L'esquela de l'Euro

Potser la borsa espanyola ha gaudit avui de la festa més gran de la seva història però el 10 de maig de 2010 té molts números per marcar el principi de la fi de la moneda única. La decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic dels països de l'eurozona de forma directa (fins ara tan sols l'acceptava com a garantia a les seves subhastes periòdiques) hauria d'encendre totes les alarmes de la zona euro i, en canvi, ha estat rebuda amb una orgia de compres als parquets del continent.

Feia dècades que els bancs centrals seguien el model encetat pel Bundesbank i evitaven la compra de deute públic. Aquesta limitació és una de les claus del model de banc central independent que separava la política monetària dels interessos polítics i aconseguia acabar amb el dèficit públic tot controlant la inflació. És fàcil d'entendre. Si un govern pot emetre deute fàcilment sabent que el banc central li comprarà a un tipus baix i sense fer preguntes tindrà tendència a endeutar-se sense límit. Un endeutament que acaba suposant un increment desmesurat del diner disponible a l'economia (massa monetària), engegant el cercle viciós de la inflació.

Però que ha portat el Sr. Trichet a conduir la moneda única de dret cap a l'escorxador? Com és possible que l'ortodòxia de Frankfurt s'hagi avingut a les idees de bomber dels polítics europeus? Doncs perquè probablement no hi havia cap altre alternativa. Després de l'ensopegada grega la desconfiança es contagiava rapidament a l'economia portuguesa i espanyola. L'increment del tipus d'interès que calia pagar per l'endeutament espanyol era rapidíssim i amenaçava de fer caure Espanya com ja li havia passat a Grècia. Els llops, els especuladors dels que parlava un ministre suec, s'han allunyat avui però per espantar-los ha calgut fer una foguera que farà bullir la inflació. No hi hem guanyat massa. El Banc Central Europeu deu tenir tota la bona intenció i segur que preveu retirar la mesura tan aviat com sigui possible. Llàstima que el moment no arribarà mai. Les falles de les economies del sud d'Europa s'allargaran molts anys i el deute que acumulen també. Qualsevol intent d'enretirada provocarà de nou l'escalada de tipus que vivíem fins ahir aproximant-nos a l'abisme. Al final del túnel només hi ha la inflació. Una moneda feble, un continent més i més endeutat fins que els alemanys se n'afartin i diguin prou.

Fins i tot enmig de la festassa es començava a intuir la davallada. Només així s'entén que quan tots els mercats europeus es disparaven a l'alça i l'Eurostoxx pujava un 10,35% l'Euro només es revaloritzés un 0,03%. Deute i inflació. El guió europeu per a la propera dècada.

*