Conllevancia, de nou.

************L'article d'aquest diumenge al Bloc Gran del Sobiranisme:
*************** ************"Conllevancia, de nou"

Un tros del país bull d’indignació tot esperant que el Tribunal Constitucional trinxi l’ombra d’Estatut que es va aprovar a Madrid. Des del catalanisme aquesta darrera passada de ribot pot resultar ofensiva i particularment insultant perquè arriba després que la ciutadania es pronuncies en referèndum. Però més enllà de l’orgull ferit costa trobar motius per posar-hi el coll. Hi ha qui diu que el viatge de l’Estatut és la prova definitiva que Espanya ni ens estima ni ens respecta però aquesta és una revelació que resulta baldera. Si d’alguna cosa ha de servir l’aposta estatutària és per a prendre nota dels errors que han portat el nacionalisme ha cremar els darrers anys en un projecte amb poques probabilitats d’èxit. Una lliçó que seria bo tenir present ara que es busca el camí per a després de l’Estatut. I ara què? Dons conllevancia, de nou.

El nacionalisme és el moviment polític més important del país. Tot i no ser majoritari es pot considerar el nervi de la nació. Si el nacionalisme ha estat capaç de mobilitzar prop de cinc-centes mil persones en pobles i ciutats mitjanes per votar en un referèndum de fireta és perquè té una gran força que cap altre moviment pot igualar ara mateix. Però no n’hi ha prou. La força del nacionalisme permet fer camí en la construcció nacional i mantenir el plet amb l’estat però no arriba a tenir el pes necessari per apujar l’aposta i guanyar la partida. Pot semblar que tornem a ser, de nou, al bell mig de la conllevancia però és que mai no n’havíem sortit.

I francament, potser no és una mala notícia. Espanya és una paret dura i antiga i cap de les envestides catalanes dels darrers cent anys l’ha aconseguit moure ni massa ni poc. Només des de la gestió intel·ligent de la conllevancia s’aconsegueix superar la feblesa del país i aquest és el combat de les properes dècades. Soldar el país, avançar en l’extensió i l’enfortiment de la catalanitat, retallar la influència mediàtica espanyola a Catalunya, estimular l’autèntica autonomia política del PSC, buscar més i més complicitats amb el País Valencià i reduir la sagnia fiscal que ofega la nostra economia. Tot plegat s’ha de poder aconseguir des de la trista conllevancia perquè no comptem amb cap altra eina. Tenim a penes el que tenim i prou…
p