Divendres d'inventari: País Valencià

Els divendres d'inventari son un exercici de ventilació. L'excusa per a regirar el magatzem del bloc i recuperar alguns dels posts escrits els darrers tres anys.

Aprofitant la data del 9 d'octubre l'inventari comença amb un recull d'escrits sobre el País Valencià.

• País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud (19/05/2008)
• La clau valenciana (11/05/2008)
• Del País Perplex al País Complex (07/05/07)
• La síndrome valenciana (07/03/07)
• País Valencià, realitat i seducció (05/01/07)
  *

Més país, més valencià!

Joan F. Mira (VALÈNCIA en majúscules!)

Acord entre Canal9 i TV3. I ja en son tres!

Després de les complicitats entre els consellers d’economia i finances del País Valencià i Catalunya en qüestions de finançament. Després que el President de la Generalitat de baix oferís una entesa política a l’arc mediterrani des de les pàgines de La Vanguardia. Ara el Conseller Tresserras fa públic un acord de reciprocitat d’emissió entre TV3 i Canal9. Un acord que fa encara més evident la intenció dels populars valencians d’obrir un nou joc amb Catalunya.

Una oportunitat d'or

.

País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud.

Ara, una nova relació d’igual a igual

és possible entre Barcelona i València.

Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.

En una entrevista al principal diari català, el President de la Generalitat valenciana certificava fa pocs dies un canvi de fons en la visió que des del País Valencià es té de la relació amb Catalunya. Un viratge que ja s’apuntava en l’acostament entre Consellers de fa unes setmanes i que, ara es confirma, és un gest seriós i de llarg abast.

Des de Catalunya, on la relació amb el País Valencià fa dècades que està marcada per la incomprensió i el desconcert, aquest canvi sobtat arriba com una autèntica sorpresa. Més enllà de la polèmica lingüística, del conflicte per l’aigua, de la visceralitat anticatalana d’alguns mítings electorals i del fervor espanyolista valencià, arriba ara una mà estesa per a col.laborar de manera franca en finançament, infraestructures i sintonia econòmica. Una oportunitat per l‘aliança Barcelona-València que seria impensable sense els darrers quinze anys d’èxit econòmic i transformació social del País Valencià.

És evident que hi ha un substrat cultural compartit entre Catalunya i el País Valencià. És evident que a mitjans dels setanta hi va haver una oportunitat per a consolidar un incipient projecte nacional. Però també és evident que aquest projecte va fracassar estrepitosament. Més enllà de la fascinació per la Catalunya noucentista d’en Fuster i els seus, hi havia un agrarisme atàvic que reaccionava amb l’orgull ferit contra tota proposta de la Catalunya urbana. L’anticatalanisme que tan bé va saber utilitzar la dreta valenciana, amb la complicitat de l’esquerra espanyola, s’alimentava d’un mena de sentiment d’inferioritat que, en el fons, tenia una justificació evident. La relació entre Catalunya i el País Valencià mai no va ser d’igual a igual. Dificilment ho podia ser quan Catalunya tenia un pes econòmic, demogràfic, fins i tot polític, que multiplicava de llarg el del País Valencià. Una situació que els canvis dels útlims quinze anys han transfomat profundament, obrint les portes a una nova relació entre els dos països.

Avui el País Valencià és una economia potent amb quatre milions d’habitants i una capital orgullosa que s’ha sabut posicionar amb èxit a nivell global. Els tarongers s’han aliat amb el totxo, la Copa Amèrica i al Ciutat de les Arts i les Ciències per parir una nova València que guanya en optimisme a la Catalunya desorientada del postpujolisme. Ara, una nova relació d’igual a igual és possible entre Barcelona i València. Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
.

La clau valenciana

El principi de front comú per al finançament entre el Conseller Castells i el responsable valencià d’economia i finances és un dels moviments de fons més importants de les darreres setmanes. Per damunt les diferències de partit i dels conflictes oberts amb l’aigua o la recepció de TV3, l’apropament entre els Consellers és la prova dels enormes interessos comuns entre els dos grans motors de l’arc mediterrani.

Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.

És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.

Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.

* Tot i que alguns sistemes de càlcul de les balances fiscals atribueixen un gran dèficit a la Comunidad de Madrid, aquest es compensat totalment per factors de capitalitat.

.

Ombres de la transició. Ajudeu l'ACPV!

Una sanció contra tots

que hauríem de pagar entre tots!

Acció Cultural del País Valencià ha de pagar 300.000€ de multa per la seva postura ferma en contra del tancament de les emissions de TV3 al Páis Valencià. La multa a l'ACPV és una sanció a la realitat cultural compartida per catalans i valencians, una sanció contra tots els amics de la cultura catalana arreu del món. Una sanció contra tots que hauríem de pagar entre tots!

Recuperant les velles tàctiques resistencials del franquisme i la transició, l'ACPV ha engegat una campanya per recollir fons de cara al pagament de la multa. Com ja havia fet en moments més foscos, l'Antoni Tàpies ha cedit una obra per tal que pugui ser reproduida i enviada a tothom que participi en el pagament de la multa. (Podeu veure-la en la imatge que encapçala aquest post)

Aportació mínima recomanada: 10€

Telèfon de campanya 963918386

Número de compte Bancaixa - 2077-0001-27-3103581289

IMPORTANT: Especifiqueu en l'ingrès nom i cognom,

i per tal de rebre la reproducció de l'obra de Tàpies cal que telefoneu

(de 9h a 14h i de 15h a 18.30h de dilluns a divendres)

al número de campanya teniu a sobre.

Participeu-hi!

Del País Perplex al País Complex

Poques regions d’Europa occidental

han passat els darrers cinquanta anys

per una transformació tan radical

com la que s’ha donat al País Valencià.

Al bloc d’en Joan Mansanet, candidat nacionalista a l’Ajuntament de València*, s’hi cita la recent presentació del llibre País Complex. Un títol que fa l’ullet al valencianisme en paral·lel al País Perplex amb que Josep-Vicent Marqués feia el 1974 la primera revisió del fusterianisme estricte.

Poques regions d’Europa occidental han passat els darrers cinquanta anys per una transformació tan radical com la que s’ha donat al País Valencià. Una metamorfosi econòmica, política, social, lingüística en certa mesura, que des de Catalunya sembla haver-nos passat per alt. Catalans i valencians fa gairebé trenta anys que vivim d’esquena i acumulem ignoràncies mútues.

Una falta de relació molt costosa quan el món es configura en regions econòmiques amb alt potencial de creixement, com l’arc mediterrani. El catalanisme, que en molts casos ha d’arribar encara al país perplex, ha de fer l’esforç d’apropar-se al país complex que és avui el País Valencià. Sense un canvi de perspectiva que permeti entendre el veí del sud com és, i no com voldríem que fos, no hi ha relació possible.

Afortunadament, País Valencià endins fa temps que el nacionalisme majoritari ha emprès el camí de la modernització, molt conscient dels reptes que encara i les possibilitats enormes que s’obren a la valencianitat. Sort, doncs, que hi ha gent com en Joan Mansanet que, des de la fidelitat al valencianisme, han deixat enrere la perplexitat per encarar sense complexos el país complex.

*Si a tot el País Valencià el Bloc Nacionalista es presenta dins la coalició Compromís pel País Valencià, a la ciutat de València el Bloc ha apostat per afavorir el canvi participant a la llista del PSPV que encapçala Carme Alborch. A València ciutat, aquest cop, voteu PSPV!

La síndrome valenciana

síndrome f. Conjunