Males collites i defensa del liberalisme

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 22 de novembre de 2010

La esencia de la economía no es el equilibrio sino el desequilibrio:
el equilibrio la llevaría al estancamiento y a la muerte;
el desequilibrio es el motor que la hace viva y progresiva.
Economía no es paz y seguridad: es osadía y aventura...
En la lucha por Lo descnocido.
La economía no es para cobardes.

"Fundamentos de la Ciencia Económica",
Faustino Ballvé

No falla, és gairebé automàtic. D'ençà que la crisi financera va fer tremolar el món que els al·lèrgics al liberalisme i l'economia de mercat viuen força més tranquils. Qualsevol que pretengui plantar cara a l'afany de control i despesa del sector públic rebrà la mateixa resposta. Una cosa així: “Tu calla que la crisi ha demostrat totes les falles del neoliberalisme salvatge. Sort n'hem tingut del sector públic. Ara toca repensar l'economia des de noves bases sòlides i sostenibles”. El més habitual és que l'individu en qüestió no rebi resposta i és així que el missatge antiliberal del progressisme flonjo va fent camí. Com si la caiguda de les borses i la fallida d'alguns bancs d'inversió (sense menystenir les dures conseqüències socials que han tingut) fossin un altre 1989. El comunisme va caure llavors i el capitalisme ha caigut ara. Un a un. Empat i comença la pròrroga. Delirant!

El cas és que les crisis són inherents a l'economia. No només a l'economia de mercat sinó als sistemes productius en general. Però encara més als sistemes improductius que prediquen tot sovint els socialistes d'una o altra tribu. Com deia el gran Faustino Ballvé: “L'essència de l'economia no és l'equilibri sinó el desequilibri (...) L'economia no es per a covards”. El mèrit de l'economia de mercat és haver fet de la crisi una excepció quan en altres entorns era la norma. Unes crisis que, quan arriben, mai no esborren, ni de bon tros, la riquesa consolidada a cada etapa de creixement. Són, fins i tot el pitjor dels casos, una pausa en el camí cap a una major riquesa i benestar.

Les males collites són una bona metàfora del fenomen. L'agricultura és un sistema complex amb mil i un factors a tenir en compte i el clima com a condicionant principal. Hi ha males collites i collites terribles i, de vegades, l'una després de l'altra. Però els antiliberals actuen com si les males collites desacreditessin l'agricultura. Després d'una glaçada... tornem al nomadisme?

Potser és cert que la crisi financera no és una qüestió d'atzar. Que hi havia mala gestió, excessos, descontrol i responsabilitats que cal esbandir. Potser l'economia de mercat i les societats obertes no són l'agricultura sinó un sistema de cultiu. Potser, però són de llarg el sistema de cultiu que més i millors collites ha donat fins avui i renunciar-hi per una mala plaga sembla precipitat. De crisis i males collites n'hi haurà sempre perquè la vida és canvi i només la mort és estàtica. L'economia no és per a covards, l'agricultura tampoc i el nomadisme és de dropos.

http://twitter.com/marcarza

Pacte fiscal, privilegi o garantia?

Article publicat al diari digital Catalunya Oberta el 3 de febrer de 2011

Els socialistes catalans són autèntics mestres en la gestió de les paraules i els marcs mentals que enquadren el debat polític. Al carrer Nicaragua fa temps que ningú no hi llegeix ni Campalans ni Pallach però devoren Lakoff amb autèntica devoció. Deu ser per això que tan aviat com s'ha començat a concretar la proposta de pacte fiscal del nou govern el senyor Zaragoza i altres líders socialistes han corregut a fer saber que no volen privilegis per Catalunya. Privilegis, diuen.

Des de la Generalitat, el PSC va pactar amb l'estat un nou model de finançament que basava el seu atractiu en l'aportació d'un Fons de Competitivitat que complementaria els ingressos de les comunitats econòmicament més dinàmiques amb Catalunya al capdavant. Un fons que aquest 2011 hauria de representar una aportació d'entre 1.350 i 1.450 milions d'euros que no arribaran perquè l'Estat ha anunciat que, de moment, n'endarrereix la transferència fins l'any 2013. I des de Catalunya no s'hi pot fer res perquè tots els trumfos són a l'altra banda de la taula. Aquest nou engany hauria de ser suficient per demostrar que un el pacte fiscal no és cap privilegi sinó l'única manera d'equilibrar una situació en que Catalunya juga sempre panxa enlaire. El dèficit fiscal continua a tota màquina i aconseguir que la Generalitat recapti i gestioni tots els impostos dels catalans és l'única manera de garantir un sistema equilibrat en que allò pactat s'acabi respectant. Una aposta que exigirà enfrontar-se amb l'estat i que resultarà difícil de consolidar sense el suport del primer partit de l'oposició.

Sovint s'acusa el PSC de no tenir marge de maniobra més enllà d'allò que dicta el PSOE però els socialistes catalans han demostrat els darrers anys que quan convé són capaços d'enfrontar-se a Madrid i plantar cara amb èxit. Quan convé al partit, si més no. La bona notícia és que el consens social al voltant d'un nou pacte fiscal que garanteixi la fi de l'espoli és creixent i transversal. El PSC no para de caure en totes les enquestes i, tard o d'hora, els capitans del socialisme català potser triaran sumar-se a l'onada per evitar el naufragi. Serà llavors que canviaran el discurs del privilegi pel de les garanties indispensables als drets socials dels catalans. Serà?

Http://twitter.com/marcarza

Microbloc a cop de twit (recull 17)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

EUROPA:

• Catalunya necessita més Europa i Europa necessita més èpica. http://t.co/kWv1SsFd


• La Unió Europea no pot ser un projecte resignat.


• Ara, quan tot grinyola enmig de la tensió, el projecte europeu troba a faltar l'èpica que havia anat perdent

POLÍTICA:

• Quan l'IRPF supera el 49% s'acaba l'impost i comença el bandolerisme.


• Les monarquies constitucionals són com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no es fan massa preguntes.


• "Monarquia? República? Catalunya!", Francesc Cambó. Era un bon plantejament l'any 1919 i ho és encara.


• Hi ha assessors i càrrecs electes que es pensen que fan política però es limiten a fer de product manager. I no era això...


• Salut i res pública! #saluduspostmoderns


• Intervenir les xarxes socials és com posar microfons a cada cantonada. 1984 en estat pur! #Londonriots


• Què? Sembla que allò del #15M ja s'ha consumit, oi? Posin, posin l'orella a terra que sentiran la remor...
  

SOBIRANISME:

• El problema no és que Catalunya se senti incompresa com a perifèria. Som centre del nostre món i perifèria de res! http://bit.ly/vS9RPO


• Catalunya serà un somni construït sense full de ruta perquè no s'hauria pogut fer de cap altra manera. http://t.co/G8JxPjco


• El món no funciona per justícia, funciona per poder. I nosaltres de poder n'anem justets!
  Francesc Pujols s'equivocava. Hauria d'haver escrit que "un dia els catalans aniran per Espanya i ho hauran pagat tot"!


• Vam desar la senyera pensant que n'hi havia prou amb la bandereta del cotxe oficial. I no n'hi ha prou! http://bit.ly/pM2gDQ
  :

Microbloc a cop de twit (recull 16)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:

ECONOMIA:

• Aquesta crisi no és un parèntesi, és un punt i seguit que podria acabar sent un punt i a part. http://bit.ly/sANjTz


• Si no has plegat bé el paracaigudes no diguis que la gravetat és culpa dels especuladors.


• Els diners ajuden a ser lliure però només si s'evita ser esclau dels diners.

POLÍTICA:

• Les monarquies constitucionals sòn com els Reis Mags, només funcionen si els ciutadans (els nens) no fan massa preguntes.


• Tot el respecte a les víctimes d'ETA però cap ni un als polítics que les utilitzen com a excusa remenenant-les com un espantall. #agurETA


• Fa gràcia. Els partits, tots, fan mans i mánigues per evitar primàries. I quan ja són inevitables van i farden de democràcia interna.


• I a poc a poc els anys deu s'assemblen cada cop més als anys trenta... I la lliçó dels trenta encara per aprendre!


• De vegades sembla que els independents s'apunten a la política per fer quedar bé els polítics professionals. #marededeusenyor

EN CLAU D'HUMOR:

• No us en fieu dels immigrants asiàtics. Són vigatans venedors de sants però van d'incògnit. #invasiosubtil #calders


• Hi ha pobles que organitzen fires d'oficis antics i ja hi posen arquitectes, promotors immobiliàris i encofradors. Quins records!


• Una calzone és una pizza solipsista! #papanatades


• No, no és un patinet. És un Segway analògic.


• La premsa en paper s'acabarà el dia que la revista Pronto tingui versió iPad.

.

Microbloc a cop de twit (recull 15)

Alguns dels twits dels últims mesos recollits en forma d'amanida microbloc:


INTERNACIONAL:

• El món es mou en un context de fulla seca que recorda massa l'any 1914. Qualsevol espurna és un perill.


• Una pregària pel bell imperi austro-hongarès. Víctima de la rigidesa moderna. Mort pel somni d'una llibertat impossible. DEP


• Les dictadures emergents semblen imparables però sense llibertat no podran guanyar la batalla de les idees. http://t.co/iKp575f

ECONOMIA:

• Hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. http://bit.ly/ry2o94


• Només genera riquesa el que genera riquesa. No el que un estudi qualsevol diu que genera o generarà riquesa.


• El diner es crea i es destrueix. No es transforma però transforma.


• Quan la riquesa desapareix i s'escola amb tanta facilitat potser és que no hi era i només ho semblava.

POLÍTICA:

• No és cert que l'ascensor social s'hagi aturat. El problema és que ara va cap avall.


• La política no és una vocació, és una infecció que no et deixa viure.


• Del vestit fosc dels tecnòcrates a la camisa caqui i el pas de l'oca no hi ha pas tanta distància. Prudència que la por és perillosa!


• En un país democràtic si falla la política està fallant la societat. bit.ly/rb9pVO

C

Sindicats i país, sumant pel futur

Article ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.

Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.

Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.

Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O

Joves emigrants, fuga de cervells

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.

Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Reus. Fira nova, projecte nou?

Article publicat al diari reusdigital.cat:
"Fira nova. Projecte nou?"

Aquesta serà la darrera edició de l'Expro/Reus abans de la inauguració de la nova fira. D'aquí a pocs mesos Reus tindrà un palau firal de primera al bell mig del Tecnoparc. Una inversió que no arriba sola perquè porta implícita l'obligació d'explotar-ne tot el potencial. I toca treballar de valent perquè a data d'avui una mirada al calendari firal de la ciutat dóna pocs motius per a l'alegria.

Si la ciutat aspira a ser alguna cosa en el mapa europeu dels certàmens firals, fins i tot si ens limitéssim -error- a voler ser alguna cosa en el context espanyol, només la Borsa de Comerç Europea del proper octubre va en la línia adequada. Tota la resta de certàmens, de l'Expro/Reus a la Lan Party passant pel Tot Nuvis i els quatre salons dedicats al motor, no passen de ser farciment. Fires de caça menor per a les que no hauria calgut una inversió d'alçada com la que s'inaugurarà ben aviat.

Arreu d'Europa hi ha ciutats mitjanes d'un volum similar al de l'àrea metropolitana del Camp amb una activitat firal vibrant i ambiciosa. Un model que Reus podria replicar aprofitant els punts forts del teixit econòmic de la ciutat: el Tecnoparc, l'aeroport i algunes empreses líders al seu sector. El Tecnoparc és un projecte encertat i en marxa que des de Fira de Reus caldria complementar amb un congrés europeu dedicat a l'alimentació funcional. Tampoc no ens hauria de passar per alt que la nova fira serà a tocar de l'aeroport. Una proximitat que d'alguna manera hauria de permetre explotar aquesta sinèrgia amb un certamen diferenciat dedicat al món aeronàutic. I encara més, Reus i el seu territori compten amb algunes empreses discretes i poc conegudes que són líders destacats al seu sector. Empreses dinàmiques que podrien apadrinar i impulsar una fira a la ciutat que ajudi a consolidar la pròpia imatge de marca i el seu lideratge internacional.

Aquests son només alguns dels camins. Algunes de les fortaleses del potencial firal de la ciutat a les que caldria sumar-hi un clima atractiu, la bona connexió (autopistes, tren i aeroport) i la proximitat a Barcelona. La nova fira ja és aquí. Ara toca aixecar al seu voltant un nou projecte que la justifiqui.
O

El vent de la indústria, de nou

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O

Els fantasmes del liberalisme

Article publicat l'e-Hayek (butlletí de l'Espai Hayek)

núm. 20 (desembre de l'any 2007)

