divendres, de setembre 01, 2006

Tendim a ser allò amb que ens mesurem


A hores d’ara el clima d’estancament i falta de dinamisme de l’economia i la societat catalana no son una sorpresa per a ningú. La pèrdua de posicions econòmiques en comparació amb d’altres regions europees, la baixa inversió en I+D+I i el pes excessiu del turisme i la construcció en el nostre creixement econòmic són fets evidents i suposen un fort dèficit per al nostre futur immediat.

Les causes de la situació actual son molt diverses i d’una forta complexitat però un d’aquests factors és clarament el cofoisme i la falta de perspectiva que hem patit els darrers quaranta anys per l’hàbit adquirit de mesurar-nos en relació a la resta de regions de l’estat espanyol. El global espanyol i la majoria de les seves regions no son, per dir-ho suaument, pioneres en modernitat a nivell global. La comoditat amb que hem estat campions de pes mosca durant dècades fa que tot sovint ens falti la perspectiva necessària per a les grans lligues europees i mundials.

Anant a buscar un paral·lel en la gestió empresarial es pot citar l’experiència de la General Electric a final dels anys noranta. Com a líders en la majoria dels mercats en que es trobaven presents, les diverses àrees de negoci de l’empresa tenien dificultats per arribar als nivell de creixement desitjats. La solució va venir d’un canvi de perspectiva que redibuixava els límits dels mercats en que treballaven per passar a mirar amb un gran angular negocis en que llavors no tenien més d’un deu o quinze per cent de quota de mercat.

Per Catalunya mesurar-se amb les regions de l’estat espanyol és posar-se objectius limitats que porten indefectiblement a resultats mediocres. És amb les principals regions d’Europa i del món amb qui ens hem de comparar, a qui hem d’imitar i seguir per aconseguir treure a la llum tot el nostre potencial. La societat catalana ha d’exigir a ens públics, empreses i institucions acadèmiques que les diverses informacions, dades i estudis sobre la nostra realitat es presentin en relació a la resta de regions d’Europa i les àrees més avançades del món. Aquesta és el nivell mínim d’exigència que els ciutadans li devem a la tradició pionera del país.

2 comentaris:

Inz ha dit...

Marc,

estas mentionat al bloc del meu amic Francesco Beltra, que vas coneixer à un sopar à casa teva, en el periode de calçotades (febrer no recordo se d'aquest any o de l'any passat).

Look at http://geometriaetica.spliner.com, en el post d'avui 3 de setembre.

Xavier Tomàs ha dit...

Benvolgut Marc,

Afegir a les teves reflexions, la preocupació per les exportacions, el turisme i en definitiva, la Balança Comercial.

Més enllà del discurs "clàssic" sobre la necessitat de potenciar les exportacions, que es ben conegut per tothom i que per tant, no val la pena repetir la seva conveniència, em preocupa en el marc dels equilibris de la Balança Comercial, la tendència dels ingressos pel turisme.

A partir del 2004, observem a nivell Espanyol (no hi ha dades desagregades per a Catalunya si no m'equivoco) que l'increment de la despesa per turista, és el mateix que l'increment del nivell de preus. Dit d'altra manera, el turisme com a motor de l'economia comença a mostrar-nos símptomes d'esgotament.