dissabte, d’agost 30, 2008

Jo també faig El Singular Digital


A partir d’avui aquest bloc s’incorpora a la nova secció de bitacoles d’El Singular Digital. Una iniciativa que aposta per obrir aquest diari al fenomen bloc reconeixent la vitalitat i l’empenta de la catosfera.Poc a poc els blocs van sortint de l’endogàmia i guanyen presència més enllà de l’espai que fins ara tenien reservat.

Fa alguns mesos, en Vicenç Villatoro, parlant de la cultura del catalanisme afirmava que el país havia sigut capdavanter en cultura popular, la dels ateneus i els cors d’en Clavé, però havia entrat en dificultats quan la cultura s’havia convertit en indústria. Ara, els entramats p2p i les eines digitals tornen a posar al nostre abast la possibilitat d’aixecar un moviment cultural de producció social, de molts a molts. Els blocs en són tan sols una part però han demostrat l’enorme capacitat creadora del país quan es compta amb les eines per a sintonitzar-la correctament.

Avui acaben les vacances impagables que fa dos mesos que duren i el catalunya.ffw reprèn la feina. Una feina tímida de reflexió i opinió que vol contribuir a fer de Catalunya una societat viva i dinàmica, un país pioner que arribi al món global, complex i digital des del seu caràcter singular.

Ens veiem aquí i al Singular Digital!

dijous, d’agost 28, 2008

Tres lliçons 2.0 d'en Rodolfo Chikilicuatre



1) El món 2.0 despulla allò que s’hi aboca.

TVE confiava en obrir Eurovisió per donar-li un to de modernitat que amagués la realitat casposa d’un certamen caduc. Per contra, la manca de filtres als participants i la capacitat d’elecció dels consumidors va acabar amb la victòria de l’anticoncursant. Quan es volia camuflar la caspa d’Eurovisió, la força del 2.0 aconsegueix posar-la en primer pla amb la col·laboració de l’amic Chikilicuatre, un esperpent musical síntesi de Massiel i José Vélez.

2) En el món 2.0 el peix petit es menja el gran.

La televisió pública de l’estat és un monstre amb un pressupost enorme i un dèficit històric encara més gran, l’exemple perfecte de diplodocus empresarial. Al seu davant, l’equip de guionistes d’una productora jove com El Terrat, aprofita la matussera aposta 2.0 de TVE per colar-li un gol, promocionar un producte amb mitjans aliens i, de passada, generar un fenomen de masses que ajudarà la productora a fer caixa amb uns ingressos totalment inesperats.

3) En el món 2.0 tothom hi guanya, fins i tot qui perd.

És evident que El Terrat i l’equip de Buenafuente son els grans triomfadors del fenomen Chikilicuatre, però fins i tot TVE, que ha passat per moments de ridícul, ha tret beneficis de la seva aposta 2.0. Eurovisió s’ha despullat i es presenta als espectadors amb tot el seu patetisme, és cert, però aquest any milions d’espectadors seguiran el programa especial dedicat al concurs. Irònicament, l’error de TVE, haurà aconseguit captar l’atenció del públic amb més èxit que no s’esperaven.

dimecres, d’agost 27, 2008

Una trobada sobre la Catalunya 2.0 (10 idees)



  1. La web 2.0 configura una nova societat civil més oberta i fluida.

  2. La tecnollibertat és progrés. La por a la tecnollibertat és un símptoma d’esclerosi social.

  3. La política 2.0 no són els polítics amb bloc, són els polítics connectats i en sintonia constant amb la ciutadania.

  4. Política 2.0 i economia 2.0 són esforços paral·lels, dues cares de la societat 2.0.

  5. El coneixement tancat és el passat. És necessari acabar amb els cercles impermeables de coneixement universitari i empresarial per obrir-los al món.

  6. Les solucions col·laboratives pròpies de la wikinomia poden ser molt útils per a compensar la pobresa en R+D a Catalunya.

  7. La informació, bona i dolenta, sobre qualsevol empresa corre entre consumidors i competidors. La honestedat és un recurs bàsic en el món 2.0.

  8. Els blocs són una eina extraordinària per a vestir d’experiència la relació consumidor/marca.

  9. Davant la microsegmentació de mercats els blocs i les xarxes socials són el mitjà més adequat per arribar de forma econòmica i eficient al client amagat.

  10. Els entramats p2p són la solució a alguns dels problemes econòmics del país. Els esquemes financers de particular a particular en són un bon exemple i poden ser una molt bona opció per a suplir el rol de bancs i caixes en molts microprojectes empresarials.
    ________________________________
Sobre aquestes 10 idees i algunes més va girar la conversa a la trobada amb blocaires que el Conseller Huguet va organitzar per parlar de la Catalunya 2.0. Podeu saber-ne més llegint alguna de les cròniques dels assistents:

dimarts, d’agost 26, 2008

Web 2.0, la nova ciutat


La imatge d’una ciutat moderna, vibrant, lluminosa i dinàmica recull tota l’essència del web 2.0. Un espai nou. Una segona revolució urbana alliberada dels lligams del món físic que compta a més amb un barri català nombrós i despert amb la catosfera com a espina dorsal.

Com en totes les grans urbs de la història, d’Ur a Nova York, de Barcelona a Xanghai, el web 2.0 recull tota la riquesa de la diferència i la col·laboració treballant en paral·lel. Persones, grups i empreses diverses que, gairebé sense voler, provoquen un xoc d’idees i opinions que acaba precipitant en afinitats i interessos comuns. Diàleg i xarxa són alhora llavor i terreny de joc per a l’impuls neourbà del web 2.0.

Una segona revolució urbana, gairebé una revolta, que ho abasta tot perquè les ciutats són àgora però també mercat. La plaça major és un espai per a la conversa però també per al negoci i el web 2.0 no és res més que la plaça major d’internet. En l’espai compartit de la nova ciutat cauen els intermediaris, corre la informació i broten les oportunitats. Oportunitats , també, per a una democràcia més autèntica.

Allò que la nova polis reclama amb força és una nova actitud. Un posat ambiciós i obert, generós i glocal. És en la mentalitat on es guanya i es perd el joc neourbà.

*Post ja publicat el passat 1 d'abril

dilluns, d’agost 25, 2008

Blocs i política 2.0: el leninisme impossible

L'agost s'acaba i aquesta serà la darrera setmana que el bloc dedica a rellegir posts de l'últim any. Uns dies per a recuperar algunes reflexions sobre el fenòmen 2.0.


L’impuls del web 2.0 revoluciona Internet i transforma el món. La capacitat d’establir llaços individuals allunyats de qualsevol estructura piramidal trenca jerarquies, reforça l’horitzontalitat de les relacions i genera formes innovadores de diàleg i participació. Amb els blocs com a eina principal, la revolució 2.0 arriba a la política. La mateixa onada de canvi que ha trasbalsat el món audiovisual, financer o editorial, topa ara amb les estructures democràtiques clàssiques. Prenent com a referència el mític cluetrain manifesto, sembla evident que la política ha d’abandonar el paradigma del discurs per centrar-se en la conversa. L’àgora retrobada.

Fins ara els blocs han protagonitzat la política 2.0. La discussió política ha reaparegut a Internet deslliurada de la cotilla partidista i el caràcter tendenciós dels mitjans de comunicació tradicionals. Els polítics amb bloc han descobert una nova manera de relacionar-se amb el ciutadà. Un mitjà a través del qual explicar-se sense intermediaris, rebent alhora respostes directes i altres inputs amb una facilitat impossible fins fa poc temps. Els ciutadans, més enllà del debat i la possibilitat de guanyar accés directe als seus representants, tenen ara els mitjans per a organitzar-se i tirar endavant idees i projectes per a fer sentir la seva veu i garantir-ne la incidència.

Tot i que el canvi serà ràpid i sembla imminent, si mirem al nostre entorn més pròxim sembla clar que l’hegemonia del l’autoritat i l’estructura en la política 1.0 han generat estructures mentals poc adequades per al sacseig que s’aproxima. Els blocs són instruments de llibertat, de pensament crític i independent. Pretendre domesticar-los a les ordres del partit i la política acaba amb la raó de ser del mitjà. Les xarxes de blocs homogenis, amb temes i arguments al dictat, tancats a la participació ciutadana i nascuts per camuflar el desprestigi del poder, no tenen futur en la política 2.0. La tendència leninista a l’organització estricta i autoritària és l’antítesi de la conversa i la democràcia oberta.

La vitalitat de la catosfera és un símptoma de la quantitat ingent de ciutadans amb voluntat de contribuir, dins i fora d’Internet. La capacitat de recollir aquesta energia és la clau de l’èxit. Qui sàpiga aprofitar tot el potencial de l’esclat de la política 2.0 rebrà un impuls extraordinari. Per això cal, però, afrontar el fenomen sense por i amb mentalitat oberta. No hi ha control possible, només serveix no tenir massa res a amagar.
______________________________________________
Aquest post recull algunes de les idees exposades durant una recent trobada de blocaires amb Artur Mas i el seu equip. Amb en Marcús, en Xavier Mir, la Núria Masdéu, en Marc Vidal, en Vicent Partal (Vilaweb), l' Eduard Batlle (El Punt), en Jordi Cabré (El Singular Digital) i l'Oriol Ibars, vam disfrutar d'una hora i mitjà de conversa distesa sobre blocs, catalanisme i política 2.0. Toca agraïr a la gent de CDC el seu interès i haver fet possible la trobada.

En podeu saber més a les cròniques dels assitents:

- Artur Mas
- Vicent Partal
- Eduard Batlle
- Xavier Mir
- Roc Fernández
- Toni Ibañéz
- Marcús
- Marc Vidal
- Núria Masdeu

*Post ja publicat el passat 24 de novembre

dimecres, d’agost 20, 2008

L'Absurda (i estúpida) polèmica del Collins


Fa algunes setmanes que corre per blocs i mitjans de comunicació una onada d’indignació contra el diccionari. La pobra gent del diccionari Collins espanyol-anglès feien la seva feina amb tota normalitat sense pensar que en un racó d’Europa hi ha un país de gent molt susceptible i totalment entregada a la correcció política del llenguatge. Per aquesta gent llegir que el Collins recull que, en castellà, “polaco” pot fer referència als catalans ha estat rebut com un insult. Un insult greu.

La polèmica és força estúpida. Els diccionaris recullen la llengua, no la creen. Son un instrument purament tècnic. Enfrontar-se al diccionari és com matar el missatger, un gest poc raonat que equival al cap sota terra de l’estruç. Potser no es vol veure el que no agrada, però el cert és que esborrant del diccionari entrades com “lleig” i “fosc” no es farà el món més bonic i lluminós, només una mica més absurd i incomprensible.

Més enllà de l’anecdota, la indignació davant el Collins resulta preocupant per què fa visible la sensibilitat a flor de pell d’un país arraconat i en retirada. Cal molt poca seguretat i encara menys sentit del humor per anar contra el diccionari. A la revolta contra el Collins li tocaria acabar com marquen els cànons del ridícul, amb una manifestació de protesta davant d’El Corte Inglés.

*Post ja publicat el passat 16 de maig

dilluns, d’agost 18, 2008

Tres sobre el País Valencià

L'any 2008 marcarà un canvi de fons en les relacions entre el País Valencià i Catalunya. Un canvi necessari que només pot ser a millor. Aprofito per a recuperar tres posts sobre el País Valencià d'aquests darrers mesos.




k

dimecres, d’agost 13, 2008

Tres sobre la Xina

Aprofitant l'efervescència xinesa al voltant dels jocs olímpics, recupero tres posts dedicats a la Xina els últims dos anys.


dilluns, d’agost 11, 2008

El perfil soviètic de la nova Rússia

Quan Rússia treu pit al Caucas davant l'exèrcit Georgià, sembla adient recuperar aquest post publicat fa una colla de mesos.


A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.

dimecres, d’agost 06, 2008

El bonisme


Trancripció*:

“Què és el bonisme? Podríem definir-lo com una actitud moral que té per fórmula una gran dosi de comprensió i de ganes d’ajudar, unes gotes o un bon raig de complex de culpa i una cullerada d’inseguretat sobre els propis valors. O sigui, una barreja de bons propòsits amb escrúpols i complexos. “

“De vegades, el bonisme es combina amb un altre estat de l’esperit, ben diferent, que és el progressisme. No el progressisme cínic amb ànsia de poder i que mira d’utilitzar i manipular els bons sentiments, sinó el progressisme un pèl ingenu i desinformat que de bona fe s’apunta a tot el que creu que és moda, avançat, intel·ligent i èticament millor.”

“Aquesta simbiosi de bonisme i progressisme, que a Catalunya es dóna molt, ens deixa indefensos. A Europa tampoc no li fa cap favor, però especialment no en fa cap a Catalunya, que és un país en situació crítica i amb una societat molt pressionada. Nosaltres necessitem valors sòlids i conviccions fermes que ens ajudin a mantenir-nos i a defensar-nos.”

*Aquest text sobre el bonisme no és meu. Ja m’agradaria. És una text transcrit de les Memòries del President Pujol tot just publicades. Un llibre que val la pena recomanar a tothom. Aquestes ratlles en són només un aperitiu.

dimarts, d’agost 05, 2008

AVE: Visió espanyola, malson català.


Si, comptat i debatut, l’AVE no justifica la inversió desmesurada que exigeix, com s’explica que l’estat espanyol sigui el lloc del món on s’aposta més decididament per aquesta tecnologia? La resposta la donen la ministra Maleni a la inauguració de la línia de Màlaga i el president Zapatero a la de Valladolid: recosir l’estat amb fil d’acer, vertebrar Espanya. Tres cents anys d’esforços per a construir a cops de mall un estat-nació no han aconseguit, fins avui, consolidar definitivament el projecte espanyol. Els últims vint anys, un estat molt reforçat i amb enormes recursos fiscals ha engegat una ofensiva en que l’alta velocitat resulta clau. Madrid s’ha aixecat com un pol econòmic central que aspira a ser l’únic motor de l’estat, protagonista absolut. Fent de la península el seu hinterland particular a partir d’una xarxa d’alta velocitat densa i estrictament radial.

El projecte centrípet d’Espanya pot resultar atractiu per a castellans, andalusos o gallecs, però no respon ni de bon tros al potencial de Catalunya i l’eix mediterrani. La xarxa d’alta velocitat resulta doblement tòxica per a Catalunya: succiona recursos enormes i no respon a les necessitats del país. Unes necessitats d’infraestructura ferroviària que l’actual estratègia espanyola deixarà desateses tot i que es podrien cobrir de forma òptima amb una part de la inversió que exigeix l’alta velocitat.

L’eix mediterrani i una segona línia d’interior fins a Saragossa, emmarquen l’àrea d’interès prioritari per a Catalunya, el territori d’influència directa de la nostra economia a partir del qual ens relliguem amb Europa. Per a les distàncies clau entre Girona i València, via Barcelona, Tarragona i Reus, i la connexió de Lleida i Saragossa amb aquesta línia principal, velocitats de 200 a 250 km/h resulten òptimes en termes de temps. Una solució que demana inversions en modernització de vies i maquinària de nova tecnologia que, tot i ser altes, representen només una fracció del que demana l’alta velocitat estricta. Una solució que permetria canalitzar alhora mercaderies i passatgers, autèntica clau de volta d’una xarxa de comunicacions per a un país industrial que no es contempla en el plantejament actual.

Així doncs, també en infraestructures els interessos de l’estat, d’Espanya, i els dels catalans es troben enfrontats. Catalunya hauria d’apostar per una xarxa d’alta velocitat tradicional per a càrrega i passatgers, que relligues l’arc mediterrani i s’obrís a Europa, Madrid i la Y basca. L’estat, en canvi, ignora ben conscientment la connexió AVE de València amb Barcelona i castiga l’economia productiva amb un tren exclusiu per a passatgers pensat per a una economia en monocultiu de serveis. Tot mentre dilapida els recursos, provinents en bona part del dèficit fiscal català, en una tecnologia amb una relació cost/benefici més que dubtosa.

Una visió espanyola que els catalans no podrem aturar. Una xarxa que ens limita i ens lliga cada cop més a un estat que mai no mira a favor dels nostres interessos. Un malson.

Imatge: Diari Avui

*Post ja publicat el passat 7 de gener