El President Pujol ha expressat en més d’una ocasió que considera una sort haver arribat a la Presidència de la Generalitat amb cinquanta anys a l’esquena. Assolir la més alta responsabilitat en un moment vital de serenor i experiència. Preparat. Endurit. Disposat a prendre el timó del país. El primer redreçament després del Desastre Nacional era un temps d’enorme dificultat. Un humus per al lideratge que no és pot comparar amb el moment actual. És cert. Però l’anècdota serveix per dibuixar un paral·lel entre aquell Jordi Pujol de cinquanta anys i aquest Artur Mas de cinquanta quatre. Perquè acabada la seva presidència és molt probable que el President Mas consideri una sort haver arribat a la Casa dels Canonges després de set anys d’oposició dura i injusta. Set anys que
l’han preparat. Set anys que han convertit el candidat Mas en el President que Catalunya necessita.
Potser tot havia estat massa fàcil per a l’hereu del pujolisme l’any 2003. Potser no n’hi havia prou amb una carrera fulgurant des de la base al capdamunt de l’administració catalana. Potser no era suficient haver plegat d’un càrrec envejat per anar a treballar a l’empresa privada. Potser no n’hi havia prou guanyant unes eleccions contra tot pronòstic. Derrotant l’esperança blanca del socialisme català. Lluitant contra el menyspreu dels suposats intel·lectuals del país i la caricaturització més descarnada.
Potser calia alguna cosa més. Calia demostrar que Convergència Democràtica de Catalunya, que Convergència i Unió, no era un terrós de sucre solidificat només per la dolçor del poder. Calia demostrar que sense governar, sense cotxes oficials ni assessors de sou públic, CiU continua essent la gran eina de construcció nacional que Catalunya necessita. La força que aconsegueix un Estatut ambiciós a Barcelona, que negocia la retallada a Madrid contra les tisores del propi PSC i salva l’economia espanyola de l’abisme grec. Calia demostrar que quan un líder de debò pren un compromís amb els votants el manté fins al final. Que tot i haver estat votat per governar accepta el joc brut de l’adversari i fa oposició amb tota la fidelitat i la devoció al país possible. Calia demostrar que tornant a guanyar i essent de nou víctima d’un pacte enganyós, l’oposició pot ser cent vegades més presidencial que un President que no sap estar a l’alçada del país. Calia.
Set anys, set anys llargs que l’estultícia socialista vol allargar encara una mica més. Però no cal que s’hi esforcin. És en bona part gràcies a la duresa dels bancs de l’oposició que l’Artur Mas serà un President brillant. I allargar l’agonia només el farà millor encara.
Endavant Artur! Endavant President!
O
l’han preparat. Set anys que han convertit el candidat Mas en el President que Catalunya necessita.
Potser tot havia estat massa fàcil per a l’hereu del pujolisme l’any 2003. Potser no n’hi havia prou amb una carrera fulgurant des de la base al capdamunt de l’administració catalana. Potser no era suficient haver plegat d’un càrrec envejat per anar a treballar a l’empresa privada. Potser no n’hi havia prou guanyant unes eleccions contra tot pronòstic. Derrotant l’esperança blanca del socialisme català. Lluitant contra el menyspreu dels suposats intel·lectuals del país i la caricaturització més descarnada.
Potser calia alguna cosa més. Calia demostrar que Convergència Democràtica de Catalunya, que Convergència i Unió, no era un terrós de sucre solidificat només per la dolçor del poder. Calia demostrar que sense governar, sense cotxes oficials ni assessors de sou públic, CiU continua essent la gran eina de construcció nacional que Catalunya necessita. La força que aconsegueix un Estatut ambiciós a Barcelona, que negocia la retallada a Madrid contra les tisores del propi PSC i salva l’economia espanyola de l’abisme grec. Calia demostrar que quan un líder de debò pren un compromís amb els votants el manté fins al final. Que tot i haver estat votat per governar accepta el joc brut de l’adversari i fa oposició amb tota la fidelitat i la devoció al país possible. Calia demostrar que tornant a guanyar i essent de nou víctima d’un pacte enganyós, l’oposició pot ser cent vegades més presidencial que un President que no sap estar a l’alçada del país. Calia.
Set anys, set anys llargs que l’estultícia socialista vol allargar encara una mica més. Però no cal que s’hi esforcin. És en bona part gràcies a la duresa dels bancs de l’oposició que l’Artur Mas serà un President brillant. I allargar l’agonia només el farà millor encara.
Endavant Artur! Endavant President!
O
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada