divendres, d’agost 10, 2007

Serem 11 milions?


Fa algunes setmanes una veu autoritzada de l’executiu espanyol assegurava que l’estat tenia corda per arribar al 66 milions d’habitants. Aquesta no és una afirmació casual, revela una estratègia governamental d’obertura a la immigració com a motor de creixement econòmic, pobre però real, i una aposta pel volum que permeti a Espanya passar de potència mitja a jugar la gran lliga europea. El creixement exponencial de població a partir de fortes onades migratòries permetria també a l’estat reforçar el seu paper de capitalitat iberoamericana en competència amb Miami. Hi ha doncs raons de pes per a creure que per al govern espanyol la immigració és una opció de fons a mitjà i llarg termini.

El cert és que la immigració no és per sí sola un fenomen positiu o negatiu, sinó un canvi més que demana adaptació i propostes de futur. En última instància el creixement demogràfic empès per la immigració és una realitat implacable i oposar-s’hi seria un error que perjudicaria les opcions d’adaptar-s’hi amb èxit. Tot i això, és exigible un major control que eviti allaus migratoris d’impossible absorció amb efectes negatius que superen qualsevol benefici potencial. Un control que ara mateix no sembla que s’estigui garantint si tenim en compte els centenars d’iberoamericans que arriben diàriament via Barajas, una entrada força més estreta i impermeable que l’estret de Gibraltar o les Illes Canàries.

Davant d’aquest escenari en que es planteja un possible augment de població de prop d’un 50% en algunes dècades, des de Catalunya i el catalanisme serà necessari plantejar-se urgentment algunes qüestions de futur. Mantenint un pes relatiu a l’estat d’un 16% de la població, aquest creixement significaria per a Catalunya arribar als 10 ,5 milions d’habitants, tot i que l’atracció del nostre pes econòmic ens podria portar fins als 11 o 12 milions.

Si aquesta tendència es confirmes a curt termini, seria urgent incentivar una redistribució territorial que equilibrés la densitat demogràfica del país, conjugada amb una massiva inversió en formació per compensar la baixíssima productivitat derivada de l’allau migratori. Aquesta és, però, la banda fàcil d’un repte d’aquesta magnitud. Per evitar que Catalunya es convertís en un infern amb 12 milions d’ànimes, caldria desplegar alhora un enorme esforç d’europeïtzació de valors i catalanització cultural que garantís el terreny comú i l’espai públic compartit que fa d’una societat alguna cosa més que un ramat espaordit. Un esforç ingent que ara mateix no sembla que siguem capaços d’afrontar.

3 comentaris:

Rovi ha dit...

Si el futur previsible es que acabem tenint 12 milions d'habitants, la majoria immigrants de baixa productivitat i baixos ingressos, el que els catalans ens tenim que plantejar es nomes la independencia o l'exili, perque un pais amb 12 milions d'habitants i amb el perfil que es veu venir per a la majoria d'ells sera un infern. Confiar que es faci el que mai s'ha fet (invertir en formacio i serveis) es somniar truites, i redistribuir la poblacio nomes significara la destruccio de tot el pais, en contres de limitar-la a la costa, com fins ara.

Diria que cal veure el futur amb la perspectiva del passat, sobre tot del passat recent, i, vista aixi, la visio de futur que presenta voste es senzillament terrorifica. Seria un pais on el nombre seria mes important que la qualitat, el PIB mes important que el PIB per capita. Seria Calcuta o Xina, no Holanda o Luxemburg. Volem aixo? Tindriem que tenir veu i vot en aquesta decisio.

catalunya.ffw ha dit...

Rovi,

El cert és que des que vaig escriure aquest post hi ha algun nou factor a tenir en compte en aquesta equació. Força sociòlegs coincideixen a veure una gran part d'aquest immigració com a poc arrelada i susceptible de mobilitat en cas de crisi econòmica. Una crisi econòmica que és a tocar.

Això voldria dir que en pocs mesos (anys) podem perdre de mig milio a un milió d'habitants. El cert és que això obriria una crisi nova, però també una oportunitat per posar bases noves al nostre sistema econòmic.

Si això no passa, esperar tenir veu en aquest procés sí que és somiar truites. Només hi ha la possibilitat d'adaptar-s'hi amb èxit amb una movilització social important que afavoreixi la integració.

Gràcies,
Marc

David ha dit...

Dubto que la població creixi molt més a mig termini. Els fluxos migratoris van camí d'esgotar-se i fins i tot podríem veure un petit flux de retorn. A més, la conjuntura econòmica (i especialment el sector de la construcció) no és tan atractiva com ho podia ser fa uns anys.

Ara bé, malgrat que aquest és l'escenari més probable n'hem de tenir en compte d'altres, no sigui que ens passi el que ara estem patint: infraestructures pensades per a sis milions però utilitzades per set i mig. Els barracons o els col·lapses als hospitals o als transports públics són el reflex de la manca de previsió de fa una dècada.