Després de tres cents anys de dominació, dos segles i mig de dictadures, l’intent continuat d’aniquilació cultural, un expoli fiscal que no s’atura i tones d’anti-catalanisme ranci, es fa estrany pensar que hi pugui haver catalans que encara mirin a Espanya amb confiança, estima i esperança. Tanta i tanta gent, federalistes i similars, que s’esforcen a creure que l’entesa és possible. Una paradoxa catalana que fa pensar en unes línies de Joan Sales a “Incerta Glòria”, la gran novel·la sobre la Guerra Civil. Una guerra que és, entre moltes altres coses, una ofensiva espanyola (d’una Espanya) contra Catalunya (tota).
En un moment de la primera part de la novel·la (La Pobla de Ladrón, 19 de setembre) s’hi descriu un atac republicà contra les línies dels revoltats en que, de sobte, els nacionals atrinxerats simulen una rendició. Com a resposta els republicans “llencen els fusells per a pujar amb els braços lliures, arravatats d’entusiasme” i quan això passa els fatxes proven d’atacar per sorpresa. Joan Sales hi afegeix: “Crits i confusió, estan com a fascinats per aquella abraçada que se’ls brinda. Déu meu, que sigui tan profund en nosaltres aquest desig de ser germans i que el fem servir per matar-nos més a mansalva…”.
Una fascinació per l’abraçada traïdora que fa pensar en el desfici per Espanya dels federalistes. Resulta trist que sigui tan forta la voluntat de compromís de molt catalans i que l’estat l’aprofiti únicament per escanyar-nos amb més força. Amb Espanya potser hi haurà encara molt a tractar durant molt de temps, sembla difícil evitar-ho, però posar-hi esperança i sentiment és com córrer a abraçar l’enemic que ens enganya de la trinxera estant. Irresponsable, perillós, estúpid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada