El post d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"Desconnexió / Fulls de ruta / Concert econòmic"
Mitjans de comunicació i desconnexió
Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.
La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.
Contra els fulls de ruta
Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.
Montilla i el concert econòmic
El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.
Bèlgica penja d’un fil. Un fil gruixut i resistent que es la ciutat de Brussel·les però un sol fil al cap i a la fi. Si s’ha arribat fins aquí, a tocar de la desintegració d’un estat europeu de primer nivell, és perquè la desconnexió entre flamencs i valons és gairebé total. L’estat belga és avui una closca buida sota la qual fan la seva dues comunitats amb sistemes de comunicació tancats i nul·la permeabilitat. A Flandes i Valònia les narracions de la realitat, que la interpreten alhora que la construeixen, els allunyen més i més i fan la separació, de fet o de dret, un futur imminent.
La realitat catalana és ben diferent. Els mitjans de comunicació espanyols tenen una presència forta al país i massa sovint els mateixos mitjans catalans eviten posicionar-se entorn d’un punt de vista nacional sintonitzant amb els propis interessos. Però és possible que alguna cosa estigui canviant i la sentència de l’Estatut podria ser un punt d’inflexió. Una fita en el camí a la progressiva desconnexió catalana del sistema comunicatiu espanyol. Els mitjans s’han atomitzat, televisió i premsa inclosa, i la tendència ideològica de la nova oferta (també pel que fa a la qüestió nacional) ha tendit a allunyar-se del centre. Els darrers deu anys els nous mitjans d’abast espanyol tenen un perfil ideològic força extremat. La Razón, La Gaceta y Publico en son un bon exemple però el mateix ha passat amb els nous canals de TDT i els mitjans digitals de mes influència. La sentència de l’Estatut és un dels primers esdeveniments polítics de primer ordre en que les narracions dels mitjans a Madrid i Barcelona s’assemblen com un ou i una castanya. Però allò més important es que per als catalans que rebin el missatge de la premsa madrilenya més dura el missatge és tan desmesurat, tan allunyat de la realitat catalana a peu de carrer, que serà difícil que aquests mitjans no perdin part de la seva credibilitat (la poca o molta que puguin tenir) Catalunya endins.
Contra els fulls de ruta
Convergència i el Sr. Artur Mas tenen el seu full de ruta cap al dret a decidir. Esquerra i el Sr. Puigcercós tenen un full de ruta cap a la independència. Reagrupament i el Sr. Carretero tenen també el seu full de ruta cap a l’estat propi. I tot plegat sona una mica ridícul. La política és una mica mes complexa que un mapa de carreteres i pretendre que la solució al plet nacional català depèn de quatre passos ben trobats, l’un darrere l’altre. faria riure si no fos massa dramàtic. Els fulls de ruta han fet fortuna a Catalunya però desterrar l’expressió del vocabulari polític del país seria una gran idea.
Montilla i el concert econòmic
El President Montilla explica en un llibre publicat fa pocs dies que es mostra contrari al concert econòmic perquè aquesta formula fiscal faria inviable l’estat espanyol. Resulta preocupant perquè no només demostra que la fidelitat nacional del President Montilla no acaba d’estar ben calibrada, també fa evident que no acaba d’entendre de què va això del concert i és difícil saber que és més preocupant. Al President de la Generalitat allò que li ha de treure el son és la viabilitat econòmica de Catalunya, en dubte pel dèficit fiscal que ens ofega. Qualsevol altra cosa hauria de ser motiu suficient per a la moció de censura. Però encara més enllà el MHP Montilla parla com si el concert econòmic suposés que els catalans tallessin qualsevol aportació fiscal a l’estat i no és així com funciona. L’atractiu principal del concert econòmic és el control sobre els propis recursos i la posició de força negociadora que se’n deriva. Que la Generalitat recaptés els tributs catalans no implicaria, necessàriament, el final d’una “solidaritat” amb Espanya que es negociaria separadament però que garantiria eines per evitar l’expoli que patim fins avui.
