divendres, d’agost 03, 2007

El llast de les infraestructures


Els últims escàndols entorn de la xarxa de rodalies de Barcelona han tornat a fer evident la discriminació que pateix Catalunya en infraestructures de transport i comunicacions. La situació dels aeroports, ferrocarrils, carreteres i un TGV que arriba amb dècades de retard, confirmen que la falta de control sobre els propis impostos continua essent un llast per al futur de l’economia del país.

Davant d’aquesta situació, la pressió política i les reclamacions de la societat civil són legitimes i necessàries, però no poden ser excusa per a l’adormiment i la desídia. És necessari garantir que s’estiren al màxim les possibilitats de les infraestructures existents, però ho és encara més trobar la formula per a compensar des de la iniciativa privada totes aquelles inversions necessàries que ens nega el nefast model radial de l’estat.

Impulsar infraestructures de pagament com es va fer al final del franquisme suposaria avui, amb una pressió fiscal de país desenvolupat, que els catalans paguessin dues vegades unes inversions indispensables per al desenvolupament econòmic, per això caldria trobar vies de compensació que permetessin el suport públic de l’estat a la iniciativa privada. Un sistema pel qual les infraestructures bàsiques impulsades des del sector privat rebessin una aportació de capitals públics igual a la privada, sense efectes desincentivadors sobre el global d’inversions de l’estat per al territori, seria probablement una solució idònia. Permetria a les regions i sectors més dinàmics una certa independència a l’hora de tirar endavant les inversions necessàries per al futur, a l’hora que esperonaria l’obra “pública” com a motor econòmic i augmentaria el global d’inversió en infraestructures amb el consegüent efecte positiu al creixement general.

Després d’un quart de segle de discriminació constant i dèficit d’inversions en tots els camps, és hora de garantir una llibertat d’acció que l’enrocament polític obliga a derivar cap al sector privat. Trobar vies que ho facin possible sense hipoteques excessives és ara una obligació. El futur no espera.

5 comentaris:

Té la mà Maria - Reus ha dit...

i qué, si a mes a mes hi posem el cul

som el que som i ningú ens canviarà, som masoquistes de mena, et peguen i encara hi poses l'altra cara

aixó si queixar-se si que en sabem, però res mes

salutacions des de Reus

catalunya.ffw ha dit...

Té la mà maria,

Per això crec que cal un canvi de sistema que ens deixi les mans lliures. Que no ens faci dependents.

Gràcies,
Marc

Anònim ha dit...

Marc, no veig com voldries fer participar la iniciativa privada en la inversió d'infrastructures, si no és per concessió d'obra pública. T'agrairé que concretis.

Per cert, per té la mà maria, crec que un dels problemes és justament que no s'estan articulant organitzats mecanismes de protesta pels serveis que rebem en funció del que aportem.
Però queixar ens hem de queixar, i molt

Vira ha dit...

Em sembla que molts no som conscients de que aquests dies el que falla no es per manca d'inversio en infrastructura nova (que es del que ens queixem habitualment) sino per manca d'inversio per mantenir les antigues (cas de Endesa) o per manca d'organitzacio (Renfe). No es acceptable que per culpa del AVE els serveis normals de Renfe no funcionin. Aixo no es manca d'inversio, sino senzillament deixadesa i pasotisme: si cal tallar una linea, doncs es talla, i a veure que passa. Aquesta sembla ser la tecnica planificadora de les obres del AVE, i aquest, repeteixo, no es un problema de inversio sino de deixadesa. Si hi haguessin invertit vint vegades mes, el desastre seria el mateix.
No es gaire diferent el cas de la apagada general a causa del foc a la subestacio de Maragall. Si una subestacio com aquesta, que ha funcionat tota la vida, deixa de fer-ho, no es perque sigui vella, sino perque esta mal mantinguda: el material vell funciona si esta ben mantingut. Exemple: el Metro de Moscou te un material rodant dels anys 30 i funciona molt millor que el de Barcelona, amb les seves meravelloses estacions modernes i signes de colors per tot arreu. Segons Clos no es podia donar servei cada dia despres de les onze per problemes de manteniment, mentre a Moscou el metro funciona fins molt mes tard amb material mes vell, i per tant mes necessitat de mes mantniment. El que hi aqui es molta droperia, no manca d'inversio.

Semblem un pais africa, d'aquest que es deleixen per l'obra nova, amb les seves cintetes per tallar, i les fotos per a la premsa, mentre passen oimipicament de mantenir el que ja tenen, perque aixo no dona ocasio per a fotografies amb els politics tallant cintetes. Som, cada vegada mes un pais africa, i no per un problema de diners sino per un problema d'actituts: els nostres jerifaltes nomes pensen a tallar cintetes, com els del Congo, mentre se'ls en fot que les coses funcionin o no.

catalunya.ffw ha dit...

Anònim,

La idea és aconseguir una certa llibertat per a tirar endavant grans infraestructures sense assumir-ne el 100% del cost. Noves autopistes i ferrocarrils d'impuls privat però amb bona part del cost assumit per l'estat.

D'aquesta manera treuríem poder a l'estat i seríem capaços de fer dotació pròpia d'infraestructures amb un cost molt menor per a l'usuari.

Vira,

Entenc el teu argument i el trobo encertat. De tota manera, quan un país creix en població un 20% en cinc anys, no hi ha manteniment possible. Calen projectes nous.

Gràcies a tots,
Marc