divendres, de maig 25, 2007

Debat polític i campanya electoral


Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.



Avui es tanca la darrera campanya de l’inacabable cicle electoral que marca el ritme de la política catalana. Una campanya en la que, de nou, s’ha repetit des d’alguns partits la necessitat de deixar qüestions claus per al futur del país fora del debat polític.

La immigració, la seguretat, el terrorisme o les pensions, obren la porta fàcil a la demagògia i la crispació. Són els grans reptes, els grans problemes si es vol. Els que la ciutadania viu amb més preocupació i per tant els més susceptibles d’atiar la por, l’odi i la divisió social. El cert és que les campanyes electorals es juguen majoritàriament als mitjans de comunicació i demanen un tipus de missatges que lliguen malament amb les qüestions més complexes i delicades. Ara bé, tot i les dificultats evidents per a garantir un debat en condicions, es fa difícil justificar que s’eviti la discussió sobre algunes preocupacions centrals dels ciutadans justament en el moment de decidir el vot.

Aquesta voluntat d’evitar la discussió oberta sobre els interrogants socials més esmolats, posa en evidència una falta de confiança preocupant de la classe política i suposa un risc important per al propi sistema. Una falta de confiança dels propis polítics en la seva capacitat per a debatre públicament sobre immigració, cossos de seguretat o pensions, sense caure en la caricatura i la pura demagògia. Però també i encara més greu, una desconfiança en el criteri de l’electorat per a jutjar i castigar la caricatura i la demagògia. Més enllà d’això, renunciant al debat públic entorn a la immigració i la seguretat es corre el risc de fer de la qüestió un patrimoni exclusiu de l’extrema dreta, amb les conseqüències dramàtiques que se’n podrien derivar.

Així doncs, seria bo demanar valentia i seny als polítics catalans a l'hora d’afrontar en campanya totes aquelles qüestions que els ciutadans consideren d’importància per al propi futur. Una aposta que caldria començar des del govern, evitant titllar d’extrema i excloent tota proposta relativa a la immigració o d’imprudent i poc patriòtica qualsevol crítica als Mossos d’Esquadra. Frivolitzar la demagògia l’acaba fent invisible.

6 comentaris:

Vida quotidiana ha dit...

Durant els darrers dies tres amics , en diferents converses, m'han comentat que estan dubtar entre abstenir-se, votar en nul o votar en blanc. Tots tres amb formació universitària. Alguna cosa falla...

Anònim ha dit...

Las últimas noticias sobre Ciutadans:

http://ciudadano-ubu.blogspot.com

La Infinita Corrupción contada desde dentro. No te Pierdas el magnífico culebrón creado por un narcisita llamado Albert Rivera:

EL BLOG DEL CIUDADANO UBÚ.

http://ciudadano-ubu.blogspot.com

El Blog del Ciudadano Ubú

Roger T. ha dit...

Crec que els polítics, en el fons, s'adapten al que exigeixen els ciutadans, que són la seva raó de ser. Si els ciutadans no exigeixen res per si mateixos i fermament, per la via que sigui, els polítics es mantenen en els seus jocs de poder i estira-i-arronses, molts cops críptics i només comprensibles per als iniciats, i això especialment, potser, en la complexa política catalana.

Marc Arza ha dit...

David,

Doncs sí, alguna cosa falla. Ho escric a pilota passada després que s'han repetit els resultats abstencionistes del referendum de l'Estatut.

A Reus ho sabem bé. Molta gent a expressat el malestar de forma pitarresca. Tindrem un clown a l'ajuntament. Feu un cop d'ull al web www.cori.cat, han tret un regidor.

Anònim,

L'única alegria de la nit, a banda de veure el fantàstic resultat d'en Xavier Trias, ha estat veure el ridícul de ciutadans quedant-se amb quinze regidors.

Aneu a pastar fang. El fang d'on no hauríeu d'haver-vos aixecat mai.

Roger,

Sense una forta societat civil que empenyi i fiscalitzi la democràcia és de baixa intensitat. Tens raó!

Gràcies a tots,
Marc

marius ha dit...

Jo també vaig fer la meva petita estadística entre els amics (poc representativa, és clar, potser tant poc com les altres), i la majoria (vull dir tots menys un) dubtaven entre l'abstenció i el vot en blanc.
Jo personalment vaig optar per l'abstenció perquè el número final és més gran i això els amoina més (si és que els amoina, que en dubto).
Tenim un problema, una classe política de perfil molt (MOLT) baix, una manca de formació del personal (dels votants, tots nosaltres), una despreocupació per la política en el convenciment que res s'hi pot fer perquè "tots són iguals" (i potser és cert).
La veritat és que he donat moltes voltes a la cosa i se m'acut cap solució brillant (ni brillant, ni mate, certament).
La blogsfera és la nostra única vàlvula?

Marc Arza ha dit...

Mârius,

De moment podriem començar per no oblidar d'aquí a dos dies l'altíssima abstenció d'aquestes últimes eleccions.

A partir d'aquí potser seria bó potenciar la democràcia ciutadana per sobre la partitocràcia que ens ofega.

I molt més...

Gràcies,
Marc