Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rússia. Mostrar tots els missatges

divendres, de desembre 30, 2011

La maleta soviètica





A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.

Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.

Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.

Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.

diumenge, de març 29, 2009

Zapatero, Rússia, Kosovo i l'Afganistan


La retirada sobtada de l’exercit espanyol de l’operació de l’OTAN a Kosovo resulta sorprenent. Una decisió matussera que es fa difícil d’entendre sense una causa que la justifiqui. Però repassant l’hemeroteca, la cimera hispano-russa de principis de març posa la decisió sota un prisma nou. El passat dia 2 de març el president Zapatero i el primer ministre rus signaven un acord de cooperació energética que acompanya els acords subscrits entre Gas Natural i Gazprom, i la cooperació entre l’electrica russa Inter Rao i l’espanyola Iberdrola.

L’energia és la carta més forta de Rússia en la seva política exterior. La Unió Europea és extraordinariament dependent de Moscou per al seu subministrament energètic, una situació de risc que només es resoldrà amb l’obertura d’una línea d’abastiment directe des del mar Caspi, passant pel Caucàs i el mar Negre. Un gasoducte que necessita de tot el suport europeu per a tirar endavant i que Rússia prova d’aturar signant acords directes amb alguns països europeus per tal de debilitar la veu de la Unió Europea. Resulta penós que Espanya hagi entrat al joc rus després que el Kremlin mostrés la seva cara més dura en el conflicte de Georgia però la vergonya espanyola no s’atura aquí. Sembla evident que la retirada espanyola de Kosovo forma part de l’intercanvi de cromos en la negociació hispano-russa

Perquè els Estats Units han reaccionat amb tanta prudència a la política de nyigui-nyogui del govern espanyol? En què ha cedit l’amic Zapatero per evitar una resposta americana? Quan d’aquí a poques setmanes s’anunciï una escalada significativa de la presencia espanyola a l’Afganistan la triangulació de la jugada s’acabarà fent obvia.

Enlloc de reforçar la veu europea en la negociació amb Rússia, actuant amb fidelitat amb els aliats de l’OTAN, Espanya tira pel dret una aliança energética amb el règim de Putin que debilita l’aposta europea als Balcans i forçarà Madrid a enviar uns quants milers de soldats al pou sense fons que és l’Afganistan. Bravo Zapatero!
*

dimarts, de febrer 12, 2008

Refredant la globalització


El passat cap de setmana els cels de l'oceà Pacífic van viure una escena pròpia de la guerra freda. Caces nord-americans van interceptar diversos bombarders russos després que aquests executessin maniobres agressives al voltant del portaavions USS Nimitz. La notícia recorda que la nova Rússia treu pit i planta cara. Aprofitant aquest cop d'actualitat, recupero un post del passat octubre al voltant de la qüestió.

El Perfil Soviètic de la Nova Rússia


La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota,
reprenent així un posat que
no havia oblidat mai.

A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global.

La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.
.

dimecres, d’octubre 17, 2007

El pefil soviètic de la nova Rússia


La nova Rússia ha recuperat la força
sense haver purgat la derrota, reprenent
així un posat que no havia oblidat mai.


A finals de 1944, amb el final de la guerra a Europa ja molt proper, el General De Gaulle va visitar la Unió Soviètica buscant conèixer la postura d’Stalin sobre el futur del vell continent. En aterrar a Bakú (Azerbaitjan) va ser rebut amb una desfilada de l’exercit roig que recull a les seves memòries de forma interessant. Allà, escriu, hi havia “l’exercit de la Rússia eterna”. Tot i la Revolució que havia transformat el país dels tsars durant prop tres dècades, el General De Gaulle veia la Unió Soviètica com la Rússia mil·lenària, interpretant així les aspiracions i el caràcter del gegant euroasiàtic. Tal i com feia el General De Gaulle, avui, prop de vint anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic, hi ha motius per veure la nova Rússia i el seu aparell estatal com l’eterna Unió Soviètica, amb les conseqüències que això té per al continent europeu.

La Guerra Freda va acabar amb la derrota total de la Unió Soviètica. El McDonald’s de Moscou obria poc més d’un any després de la caiguda del mur de Berlin i el totpoderós Secretari General del Partit Comunista Soviètic acabaria fent anuncis de Pizza Hut. La transició al capitalisme va ser caòtica. Encara avui Rússia pateix els efectes d’unes privatitzacions controlades per la cleptocràcia de l’època Ieltsin. En pocs mesos la Unió Soviètica va passar de segona potencia mundial a país dependent de l’ajuda exterior. Tots els acords i tractats signats en els anys que segueixen a la derrota han estat incomplerts per occident. L’OTAN ha crescut fins arribar a la mateixa frontera russa i la Unió Europea accepta l’entrada de les repúbliques bàltiques mentre fa la cort a Ucraïna. Una humiliació absoluta que la nova Rússia no oblida.

Avui, però, l’ascens vertiginós del preu del petroli, el gas i d’altres matèries primeres ha aconseguit fer reviure les aspiracions imperials russes. Un impuls econòmic miraculós per a un país incapaç d’adaptar la seva economia als requeriments de competitivitat del món global. La nova Rússia ha recuperat la força sense haver purgat la derrota, i reprèn així un posat que no havia oblidat mai. El fet que el President rus sigui un ex-agent dels serveis secrets de la tirania soviètica és ja prova suficient del total immobilisme rus. És des d’aquest punt de vista que cal veure els assajos recents d’armament convencional d’altíssim poder destructiu, o la represa dels vols regulars dels seus bombarders estratègics de llarg abast. Uns bombarders russos que volen arreu del món escortats per caces de la OTAN com en els millors anys de la Guerra Freda. Una demostració de muscle militar que coincideix amb l’ús del gas i el petroli com a formes de pressió a països com Bielorússia i Ucraïna. Sense oblidar les amistats perilloses del President rus amb pàries com l’il·luminat Ahmadinejad o el simpatiquíssim Chavez.

La pau definitiva no és mai filla de la victòria militar, sinó de la capacitat posterior d'integrar el vençut en el concert internacional. Una Rússia amb economia prospera i comercialment relligada amb Europa i el món tindria un incentiu per a l'estabilitat i l'obertura que avui es troba a faltar. Mentre els recursos energètics continuin a un preu exhorbitant i permetin mantenir el creixement rus sense una autèntica renovació política i econòmica, els europeus hauríem d'anar-nos acostumant a un escenari de conflicte silenciós que només fa vint anys que havíem deixat enrere. Res a temer, tampoc, mentre siguem conscients de les limitacions que ens imposa el perfil soviètic de la nova Rússia. Entre d'altres deures a fer, toca començar a estudiar la sortida nuclear per evitar dependre del gas d'en Mishka mentre es busca una sortida de compromís per a les aspiracions europees d'Ucraïna.