D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta any a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.
Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.
No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada