L'Espanya que convé al sobiranisme

L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
"L'Espanya que convé al sobiranisme"

La reflexió sobre l’Espanya que convé a Catalunya ha estat una constant des de l’inici del catalanisme polític més de cent anys enrere. Una Espanya respectuosa amb Catalunya que garantís als catalans l’espai d’autonomia necessari per desenvolupar-se plenament com a poble. Aprofundint les potencialitats nacionals del país. Avui des de l’independentisme es menysprea la qüestió amb una resposta ràpida, gairebé automàtica. No ens en convé cap d’Espanya. Una mostra més de confusió entre objectiu i procés. Camí i destí. Destí manifest.

Davant l’Espanya pobra, rònega, caciquil, obscurantista, agrària i dictatorial que ofegava Catalunya i perseguia la catalanitat el nacionalisme aspirava al desenvolupament d’una societat espanyola rica, desvetllada, oberta, industrial i democràtica que sintonitzés amb els interessos de Catalunya. Una Espanya còmoda per Catalunya que deixaria respirar el país.

Però el futur no és mai tal i com l’imaginen els visionaris. Ni tan sols respecta les ambicions de mentalitats polítiques de primer ordre com les dels Srs. Prat, Cambó i Pujol. L’Espanya que el catalanisme somiava va arribar i amb ella l’autonomia i alguns passos amunt en l’escala de la sobirania. Però les resistències i l’ofeg assimilacionista no es van aturar. La força centrípeta d’Espanya ha estat una constant també en democràcia i a partir d’un cert moment va arribar a sobrepassar l’impuls centrífug del catalanisme. Quan l’Espanya borratxa de riquesa, ufanosa i neo-imperial, va prendre el relleu tota la lògica del catalanisme va fallar d’arrel.

Però la qüestió continua oberta. Més enllà de revolucions i girs sobtats del ritme de la història els catalans seguiran lligats al context espanyol en el futur proper. Quina Espanya convé al sobiranisme, doncs? La resposta el catalanisme és vàlida encara però cal afegir-hi un matís. El nacionalisme necessita una Espanya lliure i rica però no massa. Un context estatal de progrés, confortable i democràtic, però evitant les flamarades de nou ric que desperten la fam imperial adormida a l’ànima de Madrid. Una Espanya dèbil i adolorida que podria ser més a prop que no sembla.

*