dimarts, de setembre 26, 2006

La difícil gestió del llegat Pujol


Tot i la crítica legítima i necessària que tota nova generació ha de fer a les precedents, es fa difícil negar l’enorme i positiva tasca feta els darrers vint-i-cinc anys sota la direcció del President Pujol. Per a qualsevol nacionalista que es mirés el país des de l’any 1975 o fins i tot el 1980, els resultats aconseguits en progrés econòmic, justícia social, poder polític, construcció nacional en definitiva, serien jutjats sense cap mena de dubte molt positivament i fins i tot amb certa incredulitat.

Si bé no tota la feina feta es pot atribuir al pujolisme estricte, és evident que ha estat el catalanisme convergent qui ha liderat aquest procés fins fa pocs anys, imposant una manera pròpia de fer política i d’entendre Catalunya. Entenent el país com una realitat nacional en construcció/reconstrucció, però a l’hora actuant amb lleialtat envers una certa idea de l’estat espanyol. Conscient de la particular configuració demogràfica de Catalunya i de la fortalesa de les institucions estatals. Afavorint el camí sord del canvi que no es veu fins que arriba, sense por a les contradiccions necessàries entre l’èpica i el possibilisme.

A les noves generacions de nacionalistes que arribem a la vida pública se’ns fa però difícil seguir aquest camí marcat a la sorra amb el risc de morir d’èxit que això comporta per al model Pujol. Als joves que hem viscut una catalanitat gairebé plena, una certa ficció de país normal, ens és gairebé impossible mantenir el gradualisme i la fidelitat vers l’estat que han estat claus per al progrés lent però continu dels darrers anys. Tant Catalunya endins com Catalunya enfora s’extenen unes formes d’enfrontament i exigència que difícilment portaran resultats positius més enllà de la satisfacció de mantenir amb duresa les pròpies posicions.

Amb una realitat catalana cada cop més diversa i un estat espanyol molt consolidat rere el procés de construcció europea, esdevé prioritari per als propers anys trobar formules que ens permetin conjugar la forta identitat nacional d’una part dels catalans amb una estratègia política que permeti garantir la continuació de l’avenç del país en tots els fronts. Només així s’evitarà un arraconament polític del nacionalisme que acabaria portant a la marginació i l’oblit reservats als trastos inútils.

3 comentaris:

Dessmond ha dit...

Encertadissim post.
Crec que els que ens considerem nacionalistes, en el grau que sigui, hem de saber establir un acord tàcit de mínims per tots anar a una.
Cadascú pel seu costat és una empresa que farà fallida. En un termini curtissim de temps. CAl ser molt conscient que contruir, sumar costa molt. Ensorrar la feina feta és la cosa més trivial.

Xavier Tomàs ha dit...

Marc,

Aquest debat em recorda (salvant les enormes distàncies) al debat que es produí als EEUU amb la dimissió de Nixon, el seu pòsit i l'acceptació de Gerald Ford com a nou President.

El primer que va fer Ford quan va assumir la presidència va ser indultar al ex-president, generant un extens i fins i tot crispat debat en la societat nord-americana que demostrà finalment que per als nacionalistes (d'arreu) està molt per damunt la figura (un President) que no pas una persona (i els seus defectes).

Nixon és recordat avui doncs, com un president, no com un dèspota.

Anònim ha dit...

Hi ha un altre llegat, que es dificil per tots els politics: Pujol ens va acostumar a un politic que et deia el que tocava, i que es feia respectar anes on anes... i que simplement no feia rucades com la nova generacio que es creuen mesies, i no s'amaguen de posar la corona a Jerusalem (per dir-ne una que se m'ha quedat gravada).