França és la Revolució Francesa i l’imperi napoleònic i els drets humans i la resistència a l’ocupació nazi. Alemanya és la reunificació i la reconstrucció del país per aixecar un gegant econòmic i el lideratge del projecte europeu. Anglaterra és la llavor britànica amb presència universal i la primera democràcia moderna i una excepcionalitat buscada que ho amara tot de tradició i la pròpia manera de fer. I Catalunya? Què és Catalunya? Arreu del món els projectes nacionals d’èxit compten amb una narrativa que ajuda a definir, reforçar i justificar l’orgull nacional. Una narrativa implicita que als països consolidats arriba a passar desapercebuda però que es troba present arreu. Del sistema educatiu als mitjans de comunicació passant per l’obra de govern a dreta i esquerra. I a Catalunya? Quina narrativa acompanya el projecte nacional català? Pervivència, revolució industrial i immigració haurien de ser-hi presents.
Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.
Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.
Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.
Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O
Pervivència
Catalunya és una anomalia. Un imperi medieval en decadència condemnat a la desaparició com tants i tants d’altres regnes, principats i comptats d’Europa. Un poble privat de poder polític entre dos gegants encaparrats a fer-lo desparèixer. Del Conde Duque de Olivares a la dictadura del General Franco, tres segles i mig d’ofec planificat i pressió militar. I no obstant els catalans són aquí, ferms i decidits a mantenir la seva veu en el món. La Renaixença i el catalanisme polític són una anomalia incomprensible que arriba quan a Catalunya li tocava apagar-se. L’excepcionalitat de la pervivència és un bon punt de partida per a la narrativa de l’orgull nacional català. Pervivència aixecada sobre una revolució industrial improvable i la integració exemplar dels successius allaus migratoris rebuts al llarg de la història.
Revolució industrial
Només dues regions del sud d’Europa fan la revolució industrial durant el segle XIX, el Piemont i Catalunya. Però la florida industrial catalana que transforma i modernitza el país és una gesta enorme. Un èxit incomprensible. El país segueix Anglaterra i Holanda i és dota d’indústria tèxtil però ho fa sense carbó (element essencial). Aprofitant amb enginy la força del Ter i el Llobregat per moure les maquines i aixecar les fortunes que faran possible la represa després de segles de decadència. Un país que perviu contra tot pronòstic i uns ciutadans que el fan créixer amb el vent de cara. Una història èpica que crida a sentir-se’n hereu.
Immigració
Catalunya és històricament un dels països d’Europa amb una menor potència demogràfica. La debilitat reproductora hi és una constant des de fa segles. Una debilitat que es troba a l’arrel de la decadència nacional a l’edat mitjana i que es farà encara més evident quan la industrialització reclami mà d’obra i aparegui la immigració forta i constant que fa més de cent anys que dura. Una debilitat que ha fet brillar una de les virtuts més lluminoses del país. En proporció a la població autòctona cap altre país d’Europa no ha rebut des de finals de segle XIX tants immigrants com Catalunya. Occitans i gascons, aragonesos, valencians, murcians, andalusos i extremenys, marroquins, bolivians, romanesos i gambians. Tots han anat arribant a Catalunya per incorporar-se al país amb una facilitat que sorprèn els estudiosos d’arreu del món. Catalunya té el mateix dret al títol de país d’acollida universal que l’Argentina o els Estats Units.
Tres gestes de la Catalunya moderna. Tres columnes d’un orgull nacional cívic, integrador, democràtic i de progrés que hauria d’amarar-ho tot per arribar a passar desapercebut.
O
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada