La integració dels immigrants a les societats d’arribada s’acostuma a donar de forma natural, seguint una certa inèrcia que a Catalunya funcionava a ple rendiment fins a començaments dels anys seixanta. A partir d’aquell moment el nombre creixent d’immigrants d’origen espanyol que van arribar de forma massiva a un país sense instruments polítics van alentir aquesta inèrcia, arribant a fregar l’aturada total de la integració i configurant un país amb risc important de fractura social.
La recuperació de l’autonomia amb l’escola com a centre, va recomençar el lent procés d’extensió social de la catalanitat cultural, plantejant un horitzó optimista al voltant dels milions de catalans d’origen espanyol que encara avui viuen aliens a la tradició del país.
Tot just quan semblava que comptàvem com a país amb els instruments per a superar el repte de la immigració del segle XX, hem d’encarar una nova onada de nouvinguts del segle XXI.. Una nova generació d’immigrants força més diversa, en molts casos de cultures molt allunyades de la nostra i novament en proporcions que tornen a representar una enorme oportunitat/amenaça per al nostre projecte nacional.
En sintonia amb la millor tradició catalana hem de lluitar per oferir oportunitats i un projecte de futur compartit a tots els nous-nous catalans però essent conscients que encara avui no hem recuperat totalment les inèrcies d’integració que varem perdre fa quaranta anys. Enfront del risc que els milions de nous immigrants se sumin a la vida activa totalment aliens a la realitat nacional catalana, la única recepta possible és ANAR-LOS A BUSCAR. Per corregir l’absència d’inèrcies d’integració som el catalans de sempre els qui des de la societat civil, des d’associacions, clubs, parròquies, sindicats, casals i esplais, hem de convidar els nous-nous catalans a compartir projectes i vida amb nosaltres. Projectes concrets com el programa de voluntariat lingüístic son un exemple clar d’aquesta manera de forçar la relació entre vells i novíssims ciutadans del país.
Sense una correcció activa de les dificultats que la falta d’inèrcia comporta, sense prendre clara consciència que aquesta no és tasca del govern sinó de cada ciutadà en el seu entorn més pròxim, correm el risc de caure espadat avall cap a un horitzó massa difícil en un futur massa immediat.
5 comentaris:
No puc estar més d'acord. No podem limitar-nos a demanar mesures al Govern – que s'ha de fer- i esperar que la feina es faci. Cal fer ús del català, hem d'esforçar-nos per transmetre que és la catalanitat. Hi ha una diferencia important entre els nouvinguts i els que ho van fer fa 40 anys, els que venen de lluny no son ni es senten aspañols
Tresinores,
Doncs s� la feina que no fem nosaltres no ens la far� ning�. Tenim xarxa, entitats i vida cultural i social per abra�ar la gent, per� ens hi hem de posar.
Gr�cies,
Marc
Del que es tracta ara mateix ja no es de catalanitzar els nouvinguts sino de que els catalans d'origen no es castellanitzin. La resta es somniar truites.
Hi veig una dificultat afegida: Fins ara la immigració tenia l'entrebanc de la llengua. Ara cal enfrontar-se a nous problemes: religions que tenen molts punts de confrontació amb els nostres valors i formes culturals molt allunyades d'una societat moderna.
Si donem un cop d'ull a molts països europeus veurem que la integració dels musulmans ha estat impossible. El problema és molt més greu del que es pot pensar.
Vira,
Al meu voltant hi ha mil i un exemples de persones nouvingudes que han entrat a la catalanitat. No comparteixo el teu pessimisme. La catalanitat ha d'aspirar a l'hegemonia i la generalitzaci� per continuar essent �til.
Artur,
�s una dificultat, �s cert. Per� els musulmans no s�n pas majoria ni tots iguals. Els subsaharians, per exemple, s�n un exemple de rapidesa i voluntat d'integraci�.
Gr�cies a tots,
Marc
Publica un comentari a l'entrada