Després de la subvenció

Publicat al diari digital Catalunya Oberta el 23 de febrer de 2012.

La dècada de l'abundància va convertir el diner públic en el lubricant universal. Menys evident que la despesa en nòmines de l'administració i més enllà de la sanitat, l'ensenyament o el serveis d'emergència, hi ha un oceà d'institucions, empreses i associacions que aparentment fan la seva de forma independent però que en realitat s'alimenten via subvencions, ajuts, convenis i contractes programa. L'abast del fenomen és tan massiu, tan generalitzat, que si el diner públic deixés de fluir d'un dia per l'altre el capital social del país quedaria tocat de mort.

L'objectiu últim de l'administració és la creació de valor públic i la gran majoria d'aquestes institucions subvencionades hi contribueixen d'una o altra manera. Mil i una entitats del tercer sector, mitjans de comunicació, associacions de veïns, col·lectius professionals o grups de voluntaris amb objectius diversos participaven d'aquesta creació de valor públic i tenia un cert sentit que ajuntaments, diputacions i Generalitat els financessin per facilitar la seva tasca. Però el context ha canviat, el pressupost públic passa per una dieta estricta i s'han trencat totes les inèrcies. Ja no n'hi ha prou de reduir les aportacions habituals un deu o un quinze per cent. La situació és crítica i toca revisar d'arrel tots els compromisos del sector públic però resulta indispensable evitar l'ennuegament general.

Encongir el diner públic sense esborrar el valor generat fins ara. Obrir els projectes de base municipal a nous pobles i ciutats que hi aportin fons i ajudin a generar economies d'escala. Fomentar la recerca de patrocinis que compensin la caiguda de diners de l'administració. Estimular el cobrament als usuaris d'alguns serveis deixant enrere el gratis total. Abandonar el xec en blanc i finançar projectes enlloc d'estructures administratives. Passar del voluntariat subsidiat per redescobrir el voluntarisme eficient. Però resulta indispensable actuar amb cintura, flexibilitat, ritme i imaginació perquè si la retirada sobtada de les subvencions matés la societat civil subsidiada seria impossible trobar-ne una de nova que la substituís de cop. Aplicar la metadona associativa. Evitar el trencament buscant una transició que a mitjà termini faci possible la destrucció creativa en versió cívica i l'aparició d'un teixit social més lliure i autosuficient.

Joves emigrants, fuga de cervells

Post ja publicat al bloc Prosperitat i Rauxa

L’atur juvenil arriba al 40%. Entre els joves que treballen les condicions laborals i els salaris acostumen a ser força precaris i, de moment, l’accés a un habitatge continua com una quimera per a molts menors de trenta anys. El panorama és fosc i a poc a poc una generació de joves universitaris, els millors, els més desperts, els que parlen anglès, agafen les maletes i emigren arreu d’Europa i del món buscant millors oportunitats de futur.

La xifra és difícil de mesurar però alguns indicadors, com ara el cens de votants a l’estranger, en donen una imatge aproximada*. Entre l’any 2006 i l’any 2010 els registrats han crescut en més de vint-i-cinc mil, un augment del 15%. Però l’acceleració és exponencial i el nombre d’emigrants l’any 2009 ja era un 10% superior al de l’any anterior. Com passa amb l’emigració menys qualificada la fuga de cervells també necessita qui obri camí i darrere el primer metge, arquitecte o enginyer que troba un espai arriben dotzenes d’amics, parents i coneguts que fan xarxa per facilitar encara més l’emigració d’altres joves catalans.

A primer cop d’ull la imatge és demolidora. El negoci del Robert i les cabres. En una dècada Catalunya ha acollit més d’un milió d’immigrants majoritàriament poc qualificats per aixecar una economia que acaba expulsant dotzenes de milers dels millors joves del país. Brillant! Però en una mirada més calmada i a mitjà termini la catàstrofe podria acabar tenint efectes positius. Hi havia un dèficit en mobilitat laboral i experiència internacional dels joves catalans que la necessitat podria acabar vencent.

És bo que milers i milers de joves del país acumulin experiència i contactes arreu del món. Es bo… si tornen. I aquesta hauria de ser una prioritat a mitja i llarg termini per a la nova Conselleria d’Empresa i Ocupació del flamant Conseller Mena. Resseguir la pista dels emigrants catalans, els seus sectors, la seva experiència, els països en que es troben. Construir xarxa, buscar sinergies i oportunitats per a les empreses del país i facilitar el seu retorn com a directius o emprenedors quan l’economia reprengui el vol. Fuga de cervells però d’anada i tornada.

*No tots els joves residents a l’estranger es registren a l’ambaixada/consolat corresponent.

Falten mesquites

Per fer política cal una relació franca amb la realitat. Posar-s'hi d'esquena o desfigurar-la a cops de demagògia pot resultar còmode i plaent però acostumen a ser camins de recorregut curt i final accidentat. I la realitat és que a Catalunya hi viuen més de tres cents mil musulmans però el país compta només amb 195 mesquites. Uns espais que en la majoria dels casos són tot just baixos comercials o mòduls prefabricats situats als afores de pobles i ciutats en condicions més que precàries.

Els catalans de fe musulmana necessiten espais de culte i fins avui la política catalana no ha sabut estar a l'alçada. Aixecar mesquites no és cosa de l'administració i pertoca a cada grup religiós proveir-se el propi espai de trobada però els musulmans topen amb dificultats especials que demanen la intervenció pública. A cada intent d'obrir una nova mesquita el més habitual és que la comunitat islàmica es trobi amb la protesta dels veïns i els comerços del barri en qüestió i que l'Ajuntament, per evitar el conflicte, acabi denegant els permisos corresponents. Hi ha una oposició visceral a les mesquites que es camufla en arguments estranys com ara les molèsties que produirà l'aglomeració de creients, un problema que deriva justament del dèficit de mesquites que hi ha a Catalunya. Però l'autèntic disgust no el provoquen les aglomeracions sinó els creients. És l'expressió d'una xenofòbia de baixa intensitat que no ha sabut pair el canvi del paisatge humà del país.

A Catalunya hi ha musulmans. Hi ha tres cents mil catalans musulmans i no són aquí de visita. Formen part del nostre present i del nostre futur. No aniran enlloc ni desapareixeran i alguna cosa està podrida a Catalunya quan els practicants d'una de les principals religions del país troben mil i una dificultats per aixecar els seus espais de culte. L'exercici de la pròpia fe és un dels drets fonamentals més bàsics dels ciutadans i protegir-lo ha de ser una prioritat per a la política del país, per sobre de qualsevol protesta veïnal.
O

La Constitució espanyola i la nova Catalunya

El darrer article publicat al digital Catalunya Oberta:
"La Constitució i la nova Catalunya"

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de Catalunya és imminent. Fins i tot podria avançar-se a la publicació d'aquest article. Arribarà, implacable, i hi ha pocs dubtes sobre la seva contundència. De forma directa o per la via interpretativa sembla evident que l'esperit castellà del Tribunal Constitucional acabarà la feina que els socialistes catalans van començar a Barcelona i els diputats, d'esquerra a dreta, van continuar a Madrid. Tots agenollats sota la sharia constitucional.

Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.

Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Passant de la (m/p)aternitat

La natalitat catalana és històricament baixa. Dramàticament pobra, de fet. Les parelles catalanes han optat per no anar mai massa més lluny de la parelleta o, en el millor dels casos, la colla de tres. I encara, perquè avui entre estretors econòmiques i pisos de butxaca l'opció del fill únic s'allunya cada cop més de l'excepció. Però d'uns anys ençà, de forma creixent des de finals dels setanta, ha entrat en joc un nou fenomen que val la pena mirar-se amb atenció. Les persones, homes o dones, sols o en parella, que decideixen de forma conscient i reflexionada no tenir fills. Ni pocs ni molts, cap.

Llibertat és poder escollir i és cert que fins fa poques dècades no tenir fills no era una opció. Només la solteria, la infertilitat i la vida religiosa ho justificaven. Però tot i donar la benvinguda a la llibertat reconeixent la legitimitat de la tria, es fa difícil d'entendre que algú pugui optar conscientment per perdre's l'única de les tres experiències vitals autènticament intenses que podem triar. Sobre néixer ningú no ens pregunta i a morir, de moment, no hi hem sabut trobar alternativa però tenir fills i fer-los grans és a les nostres mans. L'autèntic gran compromís amb el futur. Com s'explica que s'hi pugui renunciar?

No hi deu haver un únic motiu. Hi ha persones que volen viure la vida en monocultiu. Abocar-se a un sol àmbit, la feina, l'estudi, Déu o la parella, amb tanta intensitat que no hi queda espai per a res més. Ara, el retrat majoritari dels que avui passen de fills no va per aquí. La idea és que els nens demanen una inversió molt alta en temps i diners que alguns s'estimen més dedicar a les experiències. Així, en plural indeterminat. Allò a que els al·lèrgics als fills volen dir quan parlen d'experiències, de vivències col·leccionables, son els moments intensos que caben en un catàleg d'emocions per emmarcar. Els viatges, l'esport, el sexe, un concert o el turisme solidari. Experiències que anomenen intenses quan realment volen dir breus. Una brevetat que funciona com a sinònim de superficialitat. Absència de compromís i manca de sacrifici. Una vida a curt termini plena de plaers fugaços que es compensen pels seus costos inexistents. L'àlbum de fotos d'un guapo de pel·lícula de Hollywood.

Una tendència creixent que és símptoma d'alguna cosa més. Un senyal d'alarma.

PODEU VOTAR AQUÍ!

Francesc Pujols i la vida eterna

Només un geni com Francesc Pujols pot resoldre en quatre línies d'un article l'etern debat entre ateus i agnòstics. La Torre de les Hores és el centre d'alguna cosa que encara no hem descobert.

“... coneguda la vida mortal, la vida eterna se'n pot desprendre d'una manera lògica i natural, que no té res de particular perquè qui fa un cove fa un cistell, i al costat de la present resulta la cosa més senzilla del món perquè als que s'estranyen que hi hagi una altra vida nosaltres estem cansats de dir-los que el que ens estranya és que hi hagi aquesta.”

Francesc Pujols
Revista Mirador, abril de 1934

PODEU VOTAR AQUÍ!

Campanya de transit: "Que condueixi la mama!"

N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares

fossin les responsables de conduir a cada operació

sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica

S'ha provat gairebé tot. Campanyes de sensibilització, imatges impactants, sentimentalisme tipus “papa no corris”, multes duríssimes, pressió policial i límits de velocitat surrealistes. S'ha provat gairebé tot però la darrera operació sortida de Setmana Santa ha estat la més mortífera de la dècada.

Les campanyes insisteixen any rere any en arguments similars. No beguis, no corris, fixa't-hi, mantingues la distància, no parlis pel mòbil, descansa, ... Però fent un cop d'ull als estudis sobre la conducció hi ha una dada que salta a la vista i que no s'ha aprofitat mai. Les dones son de llarg molt millor conductores que no pas els homes. Més conductores vol dir menys accidents.

Ho confirma un estudi del RACC. Les conductores respecten més els semàfors i els límits de seguretat, es corden més sovint el cinturó de seguretat i beuen menys si han de conduir que no pas els homes. Ras i curt, condueixen millor i de forma més segura. Però si això és així per què la gran majoria de les famílies continuen optant perquè condueixi el pare? N'hi hauria prou d'aconseguir que les mares fossin les responsables de conduir a cada operació sortida i tornada per a reduir els accidents de forma dràstica.

El lema de la propera campanya de transit sembla clar: “Que condueixi la mama!”.
*

El llibre digital amenaça la Memòria (e-1984)

"és indispensable que cada cultura organitzi un registre

exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una

garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat"

L'e-book és una innovació magnífica que ho comença a tenir tot per acabar esborrant del mercat bona part dels llibres en format paper. Potser gairebé tots, d'aquí a uns anys. El format electrònic és una eina amb grans avantatges que obre molts camins alhora. Camins plens d'oportunitats però també amb racons foscos i amenaces importants. La mal·leabilitat del llibre electrònic, combinada amb la boira del cloud computing i la hiperconnectivitat global seria el somni humit de l'oncle Stalin. El format perfecte per al 1984 d'Orwell. Quan el llibre electrònic sigui ja un rei coronat, quan tota la història, la literatura, la ciència política i l'assaig universals siguin un ball llarguíssim de zeros i uns en algun servidor amagat, serà més fàcil que mai canviar la Memòria de la humanitat. Més possible que mai, doncs.

No es tracta d'una ficció. Que ho preguntin als usuaris del Kindle d'Amazon que havien comprat el 1984, justament aquest llibre, i d'un dia per l'altre van trobar que el llibre havia estat esborrat dels seus e-books per una decisió de l'empresa. El mateix mecanisme que permet actualitzar les obres comprades edició rere edició, obre també la possibilitat de fer-hi petits o grans canvis sense previ avís emulant els porcs de la “Granja Animal”. Avui és possible encara comprovar que el Nobel Camilo José Cela va esporgar les seves novel·les de les frases addictes al règim franquista que tenien les primeres edicions. Si s'haguessin publicat directament en format electrònic potser no ho podríem saber.

És ara, abans que la revolució digital escombri editorials, distribuïdores, llibreries i biblioteques, que toca pensar en solucions que garanteixin la Memòria universal. El caos que s'aproxima al sector (el veuen venir?) podria fer-ho impossible en els propers anys. És necessari regular (auto regular, si és pot) la modificació de les obres publicades, fent necessari un avís previ per continuar distingint entre edicions tal i com passa en format paper. Però més enllà encara, és indispensable que cada cultura organitzi un registre exhaustiu de publicacions electròniques que sigui una garantia que el futur no esborrarà o canviarà el passat. Potser és una pulsió del subconscient analògic però probablement tots els immigrants a la república digital estarien més tranquils si les publicacions electròniques del futur quedessin enregistrades en format paper en algun racó del planeta.

1984 no era una profecia sinó un avís a navegants. El 2010 és un bon any per a tenir-lo present.
^*

Immigració i llengua, èxits amagats

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:

"Immigració i llengua, èxits amagats"

Catalunya ha doblat amb escreix la seva població des de 1950. En tot just seixanta anys el país ha passat de 3.218.000 habitants a una població que s’estima actualment entorn els 7.300.000. Un creixement de població que s’aixeca principalment sobre la immigració i que ha posat la cultura del país en una situació difícil. La pressió del franquisme sobre la llengua i la cultura catalanes no va impedir la transmissió generacional però va complicar el procés d’integració del milió i mig d’espanyols que van arribar durant els anys seixanta i setanta del segle passat. Un procés que continua en primer terme amb l’arribada d’un milió de nous immigrants d’arreu del món al llarg dels darrers deu anys. Sis dècades de trasbals demogràfic han fet de la Catalunya d’avui un territori complexe on més del seixanta per cent dels catalans tenen un o tots dos pares nascuts fora del país.

El procés d’integració, el soldat mutu entre els catalans d’ahir i els d’avui mateix, ha topat amb dèficits i mancances molt profundes. La manca de polítiques pròpies fins als anys vuitanta principalment però també l’actitud submisa de molts catalans i el fet que la immigració hagi arribat en onades massives que han col·lapsat les inèrcies d’integració que fins llavors havien funcionat de forma natural. Avui tot just comencem a viure el naixement de la tercera generació de les famílies que van arribar al país als anys seixanta. Hi ha llums i ombres però l’èxit és notable. Tot i que resulta evident que la integració va més enllà de la llengua també ho és que a Catalunya la llengua és l’element més vistós i la clau de volta de tot el procés. Des del nacionalisme sovint s’opta per l’alarma i el derrotisme. Es fa un cop d’ull lleuger a les dades i l’alerta és general. Un 46% dels catalans té el castellà com a llengua habitual i només un 36% el català. Finis cataloniae clamen els profetes! Però difícilment podria ser d’altra manera quan els pares, i encara més els avis, de la majoria dels catalans son nascuts fora del país.

Una mirada més detallada a les estadístiques prova que el procés d’integració avança a bon ritme. No arriba al 32% el percentatge de catalans que tenen la llengua pròpia com a idioma inicial, com a llengua materna. Un 35% si hi sumem els catalans criats alhora en català i en castellà. Però a partir dels 15 anys ja sumen un 37% els que declaren tenir el català com a llengua d’identificació. La llengua que els defineix. A això caldria sumar-hi els bilingües, els que s’identifiquen amb ambdues llengües, que són gairebé un 9%. El català és llengua familiar d’un 35% però llengua d’identificació d’un 46%. En trenta anys de Generalitat i immersió lingüística un 11% de catalans d’origen immigrant han pujat al carro de la llengua. Comptat i debatut el resultat és positiu. Particularment quan es té en compte la lentitud amb que funcionen aquests processos. El ritme de la integració és lent, generacional, i les xifres confirmen que el rellotge corre a favor de la catalanitat. Avui som més país que ahir però menys que demà.

Però d’on surt llavors l’angoixa nacionalista que veu un país que s’apaga i pretén jugar-s’ho tot al doble o res? Dels darrers deu anys. L’èxit en la catalanització del país hauria estat evident i molt vistós si no fos que en deu anys Catalunya ha rebut una nova onada d’immigració superior al milió de persones que ha desdibuixat el camí fet. Potser més de sis-cents mil ciutadans s’han sumat a la llengua de forma plena però quan torna a ser impossible demanar un tallat en català la tensió és comprensible. Ara, més enllà de l’angoixa cal ajustar-se a la realitat. Conèixer els nostres dèficits però també els nostres èxits. No fos cas que enduts pels nervis acabéssim canviant allò que ja funciona.

*

Carolingis o fenicis?

Qui sóm? D'on venim? Grecs, fenicis i romans, empelt carolingi i jueus i moriscos, gascons i occitans, andalusos, marroquins, romanesos i bolivians. Macedònia i terra de pas. Carolingis o fenicis? Per història, geografia i tradició som carolingis i fenicis alhora. Llatins ma non tropo. Tampoc no deu ser casual que només dos països de la mediterrània fessin la revolució industrial quan tocava, Catalunya i el Piemont. Som allò que vulguem ser. Allò amb que ens vulguem emmirallar. I podent triar potser val la pena posar la vista nord enllà, allà on la gent és més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

*

L'error Barcelona 2022

Només fa un mes que l'Alcalde Hereu anunciava la seva intenció de presentar candidatura als Jocs Olímpics d'hivern de 2022. Un Alcalde a la recerca d'un projecte de ciutat, incapaç d'aconseguir brillar sense la lluentor d'alguna gran revetlla. La idea és pròpia del Polònia. Uns Jocs d'hivern a la platja mediterrània on per primera vegada l'equip jamaicà de Bobsleigh es trobarà com a casa. Costa mirar-s'ho sense quedar estupefacte.

Hi ha un fons valuós en la proposta. Es bo eixamplar la imaginació sense complexos per pensar la ciutat com a palanca del país, també del país de muntanya, però no amb un nyap que fins ara només ha servit per a trepitjar l'ull de poll als aragonesos i la seva esperança en la candidatura de Jaca. El projecte Barcelona 2022 és un error de principi a fi. No només ens enfronta amb l'Aragó, també costarà una bona colla de milions d'euros només en estudi i promoció. Pitjor encara, serà una distracció estèril que s'endurà un temps i uns esforços que necessitem abocar a d'altres reptes urgents. Tot per una idea absurda pensada des de la pura estratègia electoral.

El que resulta difícil d'entendre és la passivitat amb que la societat i la política del país han rebut el projecte. Encara que la idea es va planificar a l'esquena del ple municipal, amagant-lo també als socis de govern, ningú no gosa oposar-s'hi. Només Iniciativa se'n distància, la neu artificial no seria prou sostenible, però fins i tot Convergència fa seguidisme i es limita a matitzar l'estranya idea d'uns Jocs d'hivern on mai no hi neva. Com si ningú hagués après la lliçó del Fòrum de les Cultures. Fa sis anys que el model revetlla està esgotat a Barcelona.

Atrevir-se a dir no és indispensable per al lideratge. Potser el Pirineu està tan desesperat per la falta d'infraestructures i inversions que s'agafa al ferro roent de l'Alcalde Hereu. Potser costa treure aquest bri d'il·lusió als Alcaldes de muntanya. Però això no justifica el suport a les idees de bomber de la Plaça Sant Jaume (banda mar). En tot cas hauria de ser un estímul per a buscar propostes serioses i viables per a la gran ciutat, la muntanya, la costa i la plana de Lleida. Un projecte per al país sencer.
*

Ambició espacial

La ciència ficció només es manté com a fantasia fins que algú amb prou impuls combina visió i ambició per a fer-la realitat. Elon Musk és una d'aquestes persones. Costa no entusiasmar-se llegint l'article que escriu a l'especial “El Món al 2010” de la revista The Economist sobre el futur immediat dels viatges espacials. Un impuls renovat per l'aventura espacial que resulta molt interessant. Enmig del desconcert econòmic, polític i social, la nova ambició espacial es presenta com l'antídot perfecte a la triple depressió que ens amenaça. La ciència i la tecnologia continuen sent els camins més directes a un major desenvolupament i la carrera espacial n'és la màxima expressió. La conquesta de l'espai, per llunyana que pugui semblar, és l'únic projecte capaç d'unir el món generant l'èpica necessària per arribar a un nou horitzó. Un objectiu per al conjunt de la humanitat que resulta indispensable per a la complexitat del segle XXI. El destí evident (“manifest destiny”) d'un demà millor més enllà del nostre planeta.

*

El vídeo del cap de setmana (XI)

Microbloc a cop de twit (recull 2)

Alguns dels twits de les darreres setmanes reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• On son els titellaires espanyols que ara s'impliquen amb l'Aminatu Haidar i els saharauis quan els que rebem som els catalans?
• Content de saber que els Srs. Alavedra i Prenafeta passaran el Nadal a casa.
• MHP Montilla: "Solé Tura és de tots els demòcrates i catalanistes". Sí, dels demòcrates de l'escola Ceaucescu!
• Semàntica política: Mana qui té poder però només lidera qui té projecte.
• Confirmat! Amb la independència de Catalunya es curaria el càncer i totes les dones serien guapes i fàcils.
• Cansat del joc "poli bò/poli dolent" del Tribunal Constitucional i ZP amb l'Estatutet. Ja n'hi ha prou de prendre'ns el pel!

ECONOMIA:

• Algun dia, quan siguem grans, Catalunya serà un país seriós i no tindrem ponts de 4 i 5 dies tot just 2 setmanes abans de Nadal.
• País petit busca activitat econòmica intensiva en mà d'obra amb bon marge i difícil deslocalització (alt cost de transport o similar)
• Economia productiva: Hi ha empreses que s'han passat amb l'outsourcing a l'Àsia. Per sèries mitjanes i curtes CAT és competitiva.

COMUNICACIÓ I SOCIETAT:

• Telecinco va començar sent TeleVIP i ha acabat sent TeleSálvame. Una autèntica involució. De dolent a pitjor!
• El debat 2.0, des del semianonimat d'internet, recorda massa sovint els escrits a les portes de lavabo. Jo mateix hi caic sovint!
• Turquia protesta pel penós afer dels minarets a Suïssa però posa traves a la construcció d'esglésies. Aliança de civilitzacions...
  *

Museu de la Vida Rural, les veus d'ahir

Paga la pena visitar el renovat Museu de la Vida Rural a l'Espluga de Francolí. Un recorregut pels oficis, els ritmes, les eines o els paisatges del món d'ahir però també pel seu moment present i els reptes que afronta avui mateix. Els dos edificis del museu donen prou joc per posar l'accent en vessants molts diversos de la vida de pagès, a cadascú les seves dèries, però una de les seves millors virtuts és l'oportunitat de parar l'orella a les veus del passat. Unes veus que parlen de principis, de valors i d'una manera de fer que era la de tots fins abans d'ahir mateix.

El pensament rural és profundament conservador. Una mentalitat amb poca tirada a dispendis i experiments. Quan la terra et fa suar tot allò que et dóna i una glaçada fora de temps t'ho pot prendre tot es fa difícil pensar en revolucions. Una forma de veure el món que pot costar d'entendre des de la Catalunya actual. Però el pensament d'ahir, la mentalitat pagesa, només es pot descartar quan es coneix i es valora. Aferrar o arriscar. Tradició o modernitat. El nou o el vell. No resulta fàcil decidir on posar els peus, sobre que aixecar-se, però potser es tracta justament d'això. Triar i combinar segons el repte i el moment. Al cap i a la fi tenim dues cames. Aquesta darrera crisi n'és un bon exemple i passejant pel museu es topa amb dites i refranys que haurien estat molt útils fa dos anys, quan la revetlla del totxo ho embrutava tot i enriquir-se semblava un joc de nens. “Qui gasta més del que guanya vestirà teles d'aranya”, una autèntica lliçó de finances 1.0. “A la casa on es treballa mai no hi falta pa ni palla”, economia productiva en una dotzena de paraules. “Sant Pancraç, doneu-nos salut i feina”, la responsabilitat personal en una oració ben curta.

És evident que el Museu de la Vida Rural és una visita interessant per a escoles, famílies i persones amb interès però escoltant les veus que s'hi deixen sentir ve de gust organitzar visites per portar-hi els grans gestors financers del món. Segur que hi podrien aprendre molt.

*

Microbloc a cop de twit (recull)

Alguns dels twits dels darrers mesos reciclats en forma d'amanida microbloc:

POLÍTICA:

• Diu que al Parlament de Catalunya s'hi parla en català i es posa traducció a qui no l'entén. Oh, quina gran notícia!
• Soc l'únic nacionalista que s'avorreix molt amb el sarau d'Arenys de Munt? Soc l'únic que pensa que ja n'hi ha prou de Pastorets?
• Laporta ha catalanitzat el Barça però ara sembla que vol futbolitzar el país. Jan... no cal, gràcies!
• PxC, UPyD, les CUP, RCat i ara la gent de la Nebrera... això no és política, això és un circ! Passin al Circ dels Catalanetti!
• Ja sabem perquè el PSOE va fitxar l'Ignasi Guardans. Saben que el millor gos d'atura és una ovella catalana. http://bit.ly/2wyaQI

ESGLÉSIA DE LA SOSTENIBILITAT:

• Me'n ric de la sostenibilitat com a dogma i eslògan postmodern... Me'n ric d'aquesta sostenibilitat de màgia blanca!
• Segarra-Garrigues: Entre el regadiu pels pagesos i la protecció dels ocells jo em quedo amb el regadiu. A pastar fang les aus!

ECONOMIA:

• L'Ibex d'avui ha passat de perdre un 1% a guanyar un 1,5%. Si vegéssiu un autobús fent aquests cops de volant hi pujaríeu?
• L'Índia dispara el preu de l'or en comprar 200tn per respondre al "col·lapse econòmic a Europa i els EEUU" Uf! http://bit.ly/4yn3l4
• Que hi fa la borsa en màxims mentre l'or bat rècords de preu? Alguna cosa no quadra a Dinamarca...

FETS I GENT:

• Bibiana Ballvé: "Les coses que tenen ànima es veuen de seguida". Doncs a tu cal mirar-te tres cops per veure't. Menja nena, menja!
• Solució definitiva a l'afer dels pirates somalis. Que se n'ocupi l'SGAE!
• Si fóssiu pirates i sabéssiu que el govern espanyol paga rescat, a que us dedicaríeu a partir de demà? No es negocia amb pirates!
• Quan el risc de fuga és nul i els mitjans de comunicació son arreu la presumpció d'innocència lliga ben poc amb les manilles. Vergonya!

Podeu seguir els propers twits a http://twitter.com/marcarza

*

La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)

¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?

(Adaptació lliure d'un fragment de
“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
*

El vídeo del cap de setmana (V)

Deixeu l'escola en pau!

L'escola catalana té una taxa de fracàs escolar superior al 30%. L'informe PISA ens deixa a la cua d'Europa any rere any i el sistema educatiu acaba essent massa sovint una fàbrica “d'incultes, apàtrides i, de vegades, analfabets” (Patrícia Gabancho dixit). Els números canten, l'escola falla i no es capaç de formar i incorporar a la catalanitat el conjunt dels joves ciutadans, garantia de la igualtat d'oportunitats i base de tot el projecte meritocràtic. Però si l'ensenyament català és incapaç de fer la seva funció principal com és possible que cada dos per tres li encomanem noves tasques?

Fa pocs mesos el flamant director de l'acadèmia espanyola de cinema començava el mandat reclamant una assignatura de cinema a l'escola. Fa poques setmanes el cardiòleg Valentí Fuster i el cuiner Ferran Adrià demanaven que l'escola ensenyés a menjar bé. Fa pocs dies s'anunciava la creació d'una nova assignatura d'introducció a l'economia i finances. Sense oblidar que ja fa un parell de cursos que els alumnes dediquen algunes dotzenes d'hores a una mena d'aiguabarreig anomenat Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. No som capaços d'ensenyar matemàtiques, llengua, geografia o història als nostres joves però aspirem a que l'escola els ensenyi a menjar, anar al cinema, contractar una hipoteca i respectar les minories. Tot plegat sembla més aviat poc raonable.

Potser que deixem l'escola en pau i no li demanem més del que ja no ens dóna.

*

Contra la banalització de l'avortament

La forma com es generalitza l'ús de la píndola abortiva,
permetent la seva venda a qualsevol farmàcia (...)
és també una banalització radical de l'avortament.

Hi ha poques qüestions de naturalesa tan fonamentalment moral com l'avortament. Excepte per als afortunats que per motius religiosos consideren que la vida té des de la concepció tots els atributs que la fan subjecte de protecció, la oposició entre els drets de la mare, els del fetus i les qüestions socials relacionades configura un trencaclosques moral extraordinàriament dificil.

Resulta complicat enfrontar-se al debat de l'avortament des de la racionalitat estricta. Al cap i a la fi quan la posició de cadascú s'aixeca purament sobre conviccions personals la qüestió esdevé gairebé irresoluble. És per això que sorprèn la lleugeresa i frivolitat amb que la regulació de l'avortament es planteja a Catalunya. És legítim estar a favor de l'avortament com a darrer recurs, és legítim estar-hi en contra, però banalitzar-lo resulta ofensiu.

El govern espanyol banalitza l'avortament quan utilitza una nova regulació com a arma política però no és aquest l'únic símptoma preocupant de la política socialista. La forma com es generalitza l'ús de la píndola avortiva, permetent la seva venda a qualsevol farmàcia amb el mateix control que reben les aspirines o els preservatius és també una banalització radical de l'avortament. Ignora tota la càrrega moral que la qüestió incorpora de forma inevitable i contradiu dècades d'esforços abocats a la política de contracepció i el control dels embarassos no desitjats.

Els conservadors s'equivoquen volent imposar el seu criteri moral sobre l'avortament al conjunt dels ciutadans però els progressistes s'equivoquen també quan plantegen l'avortament restant-li tota transcendència. La postura al voltant de l'avortament és necessàriament personal però no pot ser lleugera. A favor o en contra però mai la banalització.

*