Consideració crítica de l'independentisme

Els més grans desastres del segle XX han estat fruit de la política. Una força incontrolable que pot infectar una societat fins a podrir-la, com una autèntica plaga ideològica amb estralls similars als de la pesta. Un llast sagnant fruit de l'obsessió per l’objectiu final, sense contemplacions ètiques ni espai per als possibilismes, confonent èpica i vida, supeditant-ho tot a la victòria definitiva que mai no arriba. Sembla, de vegades, que aquest tics del segle XX són encara presents, en quantitats homeopàtiques si es vol, en una part de l’independentisme català, negant al país la política útil i moderna que mereix.

El catalanisme* no pot confondre objectius i mitjans, la consecució de la plena sobirania dotant-se d’un estat català és el camí més directe al control del propi destí però no exclou altres formules que permetin garantir l’avanç en la sobirania i el progrés del país. Així doncs, no s’hi val a utilitzar la suposada puresa doctrinal de l’independentisme enragé per a negar legitimitat al gruix del catalanisme, ni a devaluar altres opcions formals de realització política de les aspiracions catalanes, plantejades des de la fidelitat i la devoció al país. En última instància, si la construcció nacional és un procés fluid, també haurien de ser-ho les estructures polítiques que l’acompanyen en el seu camí.

Tot plegat sense oblidar que l’independentisme respira tot sovint una vivència messiànica de la política, en la línia del que la revolució era per als comunistes abans no s’extingissin encara no fa dues dècades. Sempre a l’espera del dia de la victòria, elaborant tactismes inservibles mentre s’oblida que la gent aspira a alguna cosa més que un objectiu redentor.

La política és més que tot això i el gruix del nacionalisme català no hauria de perdre de vista la pròpia tradició deixant-se enlluernar per la puresa buida del maximalisme. Política és garantir el progrés compartit, edificar una societat on pagui la pena de viure-hi, garantint que la catalanitat creix com a valor compartit i que serem aquí com a poble quan passin les generacions. Tot plegat sense grandiloqüències ni èpiques massa obvies. La resta és espectacle i llavor de fracàs.

*En la tradició política catalana, catalanisme i nacionalisme català són sinònims i indestriables. No s’hi val a fer passar bou per bèstia grossa.