A finals d'aquest any que comença farà dues dècades que el món va cantar les absoltes a la Unió Soviètica. I el més sorprenent de l'aniversari és l'oblit en que ha caigut el record de l'URSS. Un imperi extensíssim, de mida continental, que va condemnar a la tirania i la misèria centenars de milions de persones des de Sibèria a Ucraïna. La utopia obrera convertida en Estat va sacsejar el segle XX i llavors, un vespre qualsevol, es va esfumar com si res. Hi ha hagut alguna reflexió sobre el contrapès perdut del capitalisme. Sobre com l'amenaça comunista estimulava l'humanisme del mercat. Però la memòria kafkiana i penosa del sistema econòmic, polític i social del comunisme s'ha difuminat perillosament.
Fa pocs mesos Labreu Editorial va publicar un text indispensable per reviure aquesta memòria de l'infern soviètic. A La Maleta, Sergei Doblatov hi retroba les poques peces de roba que el van acompanyar en el seu exili de Leningrad a Nova York i en cada objecte hi ha el record d'una escena de vida comunista. El mercat negre amb productes tan subversius com uns mitjons finesos. Els periodistes que no poden escriure sobre res del que els envolta perquè la realitat és massa trista per passar la censura. Els serveis d'informació i els seus dossiers a cada cantonada. Una vida grisa i miserable sense cap expectativa més enllà d'una subsistència esporuguida. Pobresa i repressió, el comunisme era això i oblidar-ho podria sortir car.
Potser és veritat que sense la nèmesi comunista l'economia de mercat campa molt desacomplexada, però encara és més cert que sense el mirall soviètic avui és molt fàcil ignorar els mèrits del lliure mercat. Hi ha una crítica frontal al sistema liberal que pretén desacreditar-lo assenyalant la pobresa, la desigualtat, el poder econòmic o la corrupció política que s'hi troba. Una crítica que sovint tracta les anècdotes com si fossin norma general, mirant de demostrar que la fórmula que combina l'estat de dret amb el capitalisme i la igualtat d'oportunitats és una farsa. És cert que hi ha molt de camí a córrer però oblidar que mai com ara el planeta havia estat tan lliure i pròsper és alhora una injustícia i un risc.
Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.
Comparar el món d'avui amb una utopia celestial és gratuït i massa simple però el discurs acostuma a passar avall com si res. Fins i tot quan mirar qui el canta hauria de fer venir picor a qualsevol demòcrata. Resultava molt més fàcil descobrir l'ombra totalitària de molts d'aquests crítics quan a l'altra banda del mur s'hi amagava l'infern que predicaven. Un món que val la pena dur sempre a la maleta perquè no oblidar-lo és una bona manera d'evitar repetir-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada