divendres, de febrer 15, 2008

Crisi i miopia, l'error keynesià


Allargar la vida d’un sistema acabat
servirà tan sols per prorrogar les reformes,
traumàtiques però inevitables

Ja gairebé ningú s’atreveix a negar que bufen vents de crisi econòmica i amenaça de recessió. Mentrestant, a tocar de la campanya electoral comencen a escoltar-se assajos de reacció marcats per l’esperit keynesià. Propostes de política contracíclica, d’inversió pública en obra civil i habitatge protegit amb l’objectiu de mantenir amb vida el sector de la construcció, aguantar el mercat de treball i incentivar la demanda. Un seguit de pegats que demostren una ignorància política de primer ordre i la miopia més extraordinària a l’hora d’analitzar els fonaments de l’actual moment econòmic.

Amb les mesures anunciades, els cervells brillants que guien la política econòmica de l’estat recepten unes píndoles caducades per a una malaltia que ni tan sols acaben d’entendre. En primer lloc, la inversió estatal de tipus keynesià comporta unes tensions inflacionistes gens adequades en un entorn en que la inflació resulta ja excessiva i creixent. Tot plegat sense ignorar que en una economia oberta l’abocament de recursos públics s’escola pels forats del sistema sense aconseguir estimular la demanda. Només cal pensar en els milions d’euros que cada dia fugen en forma de remeses d’emigrants per entendre el poc efecte d’aquesta mesura. En última instància, alimentar artificialment la vitalitat del sector de la construcció ajudarà a mantenir els desequilibris del sistema, continuant el cercle viciós de més ocupació, més atur i menys riquesa que ha portat a les portes de la crisi.

La crisi econòmica que despunta no és el clàssic cicle descendent per excés de la inversió i l'oferta davant l’encongiment de la demanda. Tenim al davant la factura a pagar per un model esgotat, el deute acumulat per errors fonamentals i de base en el sistema econòmic de la darrera dècada. Uns errors que s’han repetit arreu del món però que a l’estat espanyol, Catalunya inclosa, s’han portat a l’extrem. L’eufòria dels últims anys s’ha aixecat sobre una perillosa tríada: consum i deutes excessiu (l’estat espanyol té el segon dèficit més gran del món només per darrera els Estats Units), la bombolla immobiliària i la dependència total de la mà d’obra barata (l’economia espanyola té una de les tasses de productivitat més baixes de tota l’OCDE). Davant d’això, les polítiques contracícliques només portaran més deute, en forma de dèficit públic, més bombolla, mantenint els preus irreals dels últims anys, i menys productivitat, aguantant el model viciat que ha portat fins aquí i evitant que la pròpia fluïdesa del mercat de treball faciliti la transició.

Driblar la crisi no només és impossible sinó que seria contraproduent. L'última oportunitat de viratge tranquil es va deixar passar de llarg. Allargar la vida d’un sistema acabat servirà tan sols per prorrogar les reformes, traumàtiques però inevitables. És indispensable aprofitar aquesta crisi per aixecar un nou model productiu, una aposta que només la destrucció creativa pot fer possible.

Continua...
Proper divendres 22/02/07: Economia productiva o ribot tributari
.

9 comentaris:

Manel des de l'Exili ha dit...

Totalment d'acord,

Spain fins ara ha crescut venent-se els seu entorn i com que aquest no es pot regenerar ni molt menys creixer, una vegada s'ha sobrepassat el límit del que pot donar aquest model, no ens queda res. L'economia productiva després de ser ofegada, maltractada i quasi perseguida, ara no te prou força per fer front a la crisis que ens arriba.
Jo que estic a Alemanya des de fa quasi dos anys, cada dia que passa, em confirma que ells si que han sabut fer front a la globalització crean les bases d'una economia productiva sòlida i competitiva. Malgrat els impostos i els salaris molt més elevats que Spain, els Alemanys poden disenyar, fàbricar i vendre qualsevol producte a molt més baix preu que Spain, inclosos productes de poc valor afegit, com les pizzes que pots trobar al Aldi, que per cert també és una empresa familiar Alemana.

Jesús Cardona ha dit...

No sóc economista i molts cops no estic còmode en aquests debats perquè toco d'oïda. Des d'Anglaterra, una altra dificultat que trobo és que el mercat laboral és molt estàtic. A anglaterra és molt fàcil trobar feina i ascendir. hi ha molta mobilitat social i laboral i unes lleis que ho fan més f'acil. Crec que la rigidesa de les lleis no ajuden a ningú.

Josep (sl) ha dit...

Tens raó ara en cercles econòmics els keynessians i les seves polítiques econòmiques estan en "recessió" davant les idees monetaristes liberals o neoliberals.
Un defecte d'aquest mòdel és què té efectes molt més lents què les polítiques monetaristes que tenen efectes immediats i molt amplis i un increment de la despesa pública ha de passar pel parlament i pel senat. Per tant quan aplicà pot ser què llavors calgués la política inversa.
Les polítiques de tipús fiscal sovint se fan amb criteris polítics més què econòmics i mentré que les monetaries les fan els bancs centrals.
Un altre defecte del mòdel keynessià és què és beneficiós a curt termini però a la llarga és molt perniciós, degut a l'efecte negatiu a la competivitat a llarg termini a causa de la inflació que provoquen.

lrds ha dit...

Els polítics necessiten ser escollits o reescollits cada quatre anys i per això no poden arriscar-se a fer reformes estructurals que demanen temps. Per començar caldria canviar el sistema d'elecció, penso que caldria allargar els mandats però limitant-ne a dos el nombre en els que un polític s'hi pot presentar.

Per altra banda sí, hi hem fet tard i ara haurà de ser el mercat el que torni l'economia al seu equilibri. La meva opinió és que com que no es pot equilibrar per preus ho farà per quantitats, el que vol dir menys demanda, més atur, reducció de l'oferta i augment de la productivitat (per la simple reducció de la mà d'obra). Com bé dius una política fiscal expansiva només endarrarirà una mica el problema fent-lo encara més gros, i a més a més en el cas espanyol generarà més augments de preus.

Josep (sl) ha dit...

Tens raó que les solucions per esquivar les crisis fan més mal que ve ho hem notat aquest país e, 1973 i 1992. En ambos casos el govern actua amb mesures per minimitzar efectes sense afrontar-los i resulta que l'esta Espanyol tingué crisis més llargues i més greus que la resta de la OCDE. En gran part a causa de les solucions fetes des de los gobiernos.

garmir ha dit...

Hola:
El que caldria saber és? ara que hi ha crisi els immigrants aniran a altres països o es quedaran aqui, fent una greu crísi social?.
és l´inconvenient de haver escollit un model de creixement on només es creava feina per els de fora, mentre´s es comdemnava a l´Ostracisme i l´Obsolescència de Coneixements a tota una Generació de Catalans.
Molt bons articles, Marc, feia dies que no passava per el teu Bloc, i he descobert grans articles de molta calitat i que dónen molt per pensar.
Felicitats.

Anònim ha dit...

Es de bon tó defensar el keynessianisme: es una politica considerada d'esquerres, i això sempre queda be a Catalunya. El que sempre m'ha sorpres es perque ningu gosa dir clar i fort que el keynessianisme, mes enlla, de que sigui mes o menys inflacionista, no a arreglat mai cap economia. Les xifres dels EEUU diuen a les clares que, tot i el New Deal rooseveltià, el pais no es va recuperar de la crisi de 1929 fins la Segona Guerra, gracies a les transferencies massives d'actius (or i altres) de Gran Bretanya als USA per pagar el material de guerra adquirit. Tampoc l'altre exemple classic, tot i que politicament incorrecte, de keynessianisme, la Alemanya nazi va ser cap exit pel que fa a l'economia: un mes abans d'envair Polonia, l'estat no tenia divises per a importar menjar i pensava molt seriosament en imposar un raccionament. Evidentment, amb la guerra es van acabar les penuries pels alemanys, al menys els primers anys, ... i van començar pels paisos ocupats. Aixi es la vida, els calers no surten de sota terra, i les receptes magiques del economistes no ho canvien això (la ultima moguda hipotecaria i els estranys jocs amb els derivats ens diuen el mateix). No us sembla que si el keynessianisme fos cert, la ruina d'una familia es tindria que poder arreglar posant als seus membres a pintar parets, fer obres ... tot a casa, en plan "cocoon".

catalunya.ffw ha dit...

Manel,

La balança comercial alemanya demostra el que expliques. Són grans guanyadors de la globalització mentre l'estat espanyol, i Catalunya no tant petò també, n'és un gran perdedor.

Jesús,

Hi ha una qüestió legal però també una qüestió de mentalitat. No s'entén que es pugui acomiadar ningú per molt que s'ho mereixi. Hi ha, encara, una idea de carrera laboral molt estàtica.

Josep,

Sí, però en cercles polítics i periodístics continua essent l'economista de capçalera. Quina tristor.

Lrds,

L'equilibri sempre acaba arribant. De forma més o menys traumàtica.

Anònim,

Bé, en algun moment la política keynesiana va tenir algunes virtuts. Un efecte de "re-start" de l'economia. ´

Molt bona la comparació familiar.

Gràcies a tots,
Marc

Josep (sl) ha dit...

Ni uns ni altres són economistes o entenen de economia.