dimarts, de febrer 12, 2008

Refredant la globalització


El passat cap de setmana els cels de l'oceà Pacífic van viure una escena pròpia de la guerra freda. Caces nord-americans van interceptar diversos bombarders russos després que aquests executessin maniobres agressives al voltant del portaavions USS Nimitz. La notícia recorda que la nova Rússia treu pit i planta cara. Aprofitant aquest cop d'actualitat, recupero un post del passat octubre al voltant de la qüestió.

El Perfil Soviètic de la Nova Rússia


La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota,
reprenent així un posat que
no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.
.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Rússia, ara com ara, és un gegant amb peus de fang. A una societat civil desestructurada que no veu amb mals ulls tornar als temps de la URSS, cal afegir-hi una oligarquia feta d'ex-membres del KGB amb un partit de fireta que comet totes les irregularitats electorals possibles per disfressar-se de demòcrates de soca-rel mentre va eliminant qualsevol dissidència gràcies al FSB, monstres paramilitars que mantenen a ratlla els qui criden més del compte.

Avui en dia, només es pot esperar el col·lapse d'una administració que copia exactament els paràmetres de la URSS. De la mateixa manera que a la URSS, i de fet en qualsevol dictadura, es prima l'adhesió per davant de l'efectivitat, va fer que l'economia es deixés en mans de comunistes cada vegada més convençuts però totalment incompetents. És possible que tot plegat torni a passar. De tota manera, falta molt per això. El problema real és ARA. I tothom sembla girar la vista cap a l'islamisme i el sempre calent Orient Mitjà sense tenir en compte que s'està inflant i inflant una bombolla anomenada Rússia. David Figueres

catalunya.ffw ha dit...

David,

Un gegant amb peus de fang, tens raó, però amb el dòlar per damunt els 50 dòlars serà sempre un gegant amb ganes de brega.

Marc

LRDS ha dit...

La transició al sistema capitalista va ser caòtica, però va ser un altre dels errors d'occident, i en especial de l'FMI que va esperonar aquella famosa doctrina de xoc per sobre de la teoria gradualista.

Pel que fa al comportament rus no fa res més que replicar les formes soviètiques i una economia tan dependent del sector energètic no es pot permetre aquestes estupideses. El preu del petroli, del gas i de les matèries primeres no estarà sempre a preus desorbitats i quan hi hagi una baixada del creixement global ja en parlarem. Aleshores sí que una Rússia dèbil farà por.

garmir ha dit...

Hola:
Excel.lent article.

catalunya.ffw ha dit...

Lrds,

Una Rússia dèbil pot arribar a fer més por que una Rússia forta. Bén cert!

Gràcies, Garmir.

Gràcies a tots dos,
Marc