Des que Verdaguer li va dedicar un bellíssim poema l’any 1888 el pi de les tres branques ha estat un dels símbols del catalanisme. Un indret de visita obligada i una metàfora del país (països, si es vol). Sec, escapçat, mort i apedaçat, encara imposa quan es visita. Un arbre immens, altiu i negre enmig del verd del Berguedà.
Fa tres segles que a Catalunya la fidelitat al país és paga cara i el pi de les tres branques n’és una bona prova. Des que va esdevenir un referent de catalanitat l’arbre ha estat enverinat i cremat, atacat a cops de destral i més endavant, amb la millora de la tècnica, esgarrinxat amb una moto-serra. Avui qui el visita troba l’esquelet d’allò que havia estat. Un tronc enfosquit i sense vida, ple de cicatrius i amb una branca perduda. I és fàcil deixar-se endur pel pessimisme per veure en aquell pi la dignitat rebregada del país. Però l’arbre es manté dret. Ferm. Sec però endurit, gairebé petrificat. I encara més. Al voltant de l’arbre la vida reneix. Neixen nous pins que s’alcen tossuts per poder superar algun dia aquell que va inspirar Mossèn Cinto. I hi ha gent, joves i grans, molta gent que peregrina al pi i l’omple de vida amb la seva presència.
Hi ha l’adversari (l’enemic davant el qual sempre és l’hora d’estar alerta) que ataca el pi de les tres branques i tots els símbols del país pensant que pot ferir-lo però no hi ha cop, per fort que sigui, que pugui arribar a l’ànima. Anys de resistència, anys de renaixença, demostren que aquest enemic té la batalla perduda. Però la victòria és en el bosc, en la gent, i la clau de l’èxit és aquesta perspectiva. Hi ha qui es mira el pi tan de prop que no pot veure el bosc que hi ha al darrera. Aquells que voldrien quedar-se amb un pi sec perdent l’oportunitat de gaudir d’un bosc sencer. Tot un bosc que arrela, lentament, tement una maltempsada que l’esguerri.
ñ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada