La transició política a l’estat espanyol ha aconseguit consolidar un relat beatífic del pas de la dictadura a la democràcia. Un conte bonic, ple de bones voluntats i renuncies compartides, que ha acabat cristal·litzant com a síntesi indiscutida d’uns anys tumultuosos i confusos.
Amb “Els Assassins de Franco” en Francesc-Marc Alvaro despulla de forma desacomplexada alguns tòpics de la transició, el pes dels quals es deixa sentir encara en el dia a dia de la política catalana. El llibre no es conforma amb descobrir el transformisme democràtic de tants franquistes rehabilitats, de Porcioles a Samaranch, anant més enllà per a traçar paral·lelismes entre personatges foscos com en Martín Villa i personatges foscos com en Narcís Serra, el mateix Fouché arquetípic a banda i banda del mirall. Resseguint la sèrie de mitges veritats entre els col·laboradors del franquisme que s’amaguen en la necessitat de desenvolupar el règim i la falsa devoció democràtica de tota l’oposició.
De la lectura del llibre se'n desprén una mirada nova al part de la nostra democràcia. Un relat que posa en evidència que, tot i que el dictador va morir al llit i el seu règim va extingir-se pràcticament sol, l’antifranquisme s’ha atribuït la victòria contra la dictadura. Amb la legitimitat derivada d’haver “matat” Franco, els seus assassins han pogut gestionar el postfranquisme sense discussió, evitant tota purga de les responsabilitats del règim i heretant l’estat amb racons foscos inclosos.
És fàcil criticar la transició des del progrés i l’estabilitat consolidats després de vint-i-cinc anys de democràcia, però hi ha un interessant crit d’alerta en “Els Assassins del Franco” que no hauria de passar per alt. Una crida a la revisió d’uns tòpics que han portat a l'enquistament social del progressisme buit i a la consolidació d'un sistema polític amb espais de molt pobre qualitat democràtica.
14 comentaris:
El llibre és, certament, molt estimulant, i posa damunt de la taula una necessària revisió no ja de la Transició espanyola sinó de la manera com des de l'esquerra progre s'ha volgut explicar l'antifranquisme com un gran èxit, quan en realitat va ser, des del començament al final, i especialment al final, un enorme fracàs. També és veritat que ara és més fàcil criticar el passat, però el què no pot ser és que visquem en una sèrie continua de "sopars de duro". Tu coneixes alguna persona d'esquerres de més de 50 anys que no hagi corregut davant dels grisos? Doncs això.
Una mica ve a ser el mateix que tot el rotllo de la memòria històrica, que ha estat mediatitzada per una certa gent, i ara semblas que durant tot el segle XX a Catalunya només hi haguessin comunistes... i la lluita catalanista (molt més protagonista, tant durant la República com a l'oposició del franquisme) queda diluïda pels interssos de l'esquerra.
Salut, Marc.
ps. Com va la campanya de l'aeroport?
En general, d'en Marc Alvaro m'agrada el que escriu i el que comenta a la ràdio. No coneixia el llibre, però me'l compraré (i el llegiré). Darrerament m'ha semblat que la democràcia que ens han col.locat té enormes dèficits perquè el poder (el poder de debó, dels que manen) està exactament allà on era.
I si és cert que l'esquerra política (que no la sociològica) ens està venent una revisió de la història que no resisteix la mínima anàlisi crítica: tots els republicants no eren angelicals lluitadors per la democràcia, ni tots els de l'exercit "nacional" eren franquistes. La revisió tendenciosa que s'està fent em sembla una irresponsabilitat molt gran.
El propi Àlvaro defineix molt bé en els seus articles cóm l'auto-proclamada esquerra pontifica des de la seva pretesa superioritat moral, conquerida pel seu suposat anti-franquisme.
Aquest segell de "qualitat" és el que els permet l'arrogància moral que exhibeixen, totalment injust pq aquests personatges van arribar quan la feina ja estava feta.
Jo vinc d'una cultura familiar del PSUC i quan la feina va estar feta, va apereixer del no res el PSC i ja no en parlo dels d'IC...
Oportunistes que SEMPRE han anat en cotxe oficial.
De fet, quan vaig llegir durant la campanya que en Montilla deia que ell no tenia cotxe... sent com és pare de varius fills, això només és possible quan has anat tu i la teva família a la feina, al col·legi i a la compra amb xofer. Indignant.
Què te a veure això amb cap mena de superioritat moral?
Joan,
Realment és un punt de vista a tenir en compte i que canvia moltes de les preconcepcions intocables del país.
La campanya va fent, espero que en Saül se'n torni a fer ressó. De moment no s'arriba encara als 300 e-mails.
Màrius,
El llibre és més que molt recomenable. Realment això de la memòria històrica no acaba de rutllar. Acabarà idolatrant els estalinistes sense aconseguir canviar els noms franquistes dels carrers de mitja Espanya. Quin negoci!
Odalric,
Havien de fer la revolució i han acabat fent-se una casa a la muntanya. Quina tropa!
Gracies a tots,
Marc
Vaja. Llavors atribueixes la baixa qualitat de la nostra democràcia a "aquests progrés antifranquistes" que van nàixer bons? O més aviat, per ser justos, hauríem de dir que la baixa qualitat democràtica és malgrat ells?
Saps, el que acabo veient és que cadascú ja té triats els seus prejudicis abans de posar-se a escriure una ratlla. La resta és munició.
Tant de gust de discrepar en tot.
El que en Francesc-Marc Alvaro planteja al llibre és una relació directa entre transició i baixa qualitat democràtica.
L'exemple més clar és que no es pot separar l'absència de purga democràtica de les forces de seguretat de l'aparició del GAL.
La qüestió "progre" té molt a veure amb la tradició democràtica. La immensa majoria de les forces d'esquerra durant el franquisme, per no dir totes, no tenien la democràcia com a objectiu, sinó algun tipus d'experiment "popular". Només cal veure com funciona avui el PSC, amb una disciplina interna que ja la voldria el Partit Comunista de Cuba.
Gracies,
Marc
jo afegiria que són Franquistes ja que el que no ha canviat és el model econòmic.
La frase de que amb franco, econòmicament es vivia millor es vent certa per alguns.
El penós és que els partits del centre-esquerra han passat al centre-dreta però no ho volen reconèixer.
Els partits han evolucionat com els seus votants, ja que amb el franquisme (vivendes ja pagades) han agafat l'ascensor social.
I enlloc de votar un partit de dretes que defensi millor els seus interessos econòmics han mutat el partit.
S'han fet capitalistes i no ho volen reconèixer al mateix temps és una tap per la gent que si creu en les idees fundacionals dels partits no aconsegueixen les regnes d'ells.
el llibre no l'he llegit però si bastants articles sobre la transició i quasi tots el polítics va ser uns arribistes/conversos.
com per exemple acceptar el rei i la bandera franquista per part de carillo entra altres animalades.
Bacus,
Em sembla que no anem en la mateixa línia. L'esquerra espanyola fantasejava molt durant la transició i jo celebro que hagin deixat enrere unes posicions poc compatibles amb la creació de riquesa.
Gracies,
Marc
Una cosa es dicutir sobre quin sistema és millor per crear riquesa i quin es millor per que la gent visqui millor però el debat no es aquest aquí.
per mi el greu del partits "d'esquerra" es que per exemple un es diu socialista i obrero i en realitat es un partit liberal i clase mitja...
Si la gent canvia d'opinó bé però que fagi com en pike que pasa del psuc a la empresa privada i al pp..
el que em queixo es que molta gent del PSUC i d'altres en lloc de fer-se del PP amb les seves noves idees han convertit el PSUC amb el PP però amb façana d'"esquerra" es d'això del que em queixo no de quin sistema és millor.
A alemanya el partit "d'esquerres" amb més vots és diu social-democrata a anglaterra laborista i a usa democrata... no enganyen gaire a ningu...
aquí és diuen socialistes i obrers és una pressa de pel.
sobre el llibre hi ha gent que no està gaire d'acord amb alvaro ni termens ni d'altres...
http://www.google.com/search?q=%22Els+Assassins+de+Franco%22&hl=es&as_sitesearch=kaosenlared.net&btnG=En+Kaosenlared.net
Bacus,
El link que envies amb reaccoions creuades sobre el llibre és molt interessant.
Gracies,
Marc
si sobretot pq estan escrits amb el cap i tb pq sabem de per quin costat carrega cada part.
sobre el sistema, enlloc de mirar-ho desde el punt de vista de números macro, +pib, +salari minim +nivell de vida... (una mitja et dona poca visió ja que poden haver-hi 4 molts rics i la resta molt pobres)
primer seria millor posar-se d'acord en quin model de societat en general volem i després el sistema que més si acosti.
pq d'alguna manera el sistema de competència entre persones actual fa evolucionar però te els efectes secundaris de l'individualisme i la insolidaritat...entra d'altres.
Un sistema mixt mig públic i mig privat que tal??
Bacus,
Els numeros macro són fidels a la foto si es presenten com cal. Si a tot plegat, PIB, IPC,...) hi afegeixes l'índex de Gini, tindras una foto que reflexarà també les desigualtats del sistema. Les xifres de creixement econòmic dels últims anys no serien tan bones per al govern si es mostres l'índex de Gini ja que hi ha hagut un augment important en les diferències socials.
La qüestió és que els sistema econòmic no es pot separar del model de societat ja que l'afecta directament. Per a mi, i en molts posts d'aquest bloc provo d'explicar-ho, la iniciativa privada és la clau per a la creació de riquesa. Una riquesa que despres cal garantir que cobrirà els minims de tothom, amb particular atenció a l'educació i la sanitat, que garanteixen la igualtat d'oportunitats, i, per tant, el camí a una meritocràcia equitativa.
Gracies,
Marc
El llibre pot ser molt estimulant.
No pense descubriro.
Lo que ya está mes que pasat es tornar al pasat, una y altra vegada.
Ahui els problemes son altres.
Os convido al meu blogg
http://blumun-de-dia.blogspot.com/
La interpretació que fem del passat, el relat que en queda, marca el present de forma determinant. El llibre no parla del passat, sinó de com vivim una democràcia de segona pels errors de la transició.
Gràcies,
Marc
Publica un comentari a l'entrada