dilluns, de juliol 30, 2007

Els límits d'Europa


D’ençà del inici del projecte europeu, i en particular rere la caiguda del mur de Berlín, la qüestió dels límits d’Europa ha estat una constant del debat continental. Límits geogràfics i polítics, però també de ritme, la definició dels quals permetria una millor gestió de les ampliacions i processos d’adhesió que es van obrint.

Deixant de banda la ribera sud de la Mediterrània per raons obvies, i acceptant que a mitjà termini tota la regió balcànica, Albània inclosa, tancarà el buit territorial entre Grècia i l’Europa central, només la frontera més oriental de la Unió Europea (UE) continua avui oberta i plena d’interrogants.

La prova de les limitacions que una falta clara de model suposa a la política exterior de la UE és el cas de Turquia. Els dubtes i canvis de política dels diversos estats membres entorn a la possible candidatura dels turcs han acabat portant a acceptar negociar una futura adhesió quan no és encara clar que es vulgui Turquia com a membre. La principal reticència Europea davant Turquia hauria de ser de caràcter geopolític. Pensar que la frontera de la Unió pot arribar a l’Iraq, Siria, i l’Iran fa venir malsons a qualsevol europeista i la futura adhesió hauria d’anar precedida per una implicació de la UE en la pacificació i el desenvolupament de l’orient mitjà que avui sembla del tot impossible.

Pel que fa a Rússia, si bé la seva desmesura geogràfica i el seu pes específic fan que ni tan sols s’hagi plantejat una futura adhesió, el dubte és la seva àrea d’influència més directa, principalment Ucraïna i Bielorússia. Si bé l’entrada d’aquests països a al UE sembla avui molt llunyana, és ben clar que una futura adhesió incomodaria Rússia i seria bo plantejar una estratègia que eviti la improvisació. Un escenari en que tos dos països compartissin lligams similars amb la UE i amb Rússia, servint com a zona d’esponjament i transició entre els dos gegants del continent seria probablement la solució més adient.En tot cas cal tenir clar que la qüestió turca demostra la necessitat de tenir un horitzó clar per al futur de la UE en els propers cinquanta anys que ajudi a definir les polítiques d’avui i del futur més immediat.

2 comentaris:

Vira ha dit...

Sempre que veig que algu considera que Russia o els estats ex-membres de la URSS son bons candidats per a la UE, mentre que veu la candidatura de Turquia amb reticencia, m'adono de fins a quin punt les questions superficials (la raça, sobre tot) determinen les simpaties.

He viscut cinc anys a Russia i ex satelits, i tres mes (els tres ultims) a Turquia. Amb aquesta experiencia a l'esquena, nomes puc dir que Turquia es un pais europeu de cap a peus, força mes desenvolupat i serios del que era la Espanya que va entrar a la UE en el seu moment. I amb una ferma voluntat europeista (despres de tot quan es deia allo de "Turquia, l'home malalt d'Europa", ja se'n reconeixia la seva europeitat. No us sembla?).

Anem ara pels russos i els seus ex satelits: amb excepcio de Txequia i dels estats baltics (tots ells historicament paisos de la zona d'influencia germanica), tots els altres son mes asiatics que no pas europeus, i ho son per conviccio, per historia i per costums. Belarus es a mes a mes una mena de mafia control·lat per un lobby familiar, igual passa amb Transnistria, una regio separada pel seu compta (i pel de dos exercits russos que s'hi han installat) de Moldova. Paisos que ja son a la UE o gairebe, com ara Bulgaria o Rumania son autentics desastres des de tots els punts de vista. De la mateixa Russia millor no parlar-ne.

Perque tots aquests paisos que no tenen cap interes a ser europeus (apart de per les subvencions) estan ben vistos, i un pais com Turquia esta mal vist? Doncs com la religio avui en dia es suposa que no importa, doncs nomes puc pensar en la raça i en l'ignorancia. Si, en la raça perque tothom veu als ukrainesos blanquets i rossos i diu "aquests son dels nostres", mentre tothom es creu que els turcs tenen pinta de moro i diu "aquests no son dels nostres". He esmentat la ignorancia com a motiu, perque resulta que els Turcs no son moros i fisicament son gairebe pastats als espanyols o als grecs.

Aleshores per donar suport al mite antiturc es tenen que escoltar bajanades com que alli la dona esta maltractada (fals, la meva cardiologa es una dona, i conec dones rectores d'universitat), o que la religio determina el pais (fals, no es veu resar per enlloc, apart, paradoxalment, algun barri de la Istanbul europea). Erdogan no es mes fanatic musulma que en en Duran Lleida fanatic catolic, i ho ha demostrat amb fets. Tambe es corprenedor el desconeixement del pais que es te: a la nostra premsa es presenta als presumtes "laics" com la gent avançada del pais, quan nomes son els mes rics (immensament rics alguns) i els militars, que lluiten no pel laicisme sino per protegir els seus avantages, que son realment escandolosos. Tambe preten la premsa hispana que els suposat islamistes son retrograds i carques. Doncs tampoc, del punt de vista economic, els islamistes turcs son els partidaris de l'economia liberal (petit i mitjans empresaris). Pel que fa al pais, es perfectament industrialitzat i organitzat. Res a veure amb el putiferi que hom troba a tots (tots) els paisos de la ex orbita sovietica, que aquests si, son un pou de corrupcio i droperia sense fons. Pero ens agraden mes perque son rossets. I si no es aixo, que algu m'ho expliqui.

catalunya.ffw ha dit...

Vira,

La meva oposició a l'entrada de Turquia és basicament geopolítica. No em puc imaginar la Unió Europea a tocar de la foguera de l'Orient Mitjà.

Pel que fa a l'Europa Oriental, soc conscient del limitat europeisme i "europeitat" de molts països, però cal limitar la influència russa i marcar zones d'esponjament amb l'Àsia.

La Unió Europea s'ha de tancar de forma clara i aquesta és la meva aposta. Ara, m'estimo més que hi hagi uns límits que no siguin els meus mentre se n'acordin uns.

Gràcies,
Marc