En un context global marcat pel ritme del canvi i els reptes de primer ordre amb que ens enfrontem, un dels imperatius màxims del país ha de ser no malbaratar cap recurs, sobretot en aquelles àrees en que la nostra societat és juga el futur.
En educació, en economia i empresa, en serveis socials i sanitaris es decideix en els propers anys el nostre ser o no ser per a les properes dues generacions. En un moment en que fem el pas d’una economia regionalitzada, industrial i de serveis a una economia centrada en el coneixement i d’abast global, a l’hora que la immigració i l’envelliment de la nostra població posen a prova la nostra xarxa social, ha de ser una prioritat estirar totes les energies del país.
Així doncs es fa difícil comprendre per què amb jubilacions i prejubilacions, que enteses com ho fem avui són poc menys que morts civils, deixem d’aprofitar quantitats enormes d’experiència i d’energia humana en òptimes condicions.
Tota aquesta gent de seixanta cinc, seixanta i fins i tot cinquanta anys s’ha guanyat el dret a la jubilació, però el fet és que la nostra societat compta ara amb milers i milers de ciutadans, alguns d’ells professionals de sectors claus com l’ensenyament i la sanitat, que tenen molt a oferir i la voluntat de fer-ho si se’ls planteja de forma correcta.
Aquest hauria de ser el cor d’un nou voluntariat que permetria reforçar el nostre sistema educatiu i sanitari, donant suport també al nostre entorn productiu per fer les reformes i modernitzacions indispensables per encarar amb èxit les oportunitats plantejades pels reptes del present.
3 comentaris:
Siguem clars i deixem de creure que Espanya, i sobre tot Catalunya, es Finlandia. Aqui la qualitat professional no val un rave, i per aixo a Catalunya aquest anys s'han destruir 13,000 llocs de treball qualificats. En canvi hi ha força demanda de cambrers i encofradors. I aixo es el que hi ha, i per aixo es por fotre a la bassa tanta experiencia com es vulgui: algu ha decidit que aquest no es el cami del nsotre pais. I els altres ho hem acceptat, o al menys no hem protestat. Tal i com estan les coses, d'ara endavant el que estudii una carrera de les dures (Enginyeria, Medicina, etc) ja sap que es molt probable que li toqui emigrar a Alemanya, o, el que es pitjor, a Madrid ... o posar un bar de copes a Lloret.
No em vull fer pesat, pero no puc deixar de comentar que aquesta "reconversio" de Barcelona y Catalunya de regio industrial en zona d'esbarjo, no ha estat casual sino perfectament planificada. Ja no ens recordem de quan el Sr. Maragall i la seva colla, tots ells funcionaris del PSOE, es dedicaven a promocionar el caracter alegre i mediterrani de la ciutat i els seus "favorits" posaven bars als millors llocs de Barna sovint amb subvencions encobertes o no? Doncs es referien a aixo
Tambe val a dir que no hi havia cap obligacio d'agafar aquest cami, com no fos la aficio personal pels bars d'algun dels esmentats. Al Pais Basc van escollir continuar sent un pais industrial i els va força be, i no veig cap rao per la que aqui no s'hagues pogut fer el mateix. Que no em vingui ningu amb que el Pais Basc te Concert economic i Catalunya no, perque ningu ens obligava a llençar els calers en forums de les cultures i altres farres pel estil en contres de utilitzar-los per donar suport a una economia mes sana.
Rovi,
Les empreses aposten per la productivitat quan s'hi veuen obligades. L'entrada massiva de mà d'obra barata no ha ajudat gens.
El turisme no és una mala opció de creixement si es fa de forma equilibrada. És el turisme massiu i barat en que anem caient el que ens hauria de preocupar. De nou una qüestió de productivitat.
Gràcies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada