La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut(et) de Catalunya és imminent. Fins i tot podria avançar-se a la publicació d'aquest article. Arribarà, implacable, i hi ha pocs dubtes sobre la seva contundència. De forma directa o per la via interpretativa sembla evident que l'esperit castellà del Tribunal Constitucional acabarà la feina que els socialistes catalans van començar a Barcelona i els diputats, d'esquerra a dreta, van continuar a Madrid. Tots agenollats sota la sharia constitucional.
Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.
Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.
Constitució amunt i Constitució avall. Els catalans continuen menjant transició política matí, tarda i nit. Qualsevol diria que va passar abans d'ahir però aviat farà 32 anys del referèndum de l'any 78. Déu n'hi do. Els mitjans de comunicació espanyols van repetint que la Constitució és de tots i no es cansen de recordar als catalans que la van votar de forma massiva i entusiasta. Però el cert és que son pocs els catalans d'avui que han donat el sí de forma directa al text constitucional espanyol. Tot just una mica més d'un 20%. Els votants més joves que ho van poder fer tenen avui 50 anys i més de dos terços dels catalans es troben per sota d'aquesta franja d'edat. Vuit de cada deu catalans s'han trobat la Constitució Espanyola a sobre sense haver-hi dit la seva i la cosa comença a coure. Pretendre que aquest text i el Tribunal Constitucional que el defensa tenen més legitimitat que un Estatut votat activament per la meitat del cens electoral català fa riure tant que venen ganes de plorar.
Des de Madrid s'argumenta que Catalunya no pot trencar unilateralment el pacte constitucional. I té gràcia parlar de pacte quan una de les parts negociava amb la pistola sobre la taula i encara va fer servir la Guardia Civil per encongir allò pactat tot just tres anys després. La radicalitat democràtica, l'esperit jeffersonià, exigeix que cada generació revisi i confirmi i els pactes signats pels que l'han precedit. I aquesta és la qüestió central, la generació de la transició ha esgotat el seu recorregut alhora que es deslluïa la seva obra. Som al cap del carrer. S'acaba una època i encara no sabem què és el que comença però els catalans d'ara no acaben d'estar contents amb la hipoteca heretada dels pares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada