La crisi que tot just comença arriba com un regal. El sistema econòmic aixecat els últims 10 anys ha quedat a un pas de consolidar una societat amb grans desequilibris Una estructura social necessitada de compensació constant que hauria portat al protagonisme indesitjable del ribot tributari i l'intervencionisme d'estat. Tot i el creixement acumulat, la concentració en sectors rudimentaris, la nul·la productivitat i la pèrdua de poder adquisitiu real dibuixaven un escenari de futur més aviat galdós.
Una necessitat bàsica com l'accés a l'habitatge ha estat el paradigma màxim d'aquest risc de dislocació econòmica. Pot costar de creure que el preu de l'habitatge baixi un 50% en els propers anys però el cert és que aquest mateix preu s'ha triplicat en menys d'una dècada. Un viatge que si s'ha fet d'anada, bé s'ha de poder fer de tornada. En cas contrari, si el valor dels pisos quedés fixat al nivell actual de forma permanent, l'accés a l'habitatge de les noves generacions quedaria greument compromès. Un desequilibri que només el recurs a a la protecció oficial i altres sistemes de subvenció estatal podrien suavitzar.
Era aquest el país que volíem? Una societat en que els joves confiïn en un sorteig per tenir un pis? En que un habitatge digne sigui fruit de la sort?
Aquesta crisi és un regal.
.
4 comentaris:
Home, això és una visió una mica optimista. Crec que els preus baixaran en molts de llocs, però no a prop del mar ni al centre de Barcelona. Per desgracia amb l'unió Europea i la globalització, les persones de fora amb molt més poder economia que els joves catalans continuaran comprant en el moment que baixin una mica i això farà frenar que caiguin el preu de les cases en les zones més turístiques (Barcelona ho és) o sobretot que tinguin vistes al mar.
Crec que els joves han de fer el mateix que fan els joves Alemanys, cap compra una casa abans del 40 anys i només els un 60% al final ho compren. Perquè?, perquè malgrat que els preus son fins i tot més baixos que Alemanya i de mitjana cobrem entre un 30% i 40% més de sou, la majoria prefereix anar de lloguer perquè s'estalvien els impostos (que son alts) i la depreciació de la casa. També és cert que la majoria dels joves comencen a estudiar en universitats que estan a centenars de quilometres de casa seva, que les feines també son lluny i molts canvien de feina o viatgen a l'estranger per continuar la formació. Comprar una casa abans dels 40, et lliga massa, et condiciona la teva formació i les possibilitats de trobar un bon treball.
Crec que per a Catalunya ha estat i es un desastre per al desenvolupament futur aquesta política de hipotecar-se per quatre parets.
Quan dius accés a l'habitatge només et refereixes a la compra? O dic perquè t'oblides de la possibilitat del lloguer que a molts països és el majoritari. Tinc entés que un pis a Nova York és molt complicat de comprar, però en canvi la majoria de gent és mou per lloguers, i no passa res, bé, si que passa, que NY sembla ser també la més cara en lloguers
Manel,
És clar que algunes zones de la ciutat de Barcelona són terreny internacional i la demanda global supera de molt la oferta. Ara, fora d'allà crec que els preus sí que es posaran a tó.
M'agrada el teu comentari sobre els sous perquè és la clau. Aquest post ha estat una versió improvitzada d'un text que volia fer, i no he trobat el temps, sobre la necessitat de tenir una economia equilibrada. Equilibrada entre els salaris i el cost de la vida. No podem apostar per salaris de misèria perquè el nostre entorn econòmic no ens ho permet. L'Euro ha homogeneïtzat el cost de tot plegat, ara som nosaltres els que ens hem de posar a l'alçada i no n'estem sabent.
B. Costa,
Un pis a Nova York, i parlo d'un bon pis a Manhattan, costa ara mateix el que alguns coneguts meus han pagat per un pis a Reus. Sembla mentida, però és així. Vols més prova de que ens hem tornat tots babaus!
Gràcies a tots,
Marc Arza
Publica un comentari a l'entrada