dimecres, de gener 17, 2007

Consideració crítica de l'independentisme


Els més grans desastres del segle XX han estat fruit de la política. Una força incontrolable que pot infectar una societat fins a podrir-la, com una autèntica plaga ideològica amb estralls similars als de la pesta. Un llast sagnant fruit de l'obsessió per l’objectiu final, sense contemplacions ètiques ni espai per als possibilismes, confonent èpica i vida, supeditant-ho tot a la victòria definitiva que mai no arriba. Sembla, de vegades, que aquest tics del segle XX són encara presents, en quantitats homeopàtiques si es vol, en una part de l’independentisme català, negant al país la política útil i moderna que mereix.

El catalanisme* no pot confondre objectius i mitjans, la consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.

Tot plegat sense oblidar que l’independentisme respira tot sovint una vivència messiànica de la política, en la línia del que la revolució era per als comunistes abans no s’extingissin encara no fa dues dècades. Sempre a l’espera del dia de la victòria, elaborant tactismes inservibles mentre s’oblida que la gent aspira a alguna cosa més que un objectiu redentor.

La política és més que tot això i el gruix del nacionalisme català no hauria de perdre de vista la pròpia tradició deixant-se enlluernar per la puresa buida del maximalisme. Política és garantir el progrés compartit, edificar una societat on pagui la pena de viure-hi, garantint que la catalanitat creix com a valor compartit i que serem aquí com a poble quan passin les generacions. Tot plegat sense grandiloqüències ni èpiques massa obvies. La resta és espectacle i llavor de fracàs.

*En la tradició política catalana, catalanisme i nacionalisme català són sinònims i indestriables. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa.

17 comentaris:

Dav ha dit...

No amic, no. "puresa buida del maximalisme"? El problema que crec que no acabes d'enfocar és que en nom d'un suposat nacionalisme, i sota aquesta aspiració de l'estat propi que dius, molts ens colen gat per llebre.

Particularment aquells que creuen que una aliança amb els enemics del nacionalisme és un pas endavant (cap a on?). Cap a les E de les matrícules, cap a la majoria absoluta d'un Sr.com l'Aznar?

El nacionalisme ha de ser conseqüent i ha d'aspirar, com tu dius, a la llibertat màxima. El càrrec per càrrec, encara que sigui comprensible humanament, és una aspiració miserable quan es diu al servei d'un bé superior. Pactes els que vulguis, pactisme no.

Marc Arza Nolla ha dit...

Aquest "colar gat per llebre" a que fas referència, té l'origen en el plus de legitimiatat que sembla que tenen els independentistes. Com si l'excés no ens pogues fer tan traidors com la prudència.

D'enemics el nacionalisme en té, i sovint ho són del país sencer, però considero més prudent plantejar la dialèctica entre adversaris que la d'amic/enemic, que ens portaria directes al segle XX que comentava.

Fins aviat,
Marc

Dessmond ha dit...

La política s'ha definit algun cop com l'art de fer realitat el que és possible. Això l'independentisme ho ignora alegrement. I és això el que fa generar desconfiança, perquè no el converteix en opció política creïble.

Odalric ha dit...

Veig el mateix fum de sempre. Quan es parla de possibilisme, de realitats, d'objectius abastables, en horitzons ambiciosos però no generadors de frustracions, apareix el mateix fum de sempre que "alerta" de la "dimissió" vers l'objectiu sagrat.
Comparteixo absolutament el concepte de "puresa buida del maximalisme" i es demostra fàcilment amb l'actualitat política del país.

Aquells que s'auto anomenen independentistes ho son només si no accedeixen al poder, es a dir, a l'oposició. Vet aquí l'exemple més clar de maximalisme buit o fum.

Em fa gracia (i pena) veure els mateixos exemples buits que fan referència a les E de les matrícules o la majoria absoluta de l'Aznar. Es que ara desapareixeran les E de les matrícules? O el PP va impulsar la nova hora de castellà a l'escola?

Es que no veiem que dimonitzant al PP fem sant al PSOE?
Podem dir que la feina se la fa el propi PP, però que guanyem nosaltres amb això?

En ZP te les mans lliures a Catalunya pq sempre sera millor ell que el PP. Així ho pensa la majoria del país. Ens convé això de veritat?

Si guanya el PSOE guanya Catalunya? És aquí on arriba l'independentisme oficial?

vullunfestuc ha dit...

tenir com a objectiu la independència no significa renunciar al dia a dia, però de l'escrit s'interpreta que hem d'abandonar aquests objectius "maximilistes" pel dia a dia. Però sense objectius a llarg termini el polític només es mou segons el corrent, segons les enquestes i com bufa el vent.

Odalric ha dit...

D'això s'en diu lideratge. El lideratge no es compra. Es te o no i s'exerceix o no. El lideratge transmet un camí, un punt d'arribada i va més enllà que qualsevol maximalisme que resulta en el fons buit de contingut i sobretot buit de resultats.

Els valors, els principis... les peces que configuren el lideratge que impulsi les accions cap a una fita ambiciosa però coherent amb el que es fa.

Jo no veig aquest lideratge a Catalunya per mòlt fum que ens vulguin vendre.

O algú el veu?

http://odalric.blogspot.com/

ra ha dit...

Trobo molt encertat el que dius. De l'independentisme se n'ha fet un dogma al servei d'uns quants. Divideix el mon catalanista entre els catalanistes de veritat i botiflers.

Marc Arza Nolla ha dit...

Dessmond,

"Tot està per fer i tot és possible" com escrivia en Martí i Pol, però potser seria més correcte un "Tot està a mig fer, i quan ho anem enllestint tot serà possible, però feu feina i no us hi encaparreu".

Suposo que no li rimava.

Odalric,

No voldria baixar massa a tocar de l'actualitat que caduca cada dia, però el cert és que de les falles de fons se'n deriven els errors del dia a dia.

La trampa PSOE-PP és una gran veritat. Un dels eixos del nacionalisme és que els espanyols són tots iguals pel que fa a Catalunya i voler oblidar la LOAPA, l'AVE Madrid-Sevilla i l'intent d'empresonar el President de la Generalitat és tenir molt mala memòria.

Si per avançar hem d'anar pactant i fent "peix al cove", això nomes es podrà fer si podem pactar a banda i banda, sense complexos.

Vullunfestuc,

Estic d'acord amb tu en el fet que la política necessita una certa èpica, un dring espiritual ambiciós. Ara bé, la mística independentista és massa obvia, molt anticolonial, i no lliga amb la meva idea de la politica. Entre d'altres coses per que si fos indispensable negaries tota possibilitat de fer política de debo a països com Anglaterra o els Estats Units.

Odalric,

L'absència és molt patent per que acabem de deixar enrere, tot just fa quatre anys, un lideratge fort i clar com era el del President Pujol. Assumint que passarem decades, pel cap baix, sense un lideratge igual, no podem renunciar-hi. Lideratge i autoritat, sense excés d'autoritarisme, són claus per a GOVERNAR (governar amb minuscules és administrar).

RA,

És molt fàcil penjar la llufa de traïdor a tort i a dret. Massa "ayatollahs" i massa pocs patriotes.

Gracies a tots,
Marc

Dav ha dit...

Déu meu com estem! Ad absurdum... qualsevol pacte és tàcit? Hi ha exemples històrics ben bons, el més sagnant el de la col·laboració dels jueus als ghettos amb els nazis per evitar "un mal superior". Llegiu Hannah Arendt que també us pot anar bé.

Qui parla de PSOE? Qui parla de que no hi hagi pactes? Ai que veig que això del pactisme també és un fonamentalisme del que alguns tant es queixen...

Dav ha dit...

Perdoneu la insistència: com es deia aquell rei visigot que va convidar a uns àrabs a entrar a la península per dirimir uns problemes dinàstics cap allà el 711? També en dirieu pactisme?

Seriosament: hi ha limits a aquest pactisme que defenseu? és de marge difús? tot s'hi val?

Salut i República! (o salut i nació, com vulgueu)

Puig d'en Cama ha dit...

La tornes a encertar Marc.
El llegir no ens ha de perdre l'escriure, no hem de renunciar a res, però mentrestant hem de viure. I moltes vegades el tot o res és una enganyifa interessada ja que la majoria de vegades queda en res, però tampoc hem de menjar-nos els mocs ni acceptar les molles estatutàries que cauen de la taula de Madrid.

Marc Arza Nolla ha dit...

Dav,

No he entès massa bé el teu comentari. Arà, el que no m'ha passat per alt és un tó displicent que t'agraïria que t'estalviessis en futures intervencions.

El pactisme és una eina més, com la pressió popular o l'enrocament ocasional. No hi ha formules fixes ni constants, més aviat una fluidesa formal que s'adapti als avenços i aturades de la construcció nacional.

Puig d'en Cama,

És important diferenciar entre tàctica i estratègia, però sense oblidar que determinades estratègies condicionen la tàctica i la fan inservible.

Gracies a tots,
Marc

Odalric ha dit...

Dav, precisament ningú vol sacralitzar el pacte, però si ens fem esclaus de només poder pactar amb uns (com així entenc de les teves afirmacions), Catalunya no surt pas guanyant, ja que som presoners de les nostres pròpies auto limitacions.

Dav ha dit...

Marc, com diu en Odalric parlava de pactes i pactisme (amb la tensió Mas-notari vs Duran al cap). Sento si t'ha ofès el to, segurament té a veure amb allò de "ayatollah de la puresa". No me'n considero. Res, deixem-ho còrrer.

Marc Arza Nolla ha dit...

Odalric,

Total i absolutament d'acord. Si no pots pactar a banda i banda et converteixes en Iniciativa.

Dav,

Cap problema. Confio que ens anirem llegint!

Gracies a tots,
Marc

Montse C. ha dit...

Catalunya té un problema greu en alguns dels seus polítics i és que es deixen enlluernar massa pel luxe i el poder. Faria falta per començar, menys cotxes de luxe i més treballar pel país.
Per construir el camí cap a la independència ha d'haver una unió de forces nacionals catalanes, penseu que hi ha algun tipus d'interès? Ja ha quedat ben palès en aquestes eleccions. ERC critica CIU i ara que està al poder fa exactament el mateix o pitjor.
La gent està molt desenganyada. O movem tots el cul d'una vegada o estem condemnats a morir.

Marc Arza Nolla ha dit...

Montse,

Coincideixo amb tu en una certa necessitat de concert nacionalista, però amb el meu post volia sobretot apuntar cap a objectius més ambiciosos que la independència.

La Catalunya futura és molt més que la Catalunya independent.

Gracies,
Marc