Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

L'Àfrica negra: entre el blanc i el groc.

La cimera de Lisboa entre la Unió Europea i Àfrica no es pot entendre sense recordar la cimera de Pequín de fa tot just un any. Dues cimeres que marquen un canvi en la percepció i el rol global dels països africans en els propers anys. Àfrica ha estat la gran oblidada, la gran ignorada del món, i el seu estat actual n’és una conseqüència directa. D’ençà de la descolonització i en particular des que la fi de la guerra freda va acabar amb tot interès rus o americà, Àfrica ha estat un tancat d’Europa. Un terreny desatès, recordat només a cop de gran catàstrofe humanitària i oblidat de nou en pocs dies. Només la presa de posicions a l’Àfrica de la Xina i altres països emergents com l’Índia o l’Iran han aconseguit revifar l’interès europeu. Com un nen que enveja la joguina vella quan troba que algú altre hi juga.

En poc més de deu anys la Xina s’ha convertit en el tercer soci comercial dels països africans. El vertiginós creixement xinès els obliga a assegurar el proveïment de recursos i matèries primeres. El petroli del Sudan, Angola o Nigèria, el coltan del Congo o els minerals de Zimbabwe han estat, en bona part, la resposta a aquestes necessitats. Alhora, els xinesos paguen amb projectes d’infraestructura molt necessaris a l’Àfrica. Uns projectes en els que treballen ja més de cent mil xinesos expatriats a països africans. També ofereixen suport diplomàtic i l’exemple a seguir d’un país subdesenvolupat que venç la pobresa amb una formula pròpia. Un tracte obert i no paternalista que es va consolidar a la cimera de Pequín de l’any 2006 amb l’assistència de 48 dels 53 estats del continent.

Entretant, la reunió entre els líders africans i europeus d’aquest cap de setmana posa en evidència tota la hipocresia europea en relació al futur de l’Àfrica. S’ataca a la Xina per no respectar els drets humans i subministrar armes a dictadures com el Sudan o Zimbabwe, però s’oblida que l’estat espanyol, governat pel rei del bonisme, és el principal venedor de municions a l’Àfrica. Es parla d’ajuda al desenvolupament mentre es pressiona els països africans per acceptar condicions comercials que els condemnen a la misèria. La Unió Europea fa promeses buides i es compromet a una ajuda que fins ara no ha servit per a res positiu. Tot oblidant que la única mesura que els africans esperen d’Europa és que acabi amb les subvencions a l’agricultura que deixen fora del mercat europeu els productes africans. La resta és xerrameca hipòcrita i joc brut.

L'aparició de la Xina, el Brasil, l’Índia o l’Iran a l’escena africana són una bona notícia per al desenvolupament. Un món multipolar en competència pels tresors africans pot ser una bona notícia per al continent oblidat si els africans son capaços de superar la maledicció dels recursos naturals. El temps en que Europa podia considerar l’Àfrica com el pati de casa han quedat enrere. La geografia ja no és una condemna i avui l’Àfrica és molt a prop del Pacífic.

.

Iraq, la Xina i els topògrafs

Fa unes setmanes La Vanguardia deixava caure enmig de la seva secció internacional una notícia interessant sobre la Xina. A partir del proper març, el govern xinès limitarà i controlarà els estudis cartogràfics i topogràfics duts a terme per estrangers. A primera vista la mesura es pot interpretar com un excés de proteccionisme i paranoia, propi de qualsevol règim totalitari, però l’exposició de motius del govern xinès obre la porta a reflexions interessants.

El Ministeri de Terres i Recursos Naturals, addueix motius de seguretat nacional per justificar la prohibició. Així, sembla que la capacitat dels satèl·lits espia no és absoluta i la moderna guerra “intel·ligent” necessita contrastar les dades de satèl·lit amb mesures recollides sobre el terreny. Un risc per a la seguretat nacional que la Xina vol evitar. El més interessant, però, és que La Vanguardia cita la presència recent d’agents d’intel·ligència realitzant aquestes labors de telemetria en zones com Iugoslàvia, Rússia o l’Iraq previ a la invasió nord-americana. En el cas iraquià, considera provat que espies nord-americans van dur a terme aquesta tasca, camuflats com a inspectors de Nacions Unides a la recerca d’armes de destrucció massiva.

Girant la vista enrere cap als mesos previs a la invasió americana de l’Iraq, aquesta és una informació que ajuda a entendre la postura iraquiana d’oposició a la presència d’inspectors de Nacions Unides. Per a molts observadors del conflicte entre l’Iraq de Saddam Hussein i l’Amèrica de Bush, es feia difícil entendre la oposició a l’entrada d’inspectors si el país no comptava amb armes de destrucció massiva. Unes armes que finalment s’ha provat que no tenia. Els arguments de l’Iraq baasista acusant els equips de l’ONU de ser al servei de l’espionatge americà eren titllats de ridículs i descartats pels analistes de tota la premsa occidental.

Aquest és, doncs, el punt clau que destapa la notícia sobre la prohibició xinesa. La incapacitat dels mitjans de comunicació, deliberada o incompetent, de donar la informació necessària per entendre una situació crítica en l’escena internacional. No és possible que, més de cinc anys després, s’accepti sense excuses la infiltració americana dels equips de Nacions Unides. No pot ser que s’obviés justificar una oposició iraquiana a les inspeccions que avui sabem que tenia fonaments sòlids. El nostre periodisme hauria de fer una introspecció seriosa. Mentrestant els ciutadans faríem bé de sintonitzar la versió anglesa d’Al-Jazeera per anar contrastant opinions.

Els 180º de l'economia xinesa

Amb creixements econòmics sostinguts entorn el 10%, la Xina es consolida any rere any com a motor productiu del món. L’emergència xinesa, inseparable del seu enorme pes demogràfic i estratègic, és un dels factors claus en els canvis econòmics i socials que configuren el món del segle XXI. Fins avui, la massiva capacitat exportadora d'aquest país i el seu poder d’atracció d’inversions internacionals, han estat les bases sobre les que s’alça el “miracle” xinès, amb conseqüències directes sobre sectors claus de l’economia europea. Hi ha, però, indicis que assenyalen a un canvi en el paradigma econòmic del gegant asiàtic.

La Xina compta amb un muscle econòmic sorprenent que supera de llarg el concepte de país emergent. Les massives reserves de divises que acumula, equivalen al total ingressat per les seves exportacions en més d’un any i mig. Combinades amb les enormes xifres d’estalvi intern, les dades esmentades col·loquen l’economia xinesa sobre un mar de liquiditat d'inesgotable capacitat inversora. Aquesta fortalesa econòmica, camuflada avui sota un tipus de canvi enganyosament baix per al Yuan, es farà evident aviat provocant un gir de 180º en la política econòmica de la Xina i de retruc en el seu rol internacional.

La Xina és ara una economia orientada portes enfora, amb l’exportació com a columna vertebral. És, però, el propi èxit d’aquesta política el que reforça el potencial de consum intern del mercat xinès, convertint-lo ben aviat en un dels més atractius del món. En aquest escenari, el major atractiu del mercat interior podria influir sobre una revaluació agressiva del Yuan similar a la forçada sobre el Japó a mitjans dels anys vuitanta. Això podria convertir-se en un autèntic tret de sortida per a una important metamorfosi econòmica xinesa. Amb enormes reserves per a la inversió estrangera, la Xina passaria d’exportador a inversor internacional. Alhora, reorientaria la seva capacitat productiva portes endins, posant en perill algunes cadenes de valor que basen la seva estratègia en el preu baix i l’inesgotabilitat del producte xinès.

Davant la possibilitat d’un canvi d’aquesta magnitud, un país com el nostre hauria de posicionar-se de cara a aprofitar les oportunitats que poden obrirs-se, tot evitants els riscos que se'n deriven. Així, caldria aprofitar la possibilitat d’esdevenir una de les portes d’entrada a Europa de la inversió xinesa, tal i com es va fer amb el Japó vint anys enrere. Tot plegat aprofitant per a redireccionar cap a d’altres economies emergents com el Vietnam o Tailàndia futurs projectes productius i d’abastiment, evitant el risc d’encariment, sobreescalfament i falta de servei que podria patir la Xina si es confirmen els canvis apuntats.