Tot i que la fi de la Història ha acabat passant de llarg, el cert és que el segle XXI té el potencial per a marcar una fita en l’extensió i l’aprofundiment de les formes liberals arreu del món. És ara, en el moment de triomf del liberalisme, quan cal fer una mirada endins, a les amenaces i els racons foscos que deriven dels propis plantejaments. Buscant-ne una actualització al món d’avui que ajudi a evitar els riscos implícits en la forma actual de la ideologia liberal. Desconfiança vers el poder públic, llibertat econòmica i una aposta decidida per la iniciativa privada i la responsabilitat personal, són tres dels eixos bàsics del liberalisme. És entorn d’aquests principis, i pocs altres, que la llibertat i la prosperitat han anat guanyant espais i consolidant posicions en una lluita constant. Quan aquests valors es consoliden, i en paral•lel al seu impuls continuat, és imprescindible una triple reflexió que impedeixi a la cara amagada d’aquests èxits enfosquir-ne les virtuts.

Desconfiança vers el poder privat
Si fins fa tot just unes dècades el poder públic era Senyor indiscutit i amenaça principal a la llibertat individual, avui s’aixequen poders d’origen privat que superen de llarg les capacitats d’alguns estats. Allò que cal controlar i equilibrar en aquest context no és només l’administració pública, sinó l’excés de poder i la interferència en la llibertat individual vingui d’on vingui. És indispensable tenir clar que la llibertat econòmica acompanya, però no supera la llibertat individual, i no dubtar a limitar el poder privat quan aquest s’escapa del mínim control exigible i interfereix en excés en la vida ciutadana.

L’espiral del consumisme
L’economia de mercat acompanya tan fluidament les ambicions del liberalisme per a l’individu, que la confusió entre liberalisme econòmic i ideològic és gairebé generalitzada. El cert és que els plantejaments liberals van molt més enllà de l’economia de mercat, però és innegable que anant en paral·lel han sabut generar alhora llibertat i progrés econòmic fins a nivells impensables per a les generacions passades. Ara, però, davant l’acceleració imparable del mercat, és legítim preguntar-se pel límit entre creació de riquesa i mercantilització, entre consum i consumisme. Amb sort la deriva actual serà només un efecte secundari de l’opulència, un tret d’immaduresa adolescent que sabrem reconduir abans no tingui conseqüències nefastes. És urgent un canvi cultural de fons que freni la mercantilització estèril i orienti el creixement a àmbits més valuosos per al progrés humà per evitar els efectes nocius d’una espiral continuada de consum eixorc. Tot plegats sense oblidar que qualsevol mesura coercitiva destinada a forçar aquest canvi, tindria efectes molt nocius sobre la llibertat individual i seria inassumible per a qualsevol liberal.

L’angoixa de la llibertat
Tot i que la llibertat personal continua topant amb barreres i impediments, mai com ara els ciutadans havien tingut un horitzó tan ampli d’elecció sobre la pròpia vida. La caiguda de les barreres entre els generes i les classes socials, les garanties d’ensenyament i sanitat universals, els sistemes de beques i incentius a la formació, en conjunt amb el sotrac de la globalització, ajuden a llimar impediments per a una mobilitat social i laboral radicalment nova. Mai com ara havia estat tan cert que tothom pot ser allò que vulgui ser. Aquesta mateixa llibertat d’elecció i absència de pautes i condicionants, porta implícit un fenomen nou que s’estén a totes les societats liberals. L’angoixa, la depressió i la malaltia mental són, de forma creixent, una de les conseqüències més clares d’una llibertat personal que alguns ciutadans viuen com una càrrega massa pesada. El camp obert del liberalisme que molts encaren amb l’esperit del repte i la superació, porta alguns altres a una autèntica agorafòbia vital. No es pot ignorar que l’assumpció de responsabilitat sobre la pròpia vida resulta sobtada i traumàtica per a una part de la societat.

Cap d’aquests riscos en el camí de l’evolució liberal tenen una resposta fàcil. Són efectes secundaris d’una història d’èxit que queden, fins ara, compensats pels beneficis que se’n desprenen. Tot i això, ignorar-los seria una irresponsabilitat greu. Només amb el coneixement de les mancances i els desequilibris que dibuixa el projecte liberal es podrà aspirar a corregir-los i aprofundir en la universalització, potser utòpica, de societats lliures i plenes. Ésser-ne conscients és ja un pas en la bona direcció.
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

Sagrada Família / Alícia / MHP Ni-ni

Sagrada Família

El Papa Benet XVI visita Barcelona per consagrar la Sagrada Família i avui, durant unes hores, la basílica de Gaudí serà un dels centres del món. Però el gran tresor modernista de la ciutat és molt més que una obra magna de l’art religiós, és un crit del catalanisme. L’arquitecte reusenc pensava en Deú però també en el país quan creava expressió i bellesa. Josep Pijoan ho va explicar millor que ningú quan parlant sobre el temple deia: “Allà, cap al tard, és on millor sentiran aquell gemec comprimit de l’ànima catalana que batega per alçar-se”. Encara.

Alícia

Per primera vegada en molts anys, potser per primera vegada, aquesta setmana la dreta espanyola a Catalunya s’ha distanciat de Madrid per posar-se, d’aquella manera, a favor dels interessos el país. Només el concert econòmic ha aconseguit aquesta proesa. La candidata popular Alícia Sánchez Camacho ha fet públic que la proposta li sembla interessant. Ho ha fet a mitges, demanant deixar el tema per l’any 2012 i condicionant el seu suport al desarmament identitari del catalanisme. Pura estratègia, sí, eppur si muove…

Molt Honorable President Ni-ni

“Ni independentista ni de dretes”, així es defineix el President Montilla per buscar el vot en un dels cartells del PSC més present a tot el país. La cosa té gràcia i no només perquè els socialistes s’han acostumat a demanar el vot pel que no són i no per allò que voldrien fer. La dictadura franquista i la dictadura progre han aconseguit que a Catalunya ser de dretes sigui impossible perquè equival a ser mala persona. Si el PSC considera que pot guanyar vots dient que no és ni independentista ni de dretes deu ser que per la seva parròquia el sobiranisme cau més o menys al mateix sac. Probablement s’equivoquen, però no massa. Els socialistes coneixen la seva gent millor que ningú i d’estratègia electoral en saben un niu. Val la pena pensar-hi.
*

Cercle / Refundació / Carod / CatRUMASA

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Cercle / Refundació / Carod /CatRUMASA"

El Cercle d’Economia

Els Senyors del Cercle d’Economia s’han decidit a fer públic el seu malestar amb Espanya. No s’hi posen per poc i demanen una reforma constitucional que s’ajusti a les pretensions de sobirania i equitat de Catalunya. S’agraeix el gest però costa molt no recordar que aquests mateixos empresaris es van arronsar quan tocava donar suport a l’Estatut ambiciós que s’havia aprovat a Barcelona. Encara no fa cinc anys demanaven a tort i a dret tancar la negociació i afluixar el conflicte amb l’estat, no fos cas que prenguéssim mal. Que no els tremolin les cames quan, més d’hora que tard, torni a tocar plantar cara.

La refundació del PSC

A can PSC es posen la vena abans de la ferida. Es veu venir una clatellada important el 29N i sembla que hi ha moviments al subsol del partit. Alguns militants d’accent catalanista comencen a fer moviments per forçar una refundació del partit que trenqui el caciquisme i sintonitzi de nou amb els interessos del país. No serà fàcil però podria ser una bona notícia si el partit es mou en bloc. El partit dels socialistes és un actiu que fet a peces perdria tot el seu valor.

Carod el rapinyaire

Les clatellades podrien ser múltiples el 29N i tot indica que a ERC podria caure-li la més intensa de totes. El caïnisme república no té límits i abans d’arrencar la campanya l’incombustible Carod-Rovira ja s’ha fet present com el voltor que vetlla la presa moribunda. El número dos del govern Montilla espera presentar-se com un recanvi a l’eventual fracàs del candidat Puigcercós i resulta tan ridicul que faria gràcia si no fos ben trist. Que hi mengen a la torre d’ivori que provoca aquests trastorns tan profunds?

CatRUMASA, de mil en mil

És probable que la Conselleria d’Economia ho desmenteixi aquest dilluns mateix però La Vanguardia anunciava aquest dissabte que el deute de la Generalitat i la dificultat de finançar-lo per mitjans tradicionals havia forçat el govern a buscar solucions imaginatives. Una d’aquestes seria l’emissió de bons de deute a un any retribuïts a un tipus generós del 4,75. Bons de mil a dos mil euros que busquen implicar la ciutadania i que recorden les operacions recents amb que es financen les empreses de Nueva RUMASA. Res a dir. La Generalitat va justa i demana que la ciutadania hi confiï. Ara, el nou finançament pactat i celebrat pel Tripartit no devia ser pas tan bo.
O

Obrir-se al món, motor d'innovació

Post publicat al bloc d'n-giny:
"Obrir-se al món, motot d'innovació"

L’obertura internacional de l’empresa es presenta habitualment com una jugada comercial (nous mercats amb nova facturació) o de cadena de valor (nous proveïdors amb noves millores de marge) però hi ha un tercer factor que sovint passa desapercebut. El factor creativitat (noves idees i impuls a l’I+D). Globalització i innovació deuen ser els dos mantres més repetits de la dècada i estan més relacionats que no sembla. El món és una font d’inspiració fantàstica que cap empresa hauria de deixar escapar. Fins i tot aquelles que no tenen previst fer el salt internacional a curt termini han d’estar ben atentes als moviments del seu sector en d’altres racons dels planeta. Competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals son tres fonts d’innovació global de primer ordre. Un motor de creativitat.

Hi ha qui en diu fer un cop d’ull a com remena el mercat i els tècnics que s’estimen més parlar de benchmarking competitiu però al cap i a la fi es tracta del mateix. Veure per on avança el mercat. Seguir els moviments de les empreses del propi sector arreu del món per aprendre allò que fan bé. Els menys poètics parlaran de còpia però no és això. Es pura inspiració per a l’I+D que es fa portes endins. Fa vint anys les principals fires internacionals de cada sector eren l’únic camí per aquest exercici però avui n’hi ha prou de googlejar unes hores. I si més enllà de les idees es busquen solucions és en els proveïdors internacionals on cal anar-les a buscar. Empreses que treballen en mercats diferents, amb clients i necessitats diverses que poden aportar un know-how enorme. Els bons proveïdors fan millors els seus clients i son una via d’excel·lència que cal anar a trovar allà on es trobin. Fins i tot a l’altre banda del món. Competidors i proveïdors presents als mercats internacionals son motors de creativitat i innovació però el procés arriba al màxim de revolucions quan l’empresa fa el salt i comença a treballar amb nous clients internacionals. Un pas que força a adaptar els productes i trobar nous camins que acaben enriquint la competitivitat portes endins.

Creativitat, creativitat i creativitat. A la triple C per una triple via: competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals. Obrir-se al món impulsa la innovació.
P

Concert econòmic, política de debò

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Concert econòmic, política de debò"

Descartada la secessió a curt i mitjà termini només la fòrmula del concert econòmic ofereix prou garanties al mal nenor de la sobirania compartida. Un control sobre els recursos fiscals del país que garantiria prou força negociadora per aturar el dèficit fiscal que dessagna l’economia catalana i blindar el propi espai de decisió. Després del fracàs estatutari plantejar a curt termini la consecució del concert pot semblar una pura fantasia però el cert és que hi ha arguments per a l’optimisme.

Catalunya endins el Partit Popular no ha superat encara, després de tres dècades llargues, l’estigma de partit pària. En el seu millor moment, a les generals de l’any 2000, no va passar de ser el tercer partit més votat amb un trist 14,5% de vot sobre el cens. Una realitat que tenint en compte el pes demogràfic de Catalunya condemna els populars espanyols a l’oposició si no és que son capaços de galvanitzar fins a l’extrem la resta del cos electoral de l’estat. Una tasca dificil que només han aconseguit dues vegades. Els populars catalans necessiten ser reconeguts pels votants de Catalunya com un partit propi que mira pels interessos del país. Un reconeixement que, allunyats de la qüestió identitària, poden aconseguir si participen de forma directa i devisiva en la consecució d’un concert econòmic per Catalunya. Una jugada que obligaria el PSC a donar-hi suport si no volen caure, ells mateixos, a la cova del sucursalisme que el PPC prova d’abandonar.

Però Catalunya enfora hi ha també arguments per obrir el camí del concert. Hi ha una Espanya subsidiada que és també una Espanya captiva. L’Espanya del PER i el 25% d’empleats públics que fan de columna vertebral del PSOE. La voladura controlada d’aquest entramat clientelar ha de ser, per força, atractiva per la dreta espanyola. Un moviment que de retruc posaria el PSOE a la defensiva i tensionaria la relació del PSC amb els seus socis de Madrid.

Catalunya endins però també Catalunya enfora és el Partit Popular qui té la clau del concert. Ara, essent realistes el concert econòmic català no podria ser una bicoca com el basc o el navarrès. Seria necessàriament un concert econòmic “solidari”*. La fòrmula del concert implica que Catalunya recapta els propis tributs, tots, per enviar-ne després una part a Madrid en concepte de despeses comunes (defensa, monarquia, ambaixades, …), inversions de l’estat a Catalunya i la quota solidària que exigeix la Constitució. El pes econòmic de Catalunya al conjunt de l’estat i la cotilla constitucional fan impossible un concert com el foral en que bascos i navarresos acaben cobrant per ser espanyols. Però un nou marc de relació fiscal multiplicaria la força negociadora del país, permetria pagar només per aquelles inversions de l’estat ja executades i faria possible mantenir la quota “solidària” en xifres assumibles tendint, gradualment, a zero. Clarificant, negre sobre blanc, el que el passaport espanyol costa a cada català. No és cert que un marc de relacions fiscals amb l’estat sota la fòrmula del concert sigui inconstitucional. El concert català hauria de ser “solidari” per complir allò disposat per l’article 156 de la Constitució però l’exemple de les Canàries fa evident que hi ha flexibilitat legislativa en aquesta qüestió més enllà de les regions forals.

Un projecte interessant per al país que se situa, a més, en el terreny d’allò possible i a l’abast. Una jugada d’estratègia i tàctica nacionalista. Política de debò.

*Les cometes responen al caràcter forçat de la solidaritat catalana.

Per un nou impuls industrial Catalunya enfora

Article publicat a l'Antena de la Fundació CATDEM:
"Per un nou impuls industrial Catalunya enfora"

Han estat deu anys difícils per a la Catalunya dels quatre motors d'Europa. Una dècada en que el model econòmic que mirava a la Llombardia, el Veneto o Baden-Wurtemberg ha estat posat en qüestió i víctima d'un arraconament progressiu. Les pimes industrials amb vocació exterior resultaven poc lluents comparades amb l'èxit de l'economia financera, la facilitat de la construcció i l'alegria del turisme. Madrid es feia gran combinant la força dels ministeris amb l'impuls de les grans privatitzades, els grups constructors i dos dels bancs més grans del món. I des de Barcelona, sempre tan pendents del que passa dins l'M-40, l'economia productiva semblava poca cosa. Però el temps passa i la veritat, de vegades desagradable, acaba traient el cap. La productivitat, la competitivitat i la internacionalització son els únics arguments del teatre econòmic.

Fa dos anys llargs que l'estat espanyol s'endinsa a poc a poc, com un vaixell fantasma, en la boira d'una crisi econòmica que serà llarga i dura. Caldrà desfer els anys de camí equivocat carregant una motxilla de deute que es farà molt feixuga. I és ara, enmig del desconcert, quan els catalans mirem al nostre sistema econòmic buscant alguna cosa sòlida i hi trobem allò que no hauríem d'haver oblidat mai. El teixit industrial del país. Un sector que pesa relativament poc en el conjunt de la nostra activitat econòmica, menys d'un 20%, però que brilla per mèrits propis per sobre tota la resta. La indústria és, de llarg, el sector més competitiu del país. La punta de llança de l'economia catalana i l'eina clau per al repte de la globalització.

La internacionalització continua essent una assignatura pendent. S'ha avançat molt des de la incorporació al projecte europeu l'any 1986 però els últims anys l'impuls global de l'economia catalana s'havia frenat. I no és estrany. El mercat espanyol és tan proper, tan fàcil, i el seu ritme de creixement era tan vibrant fins l'any 2007 que resulta comprensible que els empresaris catalans s'hi aboquessin amb força oblidant la necessitat d'obrir-se al món. Però l'escenari ha canviat bruscament i l'estímul a l'expansió internacional serà més fort que mai en els propers anys. L'economia espanyola no tornarà a ser mai més la vuitena economia del món i tardarà molt de temps a recuperar un ritme de creixement digne. Totes les expectatives de futur per a l'economia catalana venen d'Europa i la resta de mercats internacionals i és des de la indústria que s'hi podrà fer forat amb més contundència.

La racionalitat econòmica farà el que anys d'empenta i estímuls públics no han acabat d'aconseguir. No caldrà un gran suport polític per aconseguir una resposta de creixement global de la indústria del país. Evitar posar-hi traves serà suficient. Prou de permisos, autoritzacions i impostos excessius que penalitzen la industria per sobre de qualsevol altre sector. Prou a la cultura del no que fa impossible l'activitat logística i la industria que en depèn. Prou d'infraestructures pensades des de l'economia de serveis (TGV) que ignoren el que necessita l'economia productiva (tren de mercaderies). En el món que s'apropa seria massa car repetir els errors del passat.

Mr. Duran goes to Berlin (fent palanca amb el Directori Europeu)

El President espanyol es va fer el cec davant la crisi fins fa tot just dos mesos. L'11 de maig hi va haver un canvi de rumb sobtat després que el vespre anterior el trio Merkel/Obama/Wen truquessin a la Moncloa per explicar-li al de la cella que ell tot sol posava en risc el sistema econòmic internacional. L'endemà mateix el clown Zapatero anunciava un paquet de mesures indispensables que havia de ser aprovat pel Congrés pocs dies després. La irresponsabilitat dels polítics espanyols va fer que els populars s'oposessin a les mesures i l'estat es va apropar molt a l'abisme econòmic. Com sempre, però, el grup de CIU va sentir el dring del seu gen responsable i va salvar el coll al govern socialista alhora que garantia l'estabilitat de la zona Euro.

La nit anterior a la votació s'hauria pogut donar aquest diàleg de ficció. El diputat Duran es planta a Berlín en una reunió a porta tancada amb la Cancellera Merkel i ...

- Sí Angela, tens raó, tenim un problema. La irresponsabilitat dels espanyols no té límits i son ben capaços d'engegar-ho tot a rodar. Tothom juga amb foc perquè es pensen que sempre serem allà per apagar-lo però els nostres diputats en comencen a estar farts.
- ...
- Necessiteu un aliat i saps que en nosaltres el teniu. Nosaltres ens comprometem a defensar els interessos d'Alemanya perquè son els nostres però ens hi heu d'ajudar. Quid pro quo Angela, quid pro quo. Hi ha un parell de qüestions sobre les que necessitem que intercedeixis. Una sentència del Tribunal Constitucional i el dèficit fiscal català.
- ...
- Sí, ja ho sé que et deu semblar increïble el que et demano però el Tribunal Constitucional espanyol no és com el d'aquí. Allò és una broma. És un tribunal de fireta amb la meitat dels jutges amb el mandat caducat i on tots hi voten segons demana el partit que els ha col·locat a la butaca. Si els ho dius com tu saps segur que els populars espanyols s'hi avindran. Tenir-te d'aliada els anirà molt bé quan vinguin eleccions. Ells sabran com pressionar els seus jutges. Que hi hagi sentència però que sigui suau. Que sigui innòcua per poder passar pàgina tots plegats. Enmig d'aquesta tempesta Espanya necessita estabilitat i només així la podem garantir.
- ...
- Espanya està molt endeutada. Què t'he d'explicar? Per sortir-se'n necessita aprimar l'estat i desfermar totes les energies possibles. S'han d'acabar les carretades de diner públic, vostre i nostre, i han d'aixecar la bota fiscal que frena el motor català. Angela, necessitem que s'acabi el dèficit fiscal català. Us interessa. La meitat de les importacions d'Espanya, les compres que us fem, van a Catalunya. Si Catalunya deixa de perdre el 10% del PIB cada any podrem generar molt de creixement. Som l'economia més oberta i exportadora de l'estat espanyol. És l'única forma d'assegurar que els vostres bancs cobraran allò que se'ls deu. Comptem amb tu?
- ...
- Necessito la teva paraula. La nostra gent està farta de ser responsable per res. Vam obrir a Espanya les portes e l'Euro, deu anys de progrés econòmic, i els han utilitzat per ofegar-nos encara més. Si no puc garantir que comptem amb vosaltres deixarem caure el sistema. No podem salvar l'estat perquè ens continuï escanyant.
- ...
- No te'n penediràs. No estic segur que ho entenguis però nosaltres ara tornem a casa. Aquesta reunió és més del que sembla. Volem tornar a ser Marca Hispànica. La vostra marca a Espanya. I si ho penses bé veuràs que us interessa molt que sigui així. Tant o més que a nosaltres.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic

El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic"

Mitjans de comunicació i desconnexió

Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.

La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.

Contra els fulls de ruta

Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.

Montilla i el concert econòmic

El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.

VOTEU EL BLOC AQUÍ!

Vacances i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:
"Vacances i internacionalització d'empresa"

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!