dijous, d’agost 16, 2007

La doble categoria laboral


Tot just fa unes setmanes, es rebia amb preocupació generalitzada una notícia entorn a la vocació funcionarial dels universitaris catalans. Deixant de banda el fet que la informació es basava purament en sensacions i opinions poc contrastades, podem fer l'esforç de considerar-la ajustada. La qüestió és de gran importància si tenim en compte que el nostre sistema econòmic basa el seu creixement en la capacitat emprenedora i necessita la força creadora del jovent més format. L’aspiració d’entrada a l’administració d’una bona part dels llicenciats catalans podria veure’s, doncs, com un símptoma de falta d’ambició i decadència col·lectiva.

Ara bé, una mirada atenta a la qüestió, fa evident un desequilibri en favor de l’administració pública que justifica abastament les preferències dels universitaris catalans. A tot l’estat, Catalunya inclosa, la construcció d’una administració pública moderna ha anat lligada a la consolidació d’una doble categoria laboral.

Una doble categoria laboral que traça una divisió profunda entre els empleats del sector privat i tots aquells que desenvolupen la vida professional sota el paraigua de l’administració. Aquest doble estàndard en drets i deures va més enllà de la seguretat vitalícia garantida als funcionaris, justificada per protegir la intromissió política i donar estabilitat a l’administració pública. És en les condicions salarials i els beneficis socials on aquesta discriminació es fa més evident. No només els sous en determinades categories són totalment fora de mercat, sinó que es garanteixen beneficis com el permís de paternitat, que no es fan extensius al sector privat.

La ironia rere aquest privilegis dels empleats públics rau en el fet que es paguen principalment amb les contribucions d’aquells que no les gaudeixen. Així doncs, no és estrany que els llicenciats catalans facin una mirada a les seves opcions professionals i tardin poc a decidir-se per l’administració.

3 comentaris:

David ha dit...

En un sistema econòmic que funcionés correctament, les persones que tenen feines funcionarials o parafuncionarials (per exemple, els qui treballen a La Caixa) haurien de cobrar menys que aquelles persones que treballen en plan freelance o amb contractes temporals. Seria una versió en salaris del famós model CAPM d'actius financers.

El problema que tenim aquí és que no només passa això, sinó que aquests funcionaris o assimilats cobren més i tenen millors prestacions que la gent que ha d'anar contínuament renovant la confiança. Això fa que treballar a la Caixa o a l'administració sigui vist com una feina de primera, mentre que treballar pel teu compte sigui vist com una cosa precària i sense futur.

Bona part d'aquest problema rau en la manca de competència en alguns sectors. El cas més clar ha estat el de la banca. Per què durant molts anys bancs i caixes han tingut la persiana abaixada els dissabtes, tot i que a molts clients era el dia que els anava millor per fer operacions, o era dia de mercat a moltes poblacions?

catalunya.ffw ha dit...

David,

Estic d'acord amb gran part del teu comentari.

Per a mi el que hauría de marcar el nívell salarial és allò que s'aporta, la riquesa que es participa a crear. Aixó i les poques o moltes persones que poden fer aquesta aportació, oferta i demanda.

No em preocupa tant la competència com el dinamisme, però la competència ajuda molt a crear aquest dinamisme.

Gràcies,
Marc

B. Costa ha dit...

David. Podries explicar-te una mica millor per als profans? He mirat que volies dir amb això d'un CAPM aplicat als salaris però no acabo de comprendre que és el que vols dir, he entès, menys que més, el que és el CAPM però no veig aquesta comparació que fas.

Gràcies!