Sindicats i país, sumant pel futur

Article ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.

Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.

Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.

Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O

Joves emigrants, fuga de cervells

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.

Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

El vent de la indústria, de nou

Article publicat fa algunes setmanes al bloc Prosperitat i Rauxa:

"El vent de la indústria, de nou"

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O