Repartir la pobresa és tan dolorós que resulta impossible. Aviat farà tres anys que l’economia del país va embarrancar després d’una revetlla llarga i cara però el clima continua essent de ressaca i espessor. Hi ha una diagnosi força ajustada de la malaltia (endeutament i manca de competitivitat) i una recepta que apunta el remei (retallada de despesa pública, devaluació interna -baixada de salaris- i orientació a l’exterior -exportacions-). Però els sacrificis semblen inassumibles i s’avança cap a una dècada perduda en que els excessos es purgaran per pura precipitació. Un empobriment lent que tornaria a deixar l’economia catalana als marges del dinamisme global.
Però hi ha una via alternativa al trist repartiment de la pobresa, distribuir ara la riquesa de demà passat. Catalunya podria superar els reptes a que s’enfronta si tots els actors econòmics es comprometen a posar-hi el coll i eviten el curt termini. Hi ha coneixement i múscul industrial per fer un salt endavant. Per consolidar la internacionalització i gravar-la, finalment, al nostre ADN productiu. La demanda és allà a fora i la productivitat del país és tan baixa que amb canvis mínims podria disparar-se. Catalunya no pot ser una economia de baix cost però la millora de la competitivitat serà lenta i tardarà uns anys en marcar la diferència. Per al futur més immediat és indispensable aconseguir una reducció de costos que millori l’atractiu dels nostres productes i serveis.
Un compromís de tots que marqui un punt d’inflexió i col.loqui de nou Catalunya com un node atractiu per a la inversió en el mapa global. Un triple compromís de l’administració, els treballadors i les empreses. Menys impostos, menys serveis públics, reducció salarial, reinversió de beneficis i recapitalització empresarial. I tot a canvi de què? D’un compromís ferm per una política de salaris i redistribució social generosa -molt generosa- tan aviat com arribi de nou el creixement econòmic. Un compromís ferm per la competitivitat que engegaria de nou el motor de la riquesa i ajudaria els mercats internacionals a recuperar al confiança en el país per consolidar, en pocs anys, una Catalunya més equilibrada i dinàmica.
Potser calia que el vaixell anés cap a les roques per veure que tots plegats el compartíem. Potser calien circumstàncies extraordinàries i un risc real de naufragi per fer possible un canvi de model productiu que fa massa temps que tenim pendent. Potser l’oportunitat és ara i ara és demà!
O
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada