El vi com a metàfora

el vi català és en minoria a les taules del país

El vi és la metàfora perfecta del país. No només per ser l’expressió més literal de la terra, del terroir que li fa de mare. La relació del país amb el seu vi permet una reflexió sobre alguns racons poc il·luminats del nostre fer col·lectiu. Catalunya compta amb una llarguíssima i continuada tradició vitivinícola d’altíssim nivell. Una dotzena de Denominacions d’Origen amb caràcter propi i un ventall amplíssim de producte. Un producte de qualitat que en molts casos s’obre camí amb èxit als mercats internacionals, amb segells de prestigi com la DOQ Priorat o l’emergent DO Montsant. Alhora el vi català és en minoria a les taules del país, amb una participació sobre el total de vendes de vi amb Denominació d’Origen de poc més d’un 23% per al conjunt de les DO’s catalanes.

Productors i distribuïdors tenen bona part de la responsabilitat d’aquesta situació anòmala, els uns per apostar massa sovint per una mediocritat conscient, com en el cas dels grans cavistes, els altres per no haver sabut trobar les estratègies per a posicionar correctament el producte del país, afegint-hi la proximitat com a avantatge logístic. Tot i això, és des de l’òptica del consumidor que s’intueixen actituds socials i de consum que serveixen de guia de lectura i metàfora d’alguna cosa més que una copa de vi.

Es fa difícil entendre la passió dels catalans pel vi de Rioja. Una DO que produeix en quantitats ingents un vi que, majoritàriament i amb mil excepcions, és mel·liflu, tou i fàcil. A les antípodes del cos i la robustesa de la tradició vinícola catalana. Com si, fa tot just trenta o quaranta anys, quan el país feia el pas de la subsistència a l’oci, de la set al tast, s’hagués deixat enamorar per la vulgaritat tancant espais al producte propi. Un moviment que demostra l’escàs chauvinisme català i l’obertura a tot allò que ve de fora. Això si, amb enormes dificultats per aconseguir treure el nas més enllà de l’estat espanyol. Vinateries, cartes i supermercats farcits d’ampolles de Toro, del Bierzo o de Castilla La Mancha, però sense opcions per als magnífics vins italians, xilens o sud-africans que ajudarien a obrir de debò el nostre paladar.

Una dislocació en el gust i els hàbits de consum que va més enllà per a ser símptoma d’una dislocació en l’actitud i el compromís de bona part del país amb al propi llegat.