Sovint topem amb les actituds i els pobres esquemes mentals d’un cert nacionalisme que viu la llengua i la cultura catalanes des del paradigma de la supervivència. Una mirada rapida a la realitat catalana però, deixa ben clar que no som txerokees ni mandingues, som una cultura amb un present i un potencial creador enorme i davant d’això el vol ras d’alguns mereix el menyspreu reservat als ignorants.
La nostra és una llengua en creixement, amb un nombre de parlants que puja dia a dia, amb nivells de producció editorial entre els primers del món, una qualitat reconeguda amb presència d’excepció a fires com les de Guadalajara i Frankfurt, lectorats a les principals universitats d’Europa i un bon grapat de creadors d'alt nivell en tots els àmbits.
Davant d’aquesta realitat és evident que el nostre repte no és la supervivència sinó l’excel·lència, no només per als dotze milions de potencials consumidors directes sinó per a tot Europa i el món. És aquesta ambició, l'orgull legitim i el prestigi social que se’n deriven el que farà la nostra cultura atractiva per als nous catalans i en garantirà un futur encara més brillant.
Així doncs, potser serà millor reservar les actituds de resistència en exclusiva per al guarà, la cuina amb llard i el porró de dues banyes.
2 comentaris:
Hola,
Jo crec que l'excel·lència sola no serveix per a res, perquè és un àmbit minoritari.
Hem d'aarribar a dalt i a baix, sense caure en el barroerisme i la xaroneria.
Reflexions,
Al voltant de la cultura popular també es pot fer un producte marcat per l'excel.lència.
Que coi, també cal un producte barroer excel.lent.
Excel.lència no és elitisme, és feina ben feta allà on sigui.
Gràcies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada