dilluns, de febrer 11, 2008

Entre Esmirna i Jerusalem


Grècia donarà suport suport a la ciutat turca d’Esmirna en l’elecció de la seu per a la propera Expo’2015. La notícia pot semblar irrellevant més enllà del fet que els grecs neguin el suport a la candidata italiana per cedir-lo a Turquia, l’enemic tradicional. Però quan es mira enrere, cap al segle XX i la història recent de la regió, l’anècdota serveix per estirar una reflexió sobre els conflictes, la seva resolució i el seu enquistament.

Des de l’Europa occidental es fa difícil entendre el garbuix ètnic i religiós que marca la història dels Balcans i la península d’Anatòlia. No fa ni cent anys que a Esmirna hi onejava la bandera grega per darrera vegada. La costa est d’Anatòlia, el Peloponès, Istanbul i moltes illes de l’Egeu eren un magma en que grecs i turcs havien viscut costat per costat durant segles, sovint de forma poc harmònica. Acabada la Gran Guerra, quan la frontera entre grecs i turcs queda fixada gairebé definitivament, els conflictes i les persecucions de les minories a l’interior dels dos estats no s’aturaran. Finalment l’any 1924 grecs i turcs van acordar una solució radical, l’intercanvi forçós de gairebé dos milions de ciutadans. Més d’un milió i mig de grecs de Turquia van arribar a Grècia mentre mig milió de turcs de Grècia feien el camí invers. Comunitats senceres, com la dels grecs d’Esmirna, van ser arrencades del seu entorn mil·lenari per garantir l’homogeneïtat ètnica de l’estat nació.

El gran èxode forçat de grecs i turcs no és una història excepcional. Es tan sols la primera línia d’un capítol negre de la història d’Europa. Una història que continua amb les migracions a l’interior de la Unió Soviètica i arriba al punt culminant al final de la Segona Guerra Mundial quan milions d’alemanys de l’actual Txèquia i Polònia van ser expulsats de casa seva. Poc després, tot just tres anys rere la fi del gran conflicte mundial, esclata l’únic gran trauma d’exili i deportació del segle XX que continua obert més de seixanta anys després. El 1948, tot just després que les Nacions Unides anunciïn el reconeixement de l’estat d’Israel, comença una guerra que acabarà amb l’exili massiu de bona part de la població àrab de la palestina britànica. Fins avui, els camps de refugiats al Líban donen testimoni del conflicte i en compliquen la resolució.

Per què Grècia pot donar suport als turcs d’Esmirna mentre israelians i palestins continuen enfrontats a sang i foc? No són els conflictes que es tanquen injustament els que queden oberts sinó aquells que no es tanquen. És l’enquistament i no la injustícia el que barra el pas al futur. L’expulsió dels grecs d’Esmirna és una terrible injustícia, però els camps de refugiats i la política dels països àrabs vers als palestins només han aconseguit tres generacions d’apàtrides sense futur i un conflicte sagnant. Només l’acceptació palestina de la impossibilitat d’un retorn dels refugiats i l’existència d’Israel pot acabar amb l’immobilisme que impossibilita qualsevol solució. Només així s’obrirà la porta a un futur en que els vots israelians ajudin al progrés d’una ciutat palestina com els grecs ho estan fent ja amb la ciutat d’Esmirna.
.

9 comentaris:

Josep (sl) ha dit...

Hauríem de veure'ho i preguntar-ho perquè tant els grecs com turcs intercanviats el 1924 i els Jueus expulsats de països àrabs just després de la victòria israeliana en la seva guerra d'independència és van poder integrar en els seus països d'acollida i no els palestins emigrats al Liban, Gaza i Jordania, no van esdevenir ni Jordans, libanesos o Egipcis, per voluntat dels governants d'aquells països de fer los servir com a eina de propaganda.

El veí de dalt ha dit...

Interessant reflexió de complicada solució. AL final, qui té la força, no i no sempre la raó, s'imposa. És la llei de la història. El que sol pasar és que al raó no la tingui un de sol...

El veí de dalt ha dit...

Interessant reflexió de complicada solució. AL final, qui té la força, no i no sempre la raó, s'imposa. És la llei de la història. El que sol pasar és que al raó no la tingui un de sol...

Marc Arza ha dit...

Josep,

Tens tota la raó. Els refugiats palestins a molts països arabs han estat segrestat per tal de perpetuar el conflicte. No els hi han fet cap favor.

Veí de dalt,

No sempre el més fort imposa la seva solució. Avui dia molts conflictes segueixen el camí de la hivernació "gràcies" a la intervenció de la comunitat internacional. Cal intervenir, és clar, però cal intervenir per solucionar, si cal imposant una solució, no per eternitzar els conflictes i impedir que cicatritzin.

Gràcies a tots dos,
Marc

Anònim ha dit...

Ben dit Josep. Però no hi va haver reciprocitat: els jueus dels països àrabs van ser expulsats tots cap a Israel. I el més important: Els àrabs d'Israel que van acceptar el nou Estat es van poder quedar.
Per l'altra banda què van fer? El conflicte rau en els àrabs palestins "espavilats" que van marxar d'Israel pensant que hi hauria una carnisseria de jueus feta pels seus germans àrabs i valia més que marxessin temporalment. Pèrò gràcies a Déu els països àrabs varen perdre la guerra contra Israel i després Israel no els va deixar tornar a entrar. Què esperaven? I després de fa més de 60 anys els germans àrabs dels "palestins" encara no els han volgut integrar com a ciutadans dels seus països per eternitzar el conflicte i continuar la seva eterna política de dominació que diu que qualsevol territori abans musulmà ho ha de continuar essent (igual que l'Al-Andalús). A hores d'ara ja gairebé cap d'aquells refugiats traïdors d'Israel és viu però encara hi ha "refugiats" que no són més que els descendents dels àrabs que vivien a Israel i que ja els hi anava bé un nou genocidi de jueus i que ells ara continuen amb l'intent de genocidi tirant coets a Israel desde Gaza i suicidant-se per matar quants més jueus millor. I què esperen? La solució és clara: acceptar Israel.

Josep (sl) ha dit...

Jo conec un àrab israelià i té una crisis d'identitat galopant. Ell per una banda viu en un estat jueu amb gairebé tots els drets dels ciutadans jueus. Sap què no és un ciutadà de primera, però inclús les eines de l'estat que no el consideren de primera com el tribunal suprem sovint fallen a favor seu (de la minoria àrab) s'ha pogut educar en àrab. Però alhora es conscient que té més drets i viu millor del que viuria en un estat àrab dels voltants.

Anònim ha dit...

Josep: Ja ens agradaria als catalans que Espanya fos tant democràtica com ho és Israel. Saps que fins i tot la moneda israeliana, el shekel, està en les dues llengües oficials, l'hebreu i l'àrab. On es veu això a Espanya?

Anònim ha dit...

El principal problema dels ultims dos segles es l'estat-nacio i la seva exigencia de uniformitat etnica, cultural i linguistica per tots els seus ciutadans/subdits. En temps del imperi Habsburg la autoritat central no imposava res mes enlla d'uns impostos (moderats per les modes actuals) i una evident fidelitat en cas de conflicte. L'imperi Habsburg no necessitava dedicar-se a l'enginyeria social, malhauradament despres de la revolucio Francesa, tant lloada pel alguns, cada règim politic ha volgut crear un "home" a la seva mesura (l'home nou sovietic, el superhome nazi, l'home multicultural actual ...), i el resultat han estat les migracions massives quan no els assassinats en massa (Ukraina anys 30). Invent aterridor el del estat-nacio. A veure si la globalitzacio se'ls carrega a tots.

Marc Arza ha dit...

Joan,

Acceptar Israel i acceptar la derrota són tot una mateixa cosa. De la mateixa manera que Israel ha paït que Gaza i Cisjordània (Judea i Samaria) no seran mai part integral de l'estat jueu, els palestins han de païr que els israelians no marxaran enlloc.

Josep,

Israel és un estat jueu i entenc que els àrabs israelians viuen en una certa esquizofrènia. Ara, també és cert que en comparació amb tots els altres àrabs ciutadans d'estats veins són uns privilegiats pel que fa a drets i garanties.

Joan,

Israel és una societat oberta en un grau i una profunditat que Espanya ni tan sols somia.

Anònim,

M'agrada la teva intervenció. Coincidim molt.

Gràcies a tots,
Marc