Entre Esmirna i Jerusalem

Grècia donarà suport suport a la ciutat turca d’Esmirna en l’elecció de la seu per a la propera Expo’2015. La notícia pot semblar irrellevant més enllà del fet que els grecs neguin el suport a la candidata italiana per cedir-lo a Turquia, l’enemic tradicional. Però quan es mira enrere, cap al segle XX i la història recent de la regió, l’anècdota serveix per estirar una reflexió sobre els conflictes, la seva resolució i el seu enquistament.

Des de l’Europa occidental es fa difícil entendre el garbuix ètnic i religiós que marca la història dels Balcans i la península d’Anatòlia. No fa ni cent anys que a Esmirna hi onejava la bandera grega per darrera vegada. La costa est d’Anatòlia, el Peloponès, Istanbul i moltes illes de l’Egeu eren un magma en que grecs i turcs havien viscut costat per costat durant segles, sovint de forma poc harmònica. Acabada la Gran Guerra, quan la frontera entre grecs i turcs queda fixada gairebé definitivament, els conflictes i les persecucions de les minories a l’interior dels dos estats no s’aturaran. Finalment l’any 1924 grecs i turcs van acordar una solució radical, l’intercanvi forçós de gairebé dos milions de ciutadans. Més d’un milió i mig de grecs de Turquia van arribar a Grècia mentre mig milió de turcs de Grècia feien el camí invers. Comunitats senceres, com la dels grecs d’Esmirna, van ser arrencades del seu entorn mil·lenari per garantir l’homogeneïtat ètnica de l’estat nació.

El gran èxode forçat de grecs i turcs no és una història excepcional. Es tan sols la primera línia d’un capítol negre de la història d’Europa. Una història que continua amb les migracions a l’interior de la Unió Soviètica i arriba al punt culminant al final de la Segona Guerra Mundial quan milions d’alemanys de l’actual Txèquia i Polònia van ser expulsats de casa seva. Poc després, tot just tres anys rere la fi del gran conflicte mundial, esclata l’únic gran trauma d’exili i deportació del segle XX que continua obert més de seixanta anys després. El 1948, tot just després que les Nacions Unides anunciïn el reconeixement de l’estat d’Israel, comença una guerra que acabarà amb l’exili massiu de bona part de la població àrab de la palestina britànica. Fins avui, els camps de refugiats al Líban donen testimoni del conflicte i en compliquen la resolució.

Per què Grècia pot donar suport als turcs d’Esmirna mentre israelians i palestins continuen enfrontats a sang i foc? No són els conflictes que es tanquen injustament els que queden oberts sinó aquells que no es tanquen. És l’enquistament i no la injustícia el que barra el pas al futur. L’expulsió dels grecs d’Esmirna és una terrible injustícia, però els camps de refugiats i la política dels països àrabs vers als palestins només han aconseguit tres generacions d’apàtrides sense futur i un conflicte sagnant. Només l’acceptació palestina de la impossibilitat d’un retorn dels refugiats i l’existència d’Israel pot acabar amb l’immobilisme que impossibilita qualsevol solució. Només així s’obrirà la porta a un futur en que els vots israelians ajudin al progrés d’una ciutat palestina com els grecs ho estan fent ja amb la ciutat d’Esmirna.

.