L'atemptat frustrat contra un dels responsables de les caricatures de Mahoma és una bona oportunitat per a recuperar un post sobre la qüestió d'octubre de 2006. Tan difícil és entendre que res no és sagrat, que res no ha de ser sagrat?
Obscurantisme i llibertat
Ni tan sols el guionista més agosarat hauria previst tot just fa vint-i-cinc anys que amb el segle XXI arribaria un renaixement del l’obscurantisme religiós i el fanatisme totalitari. Quan els europeus havíem aconseguit, després de quatre segles de combat, circumscriure la religió a l’àmbit privat i centrar el debat públic entorn d’una certa racionalitat, el retorn de l’obscurantisme ens troba ara poc preparats per a defensar la llibertat.
Si bé l’islamisme radical és el més visible i probablement el més nombrós dels nous radicalismes religiosos a Europa, no n’és l’únic. La puixança de l’evangelisme cristià i la força de grups del catolicisme més retrògrad van en el mateix sentit. Tot plegat implica un perill creixent per a conquestes difícils i en alguns casos molt recents com la igualtat d'homes i dones, l’escolarització universal o el prestigi de la racionalitat pública per sobre la fe privada.
El relativisme cultural mal entès i un cert paternalisme de determinada progressia cap a algunes minories ètniques i socials evita que fins avui el debat no s’hagi plantejat com el que és: la represa de la lluita per la laïcitat i la raó contra tota forma d’absolut a la vida pública. Destaquen com a preocupants alguns esdeveniments recents de dubte i timidesa en l’exercici de la pròpia llibertat, d’autolimitació per a evitar ofendre o molestar els nous Torquemada. Si els primers racionalistes i més tard els liberals britànics i la il·lustració haguessin pres aquesta actitud davant els poders temporal i espiritual de l’època, avui el mon seria més gris i tancat. Un lloc pitjor on viure.
Girar la vista enrere cap als clàssics de la llibertat, recuperant el convenciment i la valentia a l’hora d’exercir i defensar les llibertats elementals, hauria d’ajudar a marcar de nou els límits infranquejables que tota persona que visqui entre nosaltres ha de conèixer i respectar.
L'hàbit de la llibertat no ens pot fer oblidar la seva extrema delicadesa.
.
1 comentari:
Estic bastant d'acord amb aquest post. Però no n'accepto les conclusions.
Vull fer observar a l'autor i als lectors que l'actitud que es pren aquí és clarament etnocentrista -la qual cosa, a priori, no és sinònim d'errònia, o dolenta.
Però el to de superioritat i l'absoluta certesa d'haver trobat la veritat que suposadament val per tots expressada, és un símptoma de crisi en l'àmbit de la llibertat consensuada.
Que n'estem al cent per cent segurs que ho estem fent bé? No. Qui som nosaltres per jutjar una moral i una fe? Depèn. En el cas del terrorisme, o de violacions de drets humans, és obvi que cal jutjar i condemnar. Però això són fets, i culpabilitzar tota una fe de donar-hi suport és una falàcia.
Una societat que se sap superior, hauria de vetllar per no ofendre els seus esgarriadets germans que es van adreçant.
I si fos prou modesta com per no jutjar-se superior -modestia que lamento no comparteixi l'autor d'aqust post- hauria de ser respectuosa. Perquè amb un dibuixet que ens podem estalviar ofenem a milions de persones que respecten les seves dones, els seus fills i fins i tot aquells estrangers extranyots que de tant en tant es deixen caure pels seus deserts racionals. Sí, aquells que es creuen superiors.
Cal callar quan s'ofèn. Perquè ofendre tocant la fibra moral per aconseguir la conmoció de tota una societat amb menys recursos (de tot tipus, no només materials), és pobresa d'esperit. A veure si al final la suma de les nostres misèries individuals supera amb escreix la llacuna de racionalitat colectiva que presenten la majoria de països musulmans.
Vull dir: d'acord amb el fons, la llibertat és abans que res. Però fer una apologia de la llibertat precisament quan un brètol ofen expressament milions de persones per vendre uns centenars de diaris més, és misèria d'esperit. Feu-la en qualsevol altre moment.
Hi ha una altra manera de treballar per la llibertat millor que rebentant la ignorància dels ignorants a cop de fona. És educant. Molts hi creiem, i hi estem treballant. Però ens cal suport, primer dels nostres. És un suport passiu: callar quan es creu que es pot ofendre. No prendre foc a la metxa és un detall per part de qui pot escollir no fer-ho.
Salut i dirhams,
www.atlesparticular.blogspot.com
Publica un comentari a l'entrada