La difícil gestió del llegat Pujol

Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa però difícil seguir aquest camí marcat a la sorra amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.