D’ençà de la revolució industrial Catalunya ha estat un país amb una capacitat creixent de produir riquesa que s’ha consolidat els darrers quaranta anys a partir de tres eixos bàsics: el desenvolupament i la modernització de la nostra base industrial, la capacitat d’atracció d’un gran nombre de multinacionals potents i una forta aportació del turisme com a base del sector serveis. En aquest període el país s’ha transformat, fidel a la seva tradició, posant-se a l’alçada de la resta d’Europa i multiplicant la riquesa material de les últimes generacions.
Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.
No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.
Tot aquest procés ha tingut òbviament resultats molt positius, però just en el moment en que l’exigència global de competitivitat i creixement va a l’alça, apareixen entre els joves senyals creixents d’un acomodament perillós fruit d'aquest relatiu enriquiment accelerat. Hi ha en alguns àmbits de la nostra societat la sensació que arribats on sóm ara, toca disfrutar de la feina feta i gaudir-ne els beneficis, sense adonar-se que la situació de creixement actual és totalment reversible.
No sembla que hi hagi a Catalunya consciència de l’extrema delicadesa del nostre substrat productiu i de com una pèrdua de competitivitat sostinguda podria afectar en pocs anys al nostre nivell de riquesa de forma molt significativa. Hauriem de ser conscients que el declivi de la cultura del treball, el sacrifici i de l'ambició recolzada en l'esforç personal, pot tenir a curt termini conseqüències nefastes per una economia tan poc autònoma com la nostra. Les economies obertes ho són d’entrada i sortida, i el mateix procés que ens ha convertit en destí turístic i centre receptor de capitals pot girar cent vuitanta graus en un instant i buidar-nos de bona part de les vies a la prosperitat que hem seguit fins avui.
7 comentaris:
Mr. Arza, did you read the articol sobre la disminuciò de l'activitat industrial a Catalunya, un estudi de la Caixa publicat de both "el Pays" i "La Vanguardia" d'ahir? Com al notre Veneto, regiò italiana, el desplacament de l'industria textil à l'Est europeo, in primis, ha determinat una fort reduciò de la productivitat i de les resorces laborals Catalanes. I no ès tot colpa del moment historic, ja que Pais Vasc, come la notra Emilia Romagna, s'han tingut constants. Lo que, a primera vista, em pregunto, no ès si era millor haver bloquejat els investiments de impreses de l'ouest europeu al est, pero si no seria el cas que autoritats sobrenacionls (UE, for example) vigilessin sobre les condicions dels treballadors de l'Est, que podrien ser una dels motius de la manodopera barata i de la conveniencia pels empresaris d'aqui en invertir allà. Amb Cina ès difficil, pero en la "civilizada" Europa es podria. O el mercat, que ès mès fort de tot, hauria de estrangular ells, de l'Est, i nosaltres tambè?
Benbolgut Marc,
He descobert el teu blog gràcies a un comentari que vas fer en el meu i que no havia vist fins avui.
He de dir-te que em sembla molt interessant, especialment aquest post.
Estic totalment d'acord amb el que dius. No fa massa vaig fer un post sobre la selectivitat, com símptoma negatiu del mal moment que esta passant l'eduació a casa nostra. Sense una educació exigent, real, rigorosa, després pot venir tot el demés. Fer-nos vulnerables com mai. Fins i tot en el que ara estas denunciant.
En fi, l'enhorabona pel blog!
Inz,
No crec que la solució sigui a partir de crear mesures "proteccionistes". La solució és la de tornar a creure en l'exigència. Una mesura com la de bloquejar les inversions de l'europa de l'Est pot ser puntual, però no soluciona el problema, que el tenim a casa nostra. Bàsicament és mental, més que polític.
Dessmond,
em disculpo si he estat mal interpretat, ès culpa meva o del meu català escrit...ni de lluny em plantejava mesures proteccionistes, que, primer de tot, serian molt lluny de la realitat de les coses. Nomès una realment minima part del problema ès que impreses d'aqui, per exemple de l'est d'Italia, tractan els treballadors de l'est europeu com ès tractavan els de l'oest al 1800 (exploitation)! Aixi ès massa facil.
L'altra cosa ès que l'industria mitjana-petita italiana sempre ha estat competitiva en sectors, com el textil, que em sembla hagi dominat à Catalunya tambè, on facilment paisos amb alta productivitat i baix cost de la ma d'obra et fan fore (Cina). Desde fa molts anys no s'ha invertit en la ricerca i en l'innovaciò.
PS: felicitats, Marc, he divulgat la noticia en el meu blog.
Inz,
podria ser que fos culpa meva i hagi llegit el teu comentari ràpidament. A vegades el tema de llegir blogs el faig a cavall de dues coses. Tens molt bon català. Els italians parleu molt bé el català!
Estic d'acord amb el que dius. El futur, en endavant està a la recerca i el desenvolupament si volem aguantar la influència de la Xina.
No es poden deslligar les condicions laborals d'un país determinat de la seva situació econòmica global.
Europa, els Estats Units i Japó no poden pretendre* que la Xina, l'ïndia i alguns estats de l'Europa de l'est juguin amb les nostres normes laborals i social per que els hi neguem l'ús del millor recurs amb que compten una mà d'obra formada, amb ganes i a baix cost.
La pilota és a la nostra teulada i som nosaltres els que hem de trobar solucions com ara la tan comentada I+D+I.
Salut,
Marc
(*tot plegat tenint en compte que els drets humans estan per sobre d'això i que practiques com l'esclavatge i el treball infantil s'han de perseguir costi el que costi).
Publica un comentari a l'entrada