Decàleg de geopolítica catalana

Aquest post recull quatre articles publicats al diari Nació Digital

entre els mesos de juliol i setembre de 2013.

 

Apunts de geopolítica catalana (I)

Apunts de geopolítica catalana (II)

Apunts de geopolítica catalana (III)

Apunts de geopolítica catalana (IV)

 

“Està totalment per fer una geopolítica catalana del futur.”


Àngel Castiñeira, professor d'ESADE i membre del CATN*

La geopolítica és un joc d'estats. Les regions no hi juguen, són jugades. Fa segles que Catalunya va perdre la condició d'actor polític internacional i no hi ha mapa que guiï el camí global del futur Estat català. Definir els interessos, les orientacions, les estratègies i les palanques de la geopolítica catalana serà essencial per garantir la viabilitat de la Catalunya sobirana i el seu encaix al concert internacional. A continuació s'apunta un assaig de decàleg que busca contribuir al debat sobre la qüestió.

1) Política ibèrica: deia Francesc Cambó que fins i tot després d'una hipotètica independència Catalunya hauria de buscar un nou acord de convivència amb Espanya perquè el marc ibèric era tan important que resultava ineludible. El context ha canviat i el paraigua europeu dóna un marge que no existia a principis de segle XX però Espanya continua sent vital, per bé i per mal, per als interessos catalans Potser resulta paradoxal però l'endemà de la independència la relació amb l'Estat espanyol serà la peça més important de l'estratègia exterior catalana.

Espanya és i serà el principal soci comercial de Catalunya, el seu veí més pròxim i rellevant, un país amb qui es comparteixen infraestructures bàsiques, grans conques hidràuliques, segles d'història comuna i profundíssims lligams socials i familiars. Un Estat català amb Espanya en contra sumarà dificultats i reptes que seria millor evitar. El repartiment del deute, la pressió europea i la negociació d'un fons decreixent que garanteixi la viabilitat financera a curt termini de l'Estat espanyol han de permetre una secessió pactada que suavitzi l'enrocament espanyol. Potser serà impossible durant els primers anys posteriors a la secessió però a mitjà termini caldrà buscar la cordialitat mútua i unes relacions intenses i franques. Una relació d'amistat que mai no podrà perdre un punt de vigilància activa i prudent. Realpolitik.

L'endemà de la independència les relacions amb Espanya s'emmarcaran, necessàriament, en una política ibèrica en la que Portugal ha de jugar un paper central. Sense una estratègia que neutralitzi el desequilibri ibèric l'Estat català podria acabar com un apèndix espanyol amb molt poc marge de decisió en àmbits vitals. La maledicció de Lisboa. Portugal no pot enfrontar-se a Espanya i mai no donarà suport al procés sobiranista però hi té molt a guanyar si Catalunya apareix com a estat a l'altra banda de la península. Lisboa i Barcelona, plegades, poden evitar que Madrid es consolidi com a gran megalòpoli ibèrica i únic centre peninsular de referència empresarial. Portugal és la palanca que equilibra la península.

 

2) L’equilibri francès: Andorra ha mantingut la plena sobirania del país a través dels segles gràcies a un hàbil joc entre França i Espanya amb triangulació vaticana. L’estratègia andorrana hauria d’inspirar la geopolítica catalana reforçant la importància d’una intensa relació amb França que faci de contrapès a la inevitable influència econòmica, política i social d’Espanya sobre el seu entorn. França és la clau de volta d’un cert equilibri de poders en aquest racó de l’Europa Occidental. L’estat català haurà d’apropar-s’hi reforçant intensament els lligams amb París, frenant la força expansiva de l’hinterland espanyol posant-se a redós de l’hinterland francès. El flirteig amb la francofonia era alguna cosa més que una maragallada.

3) Alemanya i l’empelt carolingi: Catalunya ha d’aspirar a convertir-se en el referent d’Alemanya al sud del continent. Al cap i la fi serà l’únic estat d’arrel industrial de l’Europa llatina, contribuent net a la Unió Europea, la porta d’entrada a Espanya i Portugal de bona part de les exportacions alemanyes a aquests mercats i la seu operativa a la península de moltes de les seves grans empreses. Si el país és capaç de construir una administració rigorosa i responsable ho tindrà tot a favor per aconseguir un tracte preferent amb Berlín com a node de referència a la regió. L’empelt carolingi, de nou.

4) La Unió Europea, paraigua indispensable: Per a un nou estat a la recerca de legitimitat el reconeixement europeu i la permanència a la Unió resulten gairebé essencials. Potser hi haurà un període transitori d’una certa provisionalitat però la vocació europeista de Catalunya ha de ser total i absoluta. La Unió Europea viu ara mateix enmig d’un cert desconcert i ningú no sap si es tracta d’una crisi de creixement o d’alguna cosa més profunda i greu. Hi ha dubtes sobre el projecte europeu que podrien afectar l’encaix continental de Catalunya però més enllà d’això sembla evident que la Unió ha de jugar un paper clau a l’hora de donar credibilitat, endins i enfora, a l’estat català. Una garantia d’estabilitat estructural molt necessària quan es mira el país amb els ulls d’un inversor global. Noruega i Suïssa potser poden prescindir-ne però seria millor per Catalunya no haver-ho de fer.

 


5) Mediterrània i capitalitat: La capitalitat de la Mediterrània Occidental és la principal oportunitat oberta a la política exterior de Catalunya. El Secretariat de la Unió per la Mediterrània amb seu al Palau de Pedralbes marca el camí. Barcelona, Marsella i Milà es mouen per liderar la regió però l'estat català pot donar una empenta definitiva al rol protagonista del Cap i Casal. Barcelona seria l'única d'aquestes ciutats amb estatus de capital d'estat. Al centre del cercle que formen París, Roma, Tunis, Alger, Casablanca i Madrid i sense els condicionants d'un passat colonial. Atractiva i neutral, Barcelona compta amb el poder tou necessari per aconseguir-ho. Una capitalitat que es pot blindar cultivant la sintonia amb Istambul per fer tàndem exercint un lideratge compartit de tota l'àrea Mediterrània.


6) Amèrica Llatina, la Hispanitat: Barcelona és una ciutat molt atractiva vista des de Caracas, Buenos Aires o Bogotà. La pista d'aterratge a Europa de bona part dels llatinoamericans que treuen el cap al continent per estudiar, emprendre o treballar. A través de l'Estat espanyol els catalans han tingut una presència activa a l'Amèrica Llatina que cal mantenir. Espanya té una enorme influència a Llatinoamèrica però també hi genera antipaties i recels. Un cert rebuig conseqüència de l'actitud ufanosa de l'antiga metròpoli que obre oportunitats a l'acció exterior catalana. Donant continuïtat als lligams econòmics i culturals ja existents per mantenir una relació intensa i creixent. Una part del patrimoni exterior de la Hispanitat ha de continuar en mans de Catalunya. Barcelona ha de seguir sent una ciutat propera i acollidora per a les elits llatinoamericanes.


7) L'Orient més llunyà: El món es reequilibra, el seu centre es desplaça a l'Oceà Pacífic i el continent asiàtic recupera un rol protagonista que va perdre fa tot just dos-cents anys. Mentre l'Àrtic no sigui navegable Catalunya té una enorme oportunitat en la profunditat de la seva costa i ha d'aspirar a convertir-se en el principal node logístic i industrial d'Àsia a la riba nord de la Mediterrània. Les inversions xineses i índies han de seguir el camí que ja van fer japonesos i coreans a la Catalunya de finals de segle XX. El sistema portuari català, el tàndem Barcelona/Tarragona, ha de ser la porta d'entrada de les mercaderies asiàtiques a l'Europa Occidental i cal posar-s'hi bé. Acollir les inversions i vendre participacions en actius estratègics com el port mateix sense els recels dels països europeus més establerts.

 

8) Estats Units, la mirada americana. Europa és cada dia més secundària i irrellevant vista des de Washington i només la consolidació d’un bloc econòmic occidental a través d’un àrea atlàntica de lliure comerç manté el continent a l’òrbita de la Casa Blanca. Potser Catalunya no té res a oferir i no pot cultivar una relació especial amb els Estats Units però ha d’aconseguir no ser mal vista des de la secretaria d'Estat. Els informes del consolat americà de Barcelona deuen situar el país entre els racons més antiamericans i antisemites d'Europa gràcies a la seva esquerra. Seria bo que els cables de la futura ambaixada deixessin ben clar que la política de l'Estat català se situa lluny d’aquesta pulsió. Sense aquest gir no només no es podrà comptar amb el suport passiu de Washington sinó que la seva hostilitat activa serà gairebé segura.

9) Barcelona, la geopolítica de les ciutats. En un món de ciutats, Barcelona ha de tenir un projecte de capitalitat que sintonitzi amb el país però necessita anar més enllà. Barcelona ha de ser una marca i un projecte d’abast global. La ciutat, aquesta ciutat, és un actiu nacional que desborda el país. Fa anys que la diplomàcia de les ciutats guanya importància i ho continuarà fent més enllà del placebo de les nacions sense estat. En alguns fòrums globals l’alcalde de Berlín pot ser molt més important que el president d'Àustria i caldrà assumir aquesta certa bicèfala en l’acció exterior catalana. Sense rivalitats i aprofitant tot el seu potencial d’acció.

10) La immigració com a factor geopolític. Els darrers anys han canviat el rostre humà de Catalunya. El país ha acollit més d’un milió d’immigrants d’arreu del món que hi han arrelat i que hauran de jugar un paper en el futur de l’acció exterior catalana. Milers i milers de catalans amb orígens al Marroc, Bolívia, Argentina, Perú, el Pakistan o la Xina. Una xarxa de relacions familiars i un capital cultural que caldrà explotar en benefici del país. Les empreses catalanes però també la seva política internacional han de servir-se d’aquests caps de pont per relligar el país amb tots els racons del planeta. Els fills de la immigració seran una peça clau del cos diplomàtic català.

 

 *Consell Assessor per a la Transició nacional

 

 



La maleta soviètica

Publicat al diari digital Catalunya Obertat el 27 de gener de 2011

A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

http://twitter.com/marcarza

Emergents, la Xina de paper

Post publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Emergents, la Xina de paper"

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.
O

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Article publicat al bloc Prosperitat i Rauxa:
"Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben"

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!
O

Obrir-se al món, motor d'innovació

Post publicat al bloc d'n-giny:
"Obrir-se al món, motot d'innovació"

L’obertura internacional de l’empresa es presenta habitualment com una jugada comercial (nous mercats amb nova facturació) o de cadena de valor (nous proveïdors amb noves millores de marge) però hi ha un tercer factor que sovint passa desapercebut. El factor creativitat (noves idees i impuls a l’I+D). Globalització i innovació deuen ser els dos mantres més repetits de la dècada i estan més relacionats que no sembla. El món és una font d’inspiració fantàstica que cap empresa hauria de deixar escapar. Fins i tot aquelles que no tenen previst fer el salt internacional a curt termini han d’estar ben atentes als moviments del seu sector en d’altres racons dels planeta. Competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals son tres fonts d’innovació global de primer ordre. Un motor de creativitat.

Hi ha qui en diu fer un cop d’ull a com remena el mercat i els tècnics que s’estimen més parlar de benchmarking competitiu però al cap i a la fi es tracta del mateix. Veure per on avança el mercat. Seguir els moviments de les empreses del propi sector arreu del món per aprendre allò que fan bé. Els menys poètics parlaran de còpia però no és això. Es pura inspiració per a l’I+D que es fa portes endins. Fa vint anys les principals fires internacionals de cada sector eren l’únic camí per aquest exercici però avui n’hi ha prou de googlejar unes hores. I si més enllà de les idees es busquen solucions és en els proveïdors internacionals on cal anar-les a buscar. Empreses que treballen en mercats diferents, amb clients i necessitats diverses que poden aportar un know-how enorme. Els bons proveïdors fan millors els seus clients i son una via d’excel·lència que cal anar a trovar allà on es trobin. Fins i tot a l’altre banda del món. Competidors i proveïdors presents als mercats internacionals son motors de creativitat i innovació però el procés arriba al màxim de revolucions quan l’empresa fa el salt i comença a treballar amb nous clients internacionals. Un pas que força a adaptar els productes i trobar nous camins que acaben enriquint la competitivitat portes endins.

Creativitat, creativitat i creativitat. A la triple C per una triple via: competidors internacionals, proveïdors internacionals i clients internacionals. Obrir-se al món impulsa la innovació.
P

Per un nou impuls industrial Catalunya enfora

Article publicat a l'Antena de la Fundació CATDEM:
"Per un nou impuls industrial Catalunya enfora"

Han estat deu anys difícils per a la Catalunya dels quatre motors d'Europa. Una dècada en que el model econòmic que mirava a la Llombardia, el Veneto o Baden-Wurtemberg ha estat posat en qüestió i víctima d'un arraconament progressiu. Les pimes industrials amb vocació exterior resultaven poc lluents comparades amb l'èxit de l'economia financera, la facilitat de la construcció i l'alegria del turisme. Madrid es feia gran combinant la força dels ministeris amb l'impuls de les grans privatitzades, els grups constructors i dos dels bancs més grans del món. I des de Barcelona, sempre tan pendents del que passa dins l'M-40, l'economia productiva semblava poca cosa. Però el temps passa i la veritat, de vegades desagradable, acaba traient el cap. La productivitat, la competitivitat i la internacionalització son els únics arguments del teatre econòmic.

Fa dos anys llargs que l'estat espanyol s'endinsa a poc a poc, com un vaixell fantasma, en la boira d'una crisi econòmica que serà llarga i dura. Caldrà desfer els anys de camí equivocat carregant una motxilla de deute que es farà molt feixuga. I és ara, enmig del desconcert, quan els catalans mirem al nostre sistema econòmic buscant alguna cosa sòlida i hi trobem allò que no hauríem d'haver oblidat mai. El teixit industrial del país. Un sector que pesa relativament poc en el conjunt de la nostra activitat econòmica, menys d'un 20%, però que brilla per mèrits propis per sobre tota la resta. La indústria és, de llarg, el sector més competitiu del país. La punta de llança de l'economia catalana i l'eina clau per al repte de la globalització.

La internacionalització continua essent una assignatura pendent. S'ha avançat molt des de la incorporació al projecte europeu l'any 1986 però els últims anys l'impuls global de l'economia catalana s'havia frenat. I no és estrany. El mercat espanyol és tan proper, tan fàcil, i el seu ritme de creixement era tan vibrant fins l'any 2007 que resulta comprensible que els empresaris catalans s'hi aboquessin amb força oblidant la necessitat d'obrir-se al món. Però l'escenari ha canviat bruscament i l'estímul a l'expansió internacional serà més fort que mai en els propers anys. L'economia espanyola no tornarà a ser mai més la vuitena economia del món i tardarà molt de temps a recuperar un ritme de creixement digne. Totes les expectatives de futur per a l'economia catalana venen d'Europa i la resta de mercats internacionals i és des de la indústria que s'hi podrà fer forat amb més contundència.

La racionalitat econòmica farà el que anys d'empenta i estímuls públics no han acabat d'aconseguir. No caldrà un gran suport polític per aconseguir una resposta de creixement global de la indústria del país. Evitar posar-hi traves serà suficient. Prou de permisos, autoritzacions i impostos excessius que penalitzen la industria per sobre de qualsevol altre sector. Prou a la cultura del no que fa impossible l'activitat logística i la industria que en depèn. Prou d'infraestructures pensades des de l'economia de serveis (TGV) que ignoren el que necessita l'economia productiva (tren de mercaderies). En el món que s'apropa seria massa car repetir els errors del passat.

Mr. Duran goes to Berlin (fent palanca amb el Directori Europeu)

El President espanyol es va fer el cec davant la crisi fins fa tot just dos mesos. L'11 de maig hi va haver un canvi de rumb sobtat després que el vespre anterior el trio Merkel/Obama/Wen truquessin a la Moncloa per explicar-li al de la cella que ell tot sol posava en risc el sistema econòmic internacional. L'endemà mateix el clown Zapatero anunciava un paquet de mesures indispensables que havia de ser aprovat pel Congrés pocs dies després. La irresponsabilitat dels polítics espanyols va fer que els populars s'oposessin a les mesures i l'estat es va apropar molt a l'abisme econòmic. Com sempre, però, el grup de CIU va sentir el dring del seu gen responsable i va salvar el coll al govern socialista alhora que garantia l'estabilitat de la zona Euro.

La nit anterior a la votació s'hauria pogut donar aquest diàleg de ficció. El diputat Duran es planta a Berlín en una reunió a porta tancada amb la Cancellera Merkel i ...

- Sí Angela, tens raó, tenim un problema. La irresponsabilitat dels espanyols no té límits i son ben capaços d'engegar-ho tot a rodar. Tothom juga amb foc perquè es pensen que sempre serem allà per apagar-lo però els nostres diputats en comencen a estar farts.
- ...
- Necessiteu un aliat i saps que en nosaltres el teniu. Nosaltres ens comprometem a defensar els interessos d'Alemanya perquè son els nostres però ens hi heu d'ajudar. Quid pro quo Angela, quid pro quo. Hi ha un parell de qüestions sobre les que necessitem que intercedeixis. Una sentència del Tribunal Constitucional i el dèficit fiscal català.
- ...
- Sí, ja ho sé que et deu semblar increïble el que et demano però el Tribunal Constitucional espanyol no és com el d'aquí. Allò és una broma. És un tribunal de fireta amb la meitat dels jutges amb el mandat caducat i on tots hi voten segons demana el partit que els ha col·locat a la butaca. Si els ho dius com tu saps segur que els populars espanyols s'hi avindran. Tenir-te d'aliada els anirà molt bé quan vinguin eleccions. Ells sabran com pressionar els seus jutges. Que hi hagi sentència però que sigui suau. Que sigui innòcua per poder passar pàgina tots plegats. Enmig d'aquesta tempesta Espanya necessita estabilitat i només així la podem garantir.
- ...
- Espanya està molt endeutada. Què t'he d'explicar? Per sortir-se'n necessita aprimar l'estat i desfermar totes les energies possibles. S'han d'acabar les carretades de diner públic, vostre i nostre, i han d'aixecar la bota fiscal que frena el motor català. Angela, necessitem que s'acabi el dèficit fiscal català. Us interessa. La meitat de les importacions d'Espanya, les compres que us fem, van a Catalunya. Si Catalunya deixa de perdre el 10% del PIB cada any podrem generar molt de creixement. Som l'economia més oberta i exportadora de l'estat espanyol. És l'única forma d'assegurar que els vostres bancs cobraran allò que se'ls deu. Comptem amb tu?
- ...
- Necessito la teva paraula. La nostra gent està farta de ser responsable per res. Vam obrir a Espanya les portes e l'Euro, deu anys de progrés econòmic, i els han utilitzat per ofegar-nos encara més. Si no puc garantir que comptem amb vosaltres deixarem caure el sistema. No podem salvar l'estat perquè ens continuï escanyant.
- ...
- No te'n penediràs. No estic segur que ho entenguis però nosaltres ara tornem a casa. Aquesta reunió és més del que sembla. Volem tornar a ser Marca Hispànica. La vostra marca a Espanya. I si ho penses bé veuràs que us interessa molt que sigui així. Tant o més que a nosaltres.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Divendres d'inventari: Europa

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers quatre anys.

Alguns posts entorn d'Europa i el projecte europeu:

- L'esquela de l'Euro (10/05/2010)

- Els blocs fan por al Parlament Europeu (29/09/08)

- L'Àfrica negra, entre el blanc i el groc (09/12/2007)

- Els límits d'Europa (18/10/2006)

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

Vacances i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:
"Vacances i internacionalització d'empresa"

Arriba l’estiu i l’aire fa olor de vacances. Qui més qui menys comença a preparar uns dies de descans i la productivitat cau en picat. Pot semblar que vacances, festius i ponts tenen poca cosa a veure amb la internacionalització de l’empresa però no és ben bé així. Comptant les quatre setmanes de vacances l’any, els dotze festius, tres o quatre ponts i els caps de setmana a Catalunya sumem gairebé cent quaranta dies lliures cada any. A més d’un se li deuen fer llargs però el cert és que treballem només sis dies de cada deu. Res de l’altre món. La gràcia de tot plegat és que els festius catalans no acaben de coincidir amb els del nostre entorn i com més ens n’allunyem menys coincidència s’hi dóna. Una dificultat afegida a l’hora de tirar endavant projectes d’abast global.

Als Estats Units s’hi penca força més i de mitjana es gaudeix únicament d’uns cent vint-i-cinc dies festius l’any. Deixant de banda els caps de setmana només dos dels seus festius coincideixen amb els nostres (Nadal i l’u de gener) i, és clar, hi haurà més d’una vintena de dies laborables cada any en que els americans provaran de trucar o enviar un e-mail i l’únic que sentiran serà l’eco del nostre oci. Anant a l’extrem hi ha alguns països àrabs amb els que no compartim ni tan sols els caps de setmana. A Aràbia Saudita la setmana laboral va de dissabte a dimecres. Saudites i catalans només coincidim al despatx tres dies per setmana, festius i vacances a banda, i no és fàcil construir un projecte amb aquestes limitacions.

Però tot té solució. En l’àmbit de l’economia i l’empresa la incertesa i el dubte son gairebé sempre la part més grossa el problema i el caos els festius no és una excepció. La poca coincidència d’horaris laborals és una dificultat però l’autèntic drama és la manca d’informació. Trucar i trucar sense saber si hi son o no hi son, si fan la migdiada o s’aturen dues hores per dinar, és això és el que complica els negocis internacionals. El remei és senzill. N’hi ha prou de creuar-se els calendaris laborals deixant clars els dies i hores de coincidència perquè tot rutlli com una seda. Senzill? Diguin-ho als telèfons que sonen i sonen sense que ningú els agafi entre la desesperació de qui truca i els negocis que s’esfumen.

VOTA AQUEST BLOC AQUÍ!

2.0 i internacionalització d'empresa

El post d'aquest mes a l'espai n-giny:

"2.0 i internacionalitació d'empresa"

La web 2.0 creix i transforma la xarxa però continua essent vista amb recel per molts directius d’empresa. Twitter és una de les aplicacions més innovadores dels darrers anys, ha crescut fins als setanta cinc milions d’usuaris, s’ha convertit en un dels centres del trànsit global d’internet i moltes empreses en fan el centre de la seva estratègia on-line però encara es vist per alguns directius com una distracció sense cap mena d’utilitat productiva. Un error que haurien d’anar corregint.

L’experiència rodalies.info és un bon exemple de com l’estructura de les xarxes socials permet dibuixar solucions que fins fa poc eren del tot impossibles. La intensa nevada que fa poques setmanes va caure a Barcelona va servir perquè milers d’usuaris aconseguissin de forma improvisada superar la feblesa de la informació oficial. Twitter es va convertir en un fòrum obert on centenars d’usuaris informaven al moment sobre les incidències a la xarxa de transport. Ajudant milers d’altres conductors i passatgers a conèixer la situació i buscar la millor solució a la seva situació particular. Un fenomen espontani que ara es consolida a www.rodalies.info on cada dia es pot trobar la situació de la xarxa de transport actualitzada al segon pels mateixos usuaris. Pot semblar un exemple allunyat del present de l’empresa catalana però no ho és gens.

Amb el repte de la internacionalització al cap resulta estimulant pensar en una plataforma similar que permetés centralitzar de manera informal no només la tasca de recerca de mercats i observatori d’oportunitats internacionals que fa ACC10 via l’Oficina de Mercats Exteriors, sinó també l’activitat de centenars d’empreses vibrants que es mouen arreu del món per tal de compartir experiències, col·laborar en projectes i multiplicar l’abast de la informació disponible per impulsar-se les unes a les altres. Un mar d’informació en 140 caràcters classificada per #mercats, #sectors, #empreses o #canals que podria créixer sense límits gràcies als efectes multiplicadors de les xarxes socials. Un cabdal d’informació amb un enorme potencial.
*

Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv

Post publicat al web de l'ACAI
(Associació Catalana d'Amics d'Israel):

"Palo Alto, Helsinki, ... Tel Aviv"

Israel és al telenotícies dia sí, dia també, però totes les cròniques acaben essent sempre la mateixa. Com si l'únic interessant que hi passa fos el conflicte amb els palestins. Quan es pensa com un martell només es veuen claus i els corresponsals catalans al Pròxim Orient son incapaços de veure res que surti del seu còctel personal de kufiyyes i uniformes verd oliva. Potser per això no hem sentit a parlar mai de l'economia israeliana. Califòrnia i Finlàndia es retraten sovint com a model i mil i un opinadors busquen formules per imitar els seus èxits. Fins i tot alguns empresaris hi viatgen buscant exemples de progrés. Però a tot just quatre hores d'avió, a l'altra banda del nostre mar, hi tenim un motor econòmic extraordinari que passa totalment desapercebut. Tel Aviv es més propera a Barcelona en tots els sentits del que ho son Helsinki i Palo Alto, però mai no hi hem girat la vista a la recerca d'inspiració.

L'economia israeliana aconsegueix creixements robustos basats en la productivitat i la innovació. El PIB israelià va créixer un 5,2% l'any 2007 i un 4,2% el 2008. La recessió del 2009 hi ha estat més suau que en cap altra economia desenvolupada. Un pas enrere de tan sols un 0,3%. I és que l'economia productiva i un sistema bancari conservador han permès a Israel evitar en bona part els disbarats financers que han desestabilitzat Europa i els Estats Units. Unes xifres que surten de combinar el cultiu del capital humà amb l'esperit emprenedor i l'impuls a l'economia del coneixement.

Israel té un sistema d'ensenyament que funciona. Potser perquè els israelians hi destinen un 6,9% del PIB. Una xifra que està per sobre, fins i tot, del 6,4% que hi dediquen els finesos i que supera en més d'un 50% el 4,2% que s'hi inverteix a l'estat espanyol. A això cal sumar-hi un entorn científic i universitari dinàmic i productiu que se situa entre els primers del món en publicacions i cites científiques de referència. Però sobretot un substrat social amb esperit emprenedor del que surten mil i un projectes empresarials ambiciosos i competitius. Una part d'aquestes virtuts arrelen en els valors tradicionals del poble jueu. L'estudi, el treball, l'esforç, la crítica i l'espai obert a l'heterogènia. Però d'altres cal buscar-los més enllà. Fins i tot la militarització a que es veu forçat l'estat d'Israel pot haver contribuït al seu èxit econòmic. A “Start-up nation” (nació emprenedora) Dan Senor i Saul Singer presenten el servei militar que els joves israelians realitzen abans de la universitat com una lliçó única de maduresa i responsabilitat. El Tsahal no és un exercit qualsevol, s'hi afavoreix la responsabilitat i l'autonomia personal. Patrullant per Judea i Samaria els joves israelians han de prendre decisions dures i difícils. En les operacions al Líban o a Gaza cal que sàpiguen aconseguir el seu objectiu amb els recursos disponibles. Amb tota la creativitat que calgui. Unes lliçons que seran molt valuoses anys més tard quan aquests mateixos joves siguin al món de l'empresa.

Israel és un país de tecnologia. És així que, seguint el tòpic, han fet florir el desert. L'economia israeliana dedica gairebé un 5% del seu PIB a la recerca i el desenvolupament (sector públic a banda). Diners abocats a la innovació del futur. Unes xifres que superen de llarg les economies més avançades del món. És així com set milions d'israelians situats en un els racons més difícils del planeta van atreure l'any 2008 tanta inversió de capital risc com Alemanya i França sumades. No és estrany, doncs, que gairebé una cinquantena d'empreses israelianes cotitzin al NASDAQ, la borsa americana de l'alta tecnologia. Una presència superior a la de qualsevol altre país fora dels Estats Units. Tecnologia, innovació, empresa, ... Futur.

Girar la vista a Israel per buscar-hi idees, inspiració i projectes sembla interessant però demana primer desfer els tòpics sobre l'estat jueu que els catalans carreguen a l'esquena. Palo Alto i Helsinki però també Tel Aviv. És als amics d'Israel que ens toca explicar-ho!

a

El vídeo del cap de setmana (XI)

Convidant l'Obama... que perduts que anem!

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Convidant l'Obama... que perduts que anem!"
*

Divendres d'inventari: Israel

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Avui alguns posts sobre Israel:

- Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca (25/01/09)
- Entre Esmirna i Jerusalem (11/02/08)
- Israel i l'OTAN (29/01/07)
- Israel, la força d'una societat oberta (28/08/06)
*

Les padrines de l'11S (Catalunya Oberta)

L'article de la setmana al digital Catalunya Oberta:

Les padrines de l'11S

*

El vídeo del cap de setmana (IV)

Portugal, el que hem perdut

El fideu amb costella ens justifica.
Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan
era exòtica però quan es converteix en l'opció
més habitual a cada cantonada cansa i avorreix

“En aquest país on generalment visc -a l'Empordà- hi ha
una certa cuina familiar que, per cert, s'està en aquests
dies acabant d'una manera segura i inevitable.”
Josep Pla
“El que hem menjat”

Llegir “El que hem menjat”, el llibre sobre la cuina i el menjar a Catalunya de Josep Pla, és avui un exercici difícil. Per als catalans més joves, acostumats només a la cuina impersonal i a l'horta de plexiglàs, la Catalunya d'”El que hem menjat” és una pura ficció. Però n'hi ha prou de visitar Portugal i seure en una taula qualsevol dels seus milers de restaurants populars per adonar-nos del que hem perdut. A casa nostra pràcticament totes les fondes de poble han desaparegut, substituïdes en alguns casos per restaurants rurals amb pretensions però sense el més mínim fonament. Ens hem deixat exaltar pel nou més vulgar tot oblidant-nos del vell.

Portugal no és Itàlia. La sofisticació i l'spertezza alimentària dels italians és única a Europa. No és casual que als trens italians de llarg recorregut siguin els únics del continent on encara es cuinen els àpats a cada trajecte (el mèrit és dels passatgers que s'han revelat a cada intent d'introduir els càterings infames que tota la resta d'europeus engolim passivament). Però la portuguesa és una cuina senzilla que viu la pròpia tradició amb una naturalitat que enamora. Sopes de verdura gustoses que han gaudit de la cocció reposada que demanen. Les amanides més senzilles però amb el tomàquet, l'enciam i la fulla que calen per a fer-ne un plat com déu mana. Peixos i carns estofats o brasejats amb ingredients bàsics com el tomàquet, la patata i l'all amb les herbes justes que dóna el país. Tot gràcies a una agricultura que s'ha salvat, miraculosament, de l'onada d'industrialització que ha estovat el paladar dels catalans.

El que hem perdut, d'allò que havíem menjat, serà gairebé impossible de recuperar. La solució té forma de triangle, de triangle virtuós, amb el sector primari i l'hostaleria als vèrtex de la base però que s'aguanta només si el consumidor l'encaixa, exigent, des de dalt de tot.

La recepta no és senzilla. Pagesos i ramaders s'han de tornar a enamorar del producte i tots plegats hem de fer possible que els surti a compte. Aquí els nous canals de distribució directa del camp al rebost hi tenen molt a dir. Els restauradors, del bar de la cantonada al fogó estrellat, haurien d'entendre que sense tradició pròpia no hi ha cuina. El fideu amb costella ens justifica. Al cap i a la fi la cuina exòtica tenia gràcia quan era exòtica però quan es converteix en l'opció més habitual a cada cantonada cansa i avorreix. Sense tradició no hi a fusió sinó un pastiche més aviat coix. Però el més difícil de tot, la clau de volta del que hem perdut, és el consumidor. Un consumidor exigent que es negui a menjar més tomàquets de cera i filets de cartró. Un impossible per a qui ja no distingeix el bo del dolent. Però que es pot esperar d'un país que produeix alguns dels millors vins del món i s'estima més veure el caldo vulgar del veí?

*

Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca

Quan tot just fa sis mesos que Barack Obama va arribar a la Casa Blanca, encara hi ha qui creu que el nou President pretén reduir el suport dels Estats Units a l'única democràcia de l'Orient Mitjà. S'equivoquen!

El flamant President americà no treballarà sol a la Casa Blanca i serà el seu Cap de Gabinet qui més l'ajudarà a definir la seva presidència. Alhora que Barack Obama entrava al despatx oval, en Rahm Emanuel s'instal·lava al despatx veí per a ser l'única persona de l'edifici amb accés total al Comandant en Cap. Serà el President qui prendrà les decisions, obviament, però ho farà després de formar-se una opinió a través dels documents i els consellers que triï el seu Cap de Gabinet, el mestre d'obra d'aquesta nova època.

Als europeus entusiastes del nou President Obama, fans d'una idea força distorsionada del que serà la nova presidència, els convindria conèixer qui és en Rahm Emanuel. Clintonià convençut (més de'n Bill que de la Hillary), progressista pragmàtic i veterà del poder, un autèntic tramoista del teatre de Washington. Un ex-congressista amb experiència per a negociar al Capitoli i conscient de les amenaces que afronta la presidència mediàtica. Però allò que més agradarà a tots els catalans que es passegen amunt i avall amb la kèfia al coll és el paper que en Rahm Emanuel pot jugar a l'orient mitjà.

El nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca és un jueu militant, fill d'un combatent de l'Irgun i voluntari civil a l'exercit israelià quan els míssils iraquians queien sobre Tel Aviv l'any 1991. Alguns el consideraran un falcó pel simple fet de no ser un pacifista muniquès amb ganes d'esborrar l'estat d'Israel del mapa mediterrani. Una imatge que lliga poc amb la d'un Rahm Emanuel que va participar activament a les negociacions d'Oslo fins a la històrica encaixada de mans entre en Yitzak Rabin i en Yasser Arafat. I és que no hi ha millors coloms que els falcons realistes.

Diuen que quan l'Aaron Sorkin va crear el personatge d'en Josh Lyman per a The West Wing ho va fer amb en Rahm Emanuel al cap i, francament, es difícil no refiar-se de'n Josh Lyman.

Post ja publicat el 25 de gener de 2009

Zapatero, Rússia, Kosovo i l'Afganistan

La retirada sobtada de l’exercit espanyol de l’operació de l’OTAN a Kosovo resulta sorprenent. Una decisió matussera que es fa difícil d’entendre sense una causa que la justifiqui. Però repassant l’hemeroteca, la cimera hispano-russa de principis de març posa la decisió sota un prisma nou. El passat dia 2 de març el president Zapatero i el primer ministre rus signaven un acord de cooperació energética que acompanya els acords subscrits entre Gas Natural i Gazprom, i la cooperació entre l’electrica russa Inter Rao i l’espanyola Iberdrola.

L’energia és la carta més forta de Rússia en la seva política exterior. La Unió Europea és extraordinariament dependent de Moscou per al seu subministrament energètic, una situació de risc que només es resoldrà amb l’obertura d’una línea d’abastiment directe des del mar Caspi, passant pel Caucàs i el mar Negre. Un gasoducte que necessita de tot el suport europeu per a tirar endavant i que Rússia prova d’aturar signant acords directes amb alguns països europeus per tal de debilitar la veu de la Unió Europea. Resulta penós que Espanya hagi entrat al joc rus després que el Kremlin mostrés la seva cara més dura en el conflicte de Georgia però la vergonya espanyola no s’atura aquí. Sembla evident que la retirada espanyola de Kosovo forma part de l’intercanvi de cromos en la negociació hispano-russa

Perquè els Estats Units han reaccionat amb tanta prudència a la política de nyigui-nyogui del govern espanyol? En què ha cedit l’amic Zapatero per evitar una resposta americana? Quan d’aquí a poques setmanes s’anunciï una escalada significativa de la presencia espanyola a l’Afganistan la triangulació de la jugada s’acabarà fent obvia.

Enlloc de reforçar la veu europea en la negociació amb Rússia, actuant amb fidelitat amb els aliats de l’OTAN, Espanya tira pel dret una aliança energética amb el règim de Putin que debilita l’aposta europea als Balcans i forçarà Madrid a enviar uns quants milers de soldats al pou sense fons que és l’Afganistan. Bravo Zapatero!

*

Protectionism, clear and present danger

Nou post al bloc de futura.cat.

*