El liberalisme és una tradició política amb una història molt prima a l’estat espanyol. La oposició a l’esquerra espanyola ha estat sempre de caràcter conservador i la tercera Espanya s’ha mogut durant bona part del segle XX entre l’irrellevant i l’anecdòtic. Forçats a escollir entre el mal i el pitjor, els liberals espanyols van optar sovint per un exili interior que va fer difícil que germines la llavor de la llibertat.
De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.
La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.
El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.
De les eleccions de 1931 al fracàs de l’operació reformista, és possible que les causes del fracàs liberal a l’estat espanyol fossin en l’absència d’unes condicions de riquesa material i maduresa social sobre les que aixecar-se. El cert és que tan sols a Barcelona i Madrid es troben engrunes liberals durant bona part del segle passat, i encara amb enormes diferències entre el liberalisme català i l’espanyol. La mateixa diferència que separa l’aliadòfil Gaziel del germanòfil Ortega y Gasset, o el suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó de l’entusiasme procolpista en moltes fortunes espanyoles.
La qüestió esdevé d’actualitat per l’aparició recent en l’escenari espanyol, d’un corrent polític que s’autodenomina liberal i fa bandera de la seva puresa democràtica. Un grup de polítics, periodistes i opinadors que viuen el liberalisme amb la mateixa fúria excloent amb que abans havien viscut el carlisme catòlic, el feixisme totalitari o el maoisme il·luminat, i de vegades l’un darrere l’altre en un cicle constant de revelacions absolutes.
El liberalisme no és tan sols, ni sobretot, llibertat personal, responsabilitat individual, baixa ingerència governamental, lliure mercat o democràcia, va més enllà de la doctrina per marcar també les actituds. Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho. És per la falta total d’aquestes actituds i per l’agressivitat genètica que el caracteritza, que el nou liberalisme espanyol no pot considerar-se hereu de la tradició liberal, sinó més aviat un fill bord de l’obscurantisme inquisitorial que no tardarà a perdre la careta de forma definitiva.
15 comentaris:
Benvolgut Marc, això del "suport a contracor a l’aixecament feixista d’un Cambó" és una mica agafat pels pèls. No sé pas d'on treus que el suport d'en Cambó fos a contracor, la veritat. La qüestió era tant senzilla com 1) donar suport al govern republicà legítim; 2) donar suport al feixisme colpista. Ja sabem què va triar en Cambó, i què va finançar.
Segur que les circumstàncies eren difícils, no dic pas que no, però no fotem, home. Es pot reivindcar perfectament el liberalisme sense justificar la filiació franquista d'en Cambó i companyia.
Salut
En Cambó ho explica molt bé a les seves memòries quan diu alguna cosa així com "odio els blancs i el que representen, però encara odio més els rojos que m'han fet estar al costat dels blancs". Hi va haver moltes guerres dins la guerra civil espanyola i dir que s'enfrontava feixisme i democràcia és simlificar en excés. Jo em quedo amb gent com en Joan Sales i en Raimon Galí, que van donar suport a la República a contracor dels revolucionaris, però la postura d'un Cambó que va salvar la vida pels pels no es pot criticar tan facilment.
De tota manera potser tens raó i no calia posar un exemple tan discutit. Em quedo amb la contrapoició Gaziel-Ortega y Gaset, que es molt més clara.
Gracies,
Marc
Marc,
Em sembla molt bé la teva reflexió. Em sembla encertat, també, la teva cita d'en Cambó.
Hi ha una certa visió totalment "esquerranosa" del personatge que no en deixa veure res de l'important.
Torno a estar molt d'acord amb tu en que hi van haver moltes guerres dins la guerra civil. Veure les coses en termes de blanc o negre és totalment injust.
Crec que hem de dir aquesta mena de coses, sense complexos. Simplement perquè són certes.
Això no ens converteix en més franquistes o més rojos, més espanyolero o menys catalanistes.
Cal reivindicar, també, gent com en Cambó. Sense prejudicis.
Crec que teniu part i només part de raó. D'acord amb això de les diverses guerres dins la guerra civil... però cal no oblidar el fet que hi havia un bàndol legítim i un altre d'il·legítim (i que va iniciar 40 anys de dictadura). Si es vol reivindicar Cambó (que el sol reivindicar el PP, per cer) d'acord, però sempre assumint que la seva opció va ser pel bàndol il·legítim i feixista, no pel bàndol legítim i democràtic. Hi haurà mil matisos, però al fons, aquesta certesa.
I consti que jo no comparteixo aquest peculiar revisionisme històric pseudo-comunista que duen a terme el Saura i companyia, i que és moralment perversa i històricament fal·laç. Però d'aquí a reivindicar en Cambó...
La veritat, no veig cap reivindicació de Cambó en el text. Per altra banda, encara que no ens caigui bé el personatge, Cambó fou un catalanista, i dubto que el seu suport al feixisme no fos a contracor.
Dit això, com diria Xammar, la Caverna de Libertad Ligital i altres confusions mentals diverses no és més que donar-nos novament gat ultramontanista espanyol per autèntica llebre liberal europea
Joan,
Aquest post no volia girar entorn d'en Cambó i el seu paper durant la guerra, sinó al voltant del nou (i fals) liberalisme espanyol. Tot i això, ja que tenim aquí el debat, entrem-hi.
El 1936 m'agradaria pensar que m'haguès tapat el nas i hagues marxat cap al front d'Aragó a defensar la Generalitat, però has d'entendre que amb la CNT/FAI assassinant "burgesos" a tort i a dret hi va haver gent a qui la decisió no li semblava tan meridiana com tu la planteges.
Jo vaig quedar de pedra quan vaig llegir a "La Repressió Franquista a Catalunya" d'en Solé i Sabaté que si els franquistes van eliminar 6000 catalans durant l'immediata postguerra, la repressió "revolucionària" n'havia eliminat 9000. Les xifres són com per a entendre determinades reaccions d'alguns catalans,oi?
El nostre passat és el que és, i la tradició catalanista és plena de llums i ombres. La qüestió és que si tothom accepta en Companys com a prohom, tot i la desastrosa gestió de la guerra i el poc "pedigree" catalanista, no entenc que llancem a la brossa el llegat Cambó per un suport al franquisme que el va corsecar fins a la mort.
Dav,
No he sabut incloure en Xammar al post d'avui però els seus articles em voltaven pel cap mentre el preparava.
Uns quants Xammars i Gaziels ens farien molt de servei ara mateix.
Gracies a tots,
Marc
Estic totalment d'acord amb el darrer paràgraf. Existeix una nova tendència que s'autoanomena liberal i que no es té res. Va des de gent provinent de la dreta espanyola més cavernària que s'omplen la boca de la paraula llibertat, fins a molts blogs de caràcter fins i tot independentista.
"Liberalisme és dubte, tolerància i un somriure foteta molt britànic davant d’allò que no s’entén però que es respecta fins a comprendre-ho." ÉS EXACTAMENT AIXÒ. I per tant seguim comptant amb bastant pocs liberals.
Rosa de Sand,
Me n'alegro que coincidim.
El cert és que els autèntics liberals són sempre una minoria, i encara més a aquesta banda dels Pirineus.
Gracies,
Marc
Faig un comentari final (o no) sobre el tema Cambó al meu bloc.
Salut!
Fa temps que segueixo el vostre bloc i us felicito. El post i comentaris darrers són excel.lents.
Per raons professionals, visc a Suïssa.
Podeu imaginar-vos, doncs, què buit i fals sona tot aquest embalum de l'España plural que pretenen vendre'ns uns i aquest liberalisme fashion que tan sedueix d'altres. A propòsti de Gaziel, que escriu un llibre de viatge a Suïssa fonamental, el que necessita aquesta gent és una cura d'aires per alguna d'aquestes muntanyes....
Però també sense volguer-ho, m'ha agradat molt aquesta discussió camboniana.
A mi, que m'ha costat una mica de pair i entendre el llibre d'en Vila sobre Companys (trencar mites prsonals és dolorós), li he agraït però una voluntat de remoure alguna cosa en el pantà nacionalista català.
Permeteu-me alguns exemples sobre l'exili a la Suïssa francesa:
Del 36 al 45, ens trobem amb catalans de "dreta" perseguits a mort per les esquerres, la majoria dels quals tornen a la Catalunya franquista, amb el braç enlaire i convençuts de la falsa ruta del catalanisme; sacerdots com Vidal i Barraquer i Cardó que han de fugir de Barcelona també i moren a l'exili; Ventura Gassol, també amenaçat, que ha d'exiliar-se el 36 i va a parar despr'es a Lausanne (no tornarà fins el 77); Tarradellas (que passa a Suïssa clandestinament i torna a França acabada la II GM); Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda (més endavant), Josep Pijoan o mecenes com Rafael Patxot (gràcies al qual Coromines emprèn l'Onomasticon i que morirà a l'exili), Francesca Bonnemeison (secretària d'en Cambó)... i Francesc Cambó (que continua iniciatives de suport a la cultura catalana, becant ferran Soldevila i el mateix Coromines), atrapat entre l'odi profund pel desordre i la revolució i, crec, la repugnància creixent davant del que s'adona representa Franco.
El nostre drama com a país és que TOTS eren catalans.
Joan,
Em temo que el tema no acabarà aquí.
Trobaràs un comentari al teu bloc sobre la qüestió.
Quim,
Sentir els noms d'aquests exiliats per prudènia, és recordar els millors noms del segle XX. Pijoan, Ventura i Gasol,... un país sense intel.lectuals és un ramat.
De la guerra civil els catalans en podem dir així per que hi va haver una guerra civil Catalunya endins. Recordo que en Raimon Galí escrivia que en temps de guerra s'havien plantejat deixar el front d'Aragó unes setmanes per anar a Barcelona, acabar amb les bretolades revolucionaries i tornar al front per guanyar la guerra amb una rereguarda en pau. Tan de bó ho haguessin fet!
Gracies a tots,
Marc
Certament el Losantos o la Aguirre no encaixen en el retrat del liberal del segle XIX, pero tampoc hi encaixen la immensa majoria dels liders europeus que s'autonomenen liberals. El que son tots aquests, Losantos inclos, es seguidors dels neocons americans, que son els que ara manen als USA i per tant poden pagar les simpaties, i el liberalisme classic em sembla que es mes aviat perdut, potser per sempre. Vivim temps d'extremismes.
Certament els espanyols son gent original: van ser l'unic pais feixista y religios, i ara son el pais liberal y religios (a mes de patriotic). Son aixi.
Anònim,
Espanya és un país especial. Cada nova fè l'abracen amb el mateix entusiasme que l'anterior.
Tornant al debat entorn d'en Cambó, jo soc un entusiasta lector de les obres complertes que va publicant l'editorial Alpha. Ara mateix ja hi ha sis volums que inclouen les memòries, els dietaris, els discursos, els llibres i la política econòmica. Amb tot aquest material seria interessant obrir un bloc on s'hi aboquèssin algunes línies de pensament Cambó cada dia. Seria interessant però jo no puc. Algú recull la iniciativa?
Gracies a tots,
Marc
m'agradaria entendre ben be el que discutiu, per``o la veritat es que tinc 13 anys i es dificultos entendre sobre el que discutiu...El meu avi sempre ha fet que tingues interes en aquesta epoca de la republica i la guerra civil... i es ara quan començo a informarmen. despres de llegir tot aixo,el meu dubte es el perque Cambo, a contracor o no, va defensar laixecament de franco i els nacionals? com creieu que es pot justificar?
Gracies, Helena.
Helena,
Per entendre la postura d'en Cambó has de mirar-te l'epoca amb els seus ulls.
Cambó volia evitar l'aixecament dels militars però quan aquest es produeix a Catalunya la defensa de la República acaba desembocant en una revolució anarquista que Cambó decideix combatre. De fet s'hi jugava la vida i si s'hagués trobat a Barcelona el juliol del 36 és segur que l'haurien mort.
En Cambó recolza l'aixecament dels militars (que encara no era franquista) pensant que desembocaria en una dictadura curta seguida d'una monarquia parlamentaria. Si Cambó hagués sabut el que seria el franquisme s'hauria limitat a exiliar-se a l'Argentina sense intervenir a favor o en contra.
El millor que pots fer és mirar-t'ho amb distància, llegir tot el que et caigui a les mans sobre el tema i mantenir una visió molt crítica. Pensa que la guerra civil no és un conflicte de bons contra dolents sinó una història molt més complicada.
Gràcies i fins aviat,
Marc Arza
Publica un comentari a l'entrada