de conquesta declarat després d'abolir els Furs i Constitucions dels territoris de la Corona d'Aragó i de canviar l'organització territorial de la Monarquia Hispànica mitjançant els Decrets de Nova Planta de Felip V. Que l'Estat ens doni el concert econòmic amb és tant difícil com que ens doni la independència, perquè fer-ho li implica donar per acabat el dret de conquesta d'Espanya sobre Catalunya, i això l'Estat no ho farà mai, i encara menys si ha de venir de la mà del Partit Popular.
Com bé comentes a Twitter: "Veurem com va!". Almenys espero que ho intenteu, perquè amb aquesta proposta heu guanyat les eleccions. I si l'Estat ha de dir que no, que ho digui. Haurem fet un pas més.
Salut!
Gerard
Mmm, havia d'haver esperat una estona més abans de comentar. Ara ja no és el concert, sinó una reforma fiscal. Quan Josep Borrell va fer la seva l'any 1986 jo tenia 1 any, i en tot aquest temps he viscut espoliat. Espero que si el país va malament no sigui culpa del tripartit...
Publica un comentari a l'entrada