Lliçons d’economia nipona

De mitjans anys vuitanta fins als primers noranta el Japó va viure el que es coneix com a “economia bombolla”, un període de fort creixement econòmic de base financera, recolzat sobre un èxtasi de creixement de la borsa i el mercat immobiliari. El brusc final d’aquest període i els desequilibris que va deixar en l’estructura econòmica van marcar el començament d’una llarga i profunda crisi econòmica de la que tot just avui se’n comença a intuir el final.

Vistos des de Catalunya, els fonaments de “l’economia bombolla” nipona i la posterior crisi fan basarda per les extremes similituds amb el nostre moment econòmic. El Japó de mitjans de la dècada dels vuitanta va començar una política monetària fluida que va coincidir amb una desregulació del sector financer, derivant en un fort increment del crèdit immobiliari i al consum. La conseqüència directa d’aquesta política va ser un fort creixement econòmic basat en el consum intern, rècords de cotització borsària i un increment del preu del sòl del 260% en cinc anys. Tal i com passa avui a Catalunya els tipus d’interès es trobaven en un nivell molt baix, del 2,5%, després d’una ràpida baixada des del 4,5% tot just un any abans. El fàcil accés al crèdit i la falsa sensació de riquesa van donar corda al creixement fins que a començaments dels anys noranta va començar l'aturada del cercle virtuós.

Els preus del mercat immobiliari van passar el llindar d’allò assumible pel gruix de la població en el mateix moment que la girava la tendència a la baixa dels tipus d’interès. L’apreciació del ien va perjudicar les exportacions coincidint amb la lògica saturació del mercat interior, provocant en un termini de dos anys una caiguda del 50% del valor de cotització de les accions i del preu del sòl a les principals ciutats del país. El més greu però va ser la consegüent crisi bancària per l’alt nombre de crèdits dubtosos i l’aparició de la deflació com a ingredient nou davant el qual la recuperació és sempre lenta i difícil. El Japó ha pagat aquests desequilibris amb més deu anys de creixement econòmic ridícul i la necessitat de dures reformes de l'estructura productiva.

Tot i que és evident que no es poden fer paral·lels directes entre el cas japonès i el moment present de l’economia catalana, hauria de ser possible extreure’n algunes lliçons. La primera i més important és que la màxima autoritat bancària, tot i no disposar ja del control dels tipus d’interès, pot encara avui endurir les condicions del crèdit i l’exigència de garantia de fons als diversos bancs per reduir els riscos de l’exuberància semiracional en que ens trobem. En un moment de creixement robust, això permetria un major control del diferencial d’inflació amb Europa i una rebaixa del risc d’implosió del sistema econòmic a l’hora que reforçaria el sistema bancari després d’anys d’eufòria creditícia.