divendres, de gener 05, 2007

País Valencià, realitat i seducció


El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

19 comentaris:

Narcís Sastre i Fulcarà ha dit...

Països Catalans i l'EURAM són dues coses diferents, tot i que complementàries. Cal reforçar aquesta macroregió econòmica, però sense abandonar el que dona sentit a la nació cultural que són els Països Catalans. Per això no estic d'acord amb això que dius "d'aparcar el debat lingüístic", un debat -no ho oblidem- totalment fals i malaltís.

Els catalans ens hem equivocat molt alhora de tractar amb les Illes i el País Valencià, sobretot des de la política, ja que els hem tractat com menors d'edat que s'havien de tutelar segons els nostres pròpis paràmetres. Una prepotència que no ha estat gens bona.

L'articulació de l'EURAM ha de servir per reforçar també les relacions culturals. No en va, un dels principals teòrics de l'EURAM, el geògraf Josep Vicent Boira, deia que quan una euroregió coincideixi amb un aglutinament cultural, molt millor. I cultura no entesa només com a llengua. "Cooperar per competir", com diu Ramon Tremosa parlant de l'EURAM, però també per reforçar l'identitat. No dic que sigui fàcil, però aquesta aposta estratègica que és l'EURAM no s'ha de fer a costa de la cultura, renunciant les arrels comunes.

Si no l'has llegit, et recomano la lectura del llibre de Boira "EURAM 2010, la via europea" (Ed. 3i4). Igualment, també recomano llegir "Països Catalans, en plural" (Ed. Moll).

Dessmond ha dit...

Marc,
Iniciatives com les de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga estan molt bé. Ara, em sembla que la feina s'ha d'anar fent amb discreció. Fins i tot pot petar aquest concepte tan sumament light de l'Euram.
Ah, sàpigues que el proper viatge del Grup Hayek serà precisament a València.

Anònim ha dit...

És interessant que esta reflexió es faça des de Catalunya, perquè des del País Valencià alguns ja fa temps que tenim clar el que planteja l'article (tot i que això ens fa ser objecte de desqualificacions gratuïtes per part de la marginal ortodòxia pancatalanista).

Una salutació cordial.

Miquel Torres.

Anònim ha dit...

Qualsevol iniciativa que tracte de coordinar els nostres esforços, els de tots els catalans, em sembla i em semblarà normal; però no em pareix bé fer responsable únicament Catalunya de la falta d'iniciatives en aquest sentit, sense mencionar el nostre autoodi, el dels valencians, l'anticatalanisme.

Salut i República,
Jordi Arenós
--
Esquerra ERPV - Borriana

Nomdedéu ha dit...

Gràcies per la teua visita al meu bloc.
Visitaré el teu, m'ha agradat molt esta entrada.

Marc Arza Nolla ha dit...

Narcís,

Avui no estarem d'acord. Jo crec que l'Euram, o qualsevol altre projecte en aquesta línia, no només no és complementari amb la idea de Països Catalans sinó que s'exclouen. Hem d'anar de nou al País Valencià sense que cap segona lectura sigui possible per què tan sols així superarem el rebuig que tota proposta catalana inspira a una bona part dels valencians.

Gracies per les teves recomanacions, he llegit en Boira però miraré de fer-me amb una còpia de l'altre títol.

Dessmond,

Discreció, tacte i guants de seda. Com quan t'apropes a un gos que no et coneix. Ara, en aquest cas el ca és de raça.

Espero que en poguem parlar d'aquest viatge al País Valencià del Grup Hayek. Estaria encantat de col.laborar-hi.

Miquel,

El cert és que les actituds de determinat nacionalisme endins i enfora del País Valencià han fet més mal que res. És aquesta falta de repensament de la idea que Catalunya té del País Valencià el que evita el necessari tornar a començar.

Jordi,

No seré jo qui et porti la contraria per què per desgracia no conec prou el País Valencià. Són masses els catalans que han anat a explicar sense escoltar i jo no ho faré. Ara bé, si que et diré que em costa d'entendre que hi fa ERC al País Valencià.

Nomdedéu,

Sempre seràs benvingut.
Ens anem llegint.

Gracies a tots,
Marc

Xe Fu7 ha dit...

Les relacions entre Catalunya i País Valencià (i les Illes Balears) són massa importants com per a jugarse-les a la carta del tot o res que l'ortodoxia pancatalanista i l'espanyolisme anticatalanista ens planteja. Som alguna cosa més que un domini lingüístic i cultural però és una realitat que bastirem des de l'enteniment i el respecte no des del paternalisme despòtic. Gràcies per les teues reflexions. Estic convençut que apunten en la direcció correcta, la del retrobament de valencians i catalans.

Pedro ha dit...

Entre en Narcís i en Marc hi ha un punt mitjà, que és el que busco jo.

Jaume I ha dit...

Jo em considere VALENCIÀ I NO CATALÀ!!

Em cague en aquests nous salvadors de pàtries catalans.

Vicent Forment ha dit...

Marc,
Compartisc totalment la teua reflexió, som molts els que des del País Valencià estem treballant des de fa molt temps en aquesta direcció, malgrat les crítiques de l'un i l'altre costat.

Anònim ha dit...

La presència d'ERC ( ací ERPV ja que no tenen el que hi ha de tindre per mantenir el nom)ha complicat les coses, ja tenim un partit nacionalista, d'esquerres que és diu BLOC per a que vinguen altres a dir barbaritats i no aclarir res més que marejar al personal i dividir el vot.Cal un respecte total entre catalans i valencians d'altra manera poca col.laboració hi haurà.

Anònim ha dit...

Perdonen vostés, però el Bloc no té l'hegemonia del valencianisme, hi ha d'altres partits que també tenen dret a presentar-se i dir la seua. A veure si ara farem com aquest alcalde del Bloc, que li ha llevat el seu dret a més de 100 veïns sols per estar en desacord amb la seua postura.
Salut i república!
Catalunya catalana
Vau matar Joan Fuster i S. Guarner, però la seua obra encara viu plecarament en els seus llibres i mai els oblidarem.
Mai ens fareu ignorants!

Anònim ha dit...

Que jo sàpiga Fuster i Guarner van morir de mort natural i el seu pensament està ben viu.
Massa teòrics tenim al País Valencià i pocs pràctics.
Els valencians volen ser valencians amb independència que parlem la mateixa llengua que catalans, illencs, andorrans i alguns de la Franja i d`Andorra i França.

rA ha dit...

No he entes mai del tot com s'ha arribat a aquesta situacio, pero be...

No crec que s'hagi de renunciar a un eix cultural per tal de triomfar en l'eix economic. Crec que simplement concentrant-nos en l'eix economic sorgira l'eix cultural, si es que ha de sorgir.

El que no potser es que es renunci a l'eix cultural perque el Pais Valencia, o els qui hi manen, no volen col.laborar economicament per evitar qualsevol possibilitat d'un eix cultural.

El debat linguistic no em dona cap esperanza, no...

Marc Arza Nolla ha dit...

Xefu7,

L'ortodoxia pancatalanista fa dècades que va perdre el contacte amb la realitat i no ha superat el "shock" de la derrota total i absoluta.

Som alguna cosa més que un domini cultural? Ara mateix no ens coneixem ni tan sols personalment. Ara mateix som passat però no som present.

Pedro,

Ja ens faràs cinc cèntims de la sintesi.

Jaume i,

Si m'has vist així és que no m'he sabut explicar. Salvapatries del País Valencià és l'última cosa que l'article volia ser.

Vicent,

Gràcies i sort!

Anònim (1),

Coincidim.

Anònim (2),

No puc parlar d'ERPV però em sembla que per a ERC l'operació valenciana és més maquillatge que altra cosa.

Anònim (3),

Recordo un llibre que ja comença a tenir molts anys, el "Document 88" on aquesta deriva teorica del valencianisme quedava ben retratada.

Ra,

El primer que cal és tornar a relacionar-nos, per necessitat econònica i cultural. Però si qualsevol plantejament político-cultural ha d'impedir una relació franca més val apartar-lo i començar de zero.

Gràcies a tots, de debó, pel vostre interès i la vostra participació.

Marc

Jordi Cuixart ha dit...

Hola Marc,
Del País Valencià dos comentaris: El pensament més radicalment a favor del terme Països Catalans ha nascut allà, d'ençà que Joan Fuster recupera el nom i fins i tot J. Guia es planteja dir-ne directament Catalunya... avui per avui és tan importan el motor intel.lectual que representa la societat culturalment vertebrada al PV que sense ella el que entenem per Catalunya tindria moltes dificultats per tenir la presencia i hegemonia que té( Des de Obrint Pas a Miquel Gil, passant per JF Mira, El Temps, Vilaweb o la brillant idea de l'EURAM, per posar alguns exemples...
Segueixo pensant amb quin nom li posarem però queda clar que sense València no hi ha .... (el final el poses tu company!)
Una abraçada de nou!

Marc Arza Nolla ha dit...

El nacionalisme valenià no arriba al 5% del vot. El pancatalanisme "tout court" no arriba al 2% del vot. El 66% dels valencians pensen que la seva llengua és diferent de la catalana. Confirmo allò escrit al post, els Països Catalans o qualsevol altra idea assimilable són un projecte fracassat.

Sense València no hi ha... progrés ni futur, i per a construïr-lo hem de tornar a començar de zero i oblidar antigues teories i esquemes mentals.

Fins aviat,
Marc

P ha dit...

Ja estem amb "volen". La majoria de la gent vol el que li fan voler. Si demà tornes en Franco el 66% de la gent trobaria bo en Franco. Per molt minoritari que sigui un projecte, no vol dir que hagi de desistir. Si després de tot el que ha passat, encara un 2% és "panca", quin mèrit, no? I, per acabar, és ben alliçonador que com més lletrada és una persona al PV més favorable als PPCC és.

catalunya.ffw ha dit...

La tendència catalanista de les elits intel.lectuals al País Valencià té molt a veure amb el fet que la universitat sigui una torre d’ivori i s’hagi convertit en un microcosmos fusterià. No dóna cap superioritat al moviment, com no el donava a l’estructuralisme, el trotskisme, i tants altres istmes que han triomfat a les nostres universitats.

És cert que les propostes minoritàries poden ser tan vàlides com qualsevol altra i acabar imposant-se amb èxit, però no és el cas del catalanisme. La proposta pancatalanista per al País Valencià ja es va fer, i va ser derrotada amb totes les de la llei. Derrotada per unes mancances enormes a l’hora d’entendre el País Valencià, la seva particularitat cultural, estructura social, univers sentimental...

El pancatalanisme al País Valencià és un residu d’altres temps. Una colla d’il.luminats que, convençuts que portaven la veritat absoluta, no només no va entendre res sinó que es nega a plantejar-se que potser anaven errats.