El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.
En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.
La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.
Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.
7 comentaris:
Un llibre molt interessant i que ajuda a esborrar tòpics és el de Toni Gisbert. "Quan el mal ve d'Espanya" a Edicions Columna.
Per cert a eixe drap que hi has posat li sobra el blau.
Pere tro,
Si em preguntes a mi m'agrada força més la bandera pre-autonòmica, però jo no sóc valencià. El cert és que més de nou de cada deu valencians reconèixen aquesta bandera com a seva i si volem constuir realitats i no somnis més val acceptar-ho.
Oi?
Gràcies,
Marc
Totalment d'acord que cal "fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics."
Sobre tot cal un acord de les forces politiques nacionalistes catalanes, entre les que ERC no es troba, per decisio explicita de Carod, amb el PP. A desgrat del tremendisme dels ultims anys, l'enemic pitjor de Catalunya NO es el PP sino el PSOE. Fou amb el PP de Aznar quan les inversions del estat a Catalunya arribaren a les seves cotes mes altes, i el que no son pessetes son punyetes. El gran error de CiU fou apuntar-se a la marginacio del PP en el debat estatutari mentre donava tot el poder al PSOE, que ens ha trait una vegada mes. Cal que els catalanistes vencem el complexe progre i vegem al PP com a aliat, amb problemes pero aliat potencial, i al PP com l'autentic enemic a batre. En realitat es quelcom que es a la ideologia del PP i del PSOE. Sembla mentida que als nostres partits els costi tant de veure, i els costa perque nomes veuen qui ens es mes simpatic o mes antipatic. I al PSOE, amb tots els mitjans informatius al seu servei, a simpatic no el guanya ningu, menys a la hora de la veritat, com ja sabem a CAtalunya i ara temmbe saben a Navarra.
Rovi,
Doncs sí, sembla que tenim poca memòria i no recordem l'agressivitat de les majories absolutes socialistes. Ja veiem en que ha quedat el taranna Zapatero, res massa lluny de la primera legislatura Aznar.
Ni PSOE ni PP, Catalunya!
Salut i gràcies,
Marc
Estic d'acord amb "pere tro". Jo també recomano el llibre de Toni Gisbert. Tot i tot el teu article te part de raó però està farcit de falsos tòpics sobre els valencians.
Pel que fa a la senyera (de la ciutat de València), no hi ha que renunciar mai. Ja es va renunciar en el seu moment i va ser un dels error més greus de la història.
Es tracta d'obrir i fer obrir els ulls a la gent, d'il·lusionarla, i no de feer més concessions a la dreta espanyola, i molt menys al pp, que ha estat el major entrebanc del progres al País valencià.
Salut i República.
Josep Vicent,
Els valencianistes sou vosaltres, però jo crec que la bandera i els símbols no són la clau per al futur del País Valencià.
Sembla que el 90%, pel cap baix, dels valencians hi estan d'acord elecció rere eleccció.
Gràcies,
Marc
La realitat és que a València no volen saber res dels catalans. Per alguna cosa serà.
València s'ha convertit en una ciutat moderna i dinàmica,on a part de la copa de l'Amèrica i el circuit urbà de F1, es desenvolupen molts actes social i culturals que ja els voldríem a Catalunya.
Potser ha sigut gràcies a que els valencians no tenen tan arrelat aquest COMPLEXE D'INFERIORITAT que sí existeix a Catalunya.
No pensen que tothom els hi pren els diners, se'ls hi nega el dret a l'aigua, etc. Es busquen solucions, es treballa, tot i tenir el govern espanyol en contra.
salut i peles.
Publica un comentari a l'entrada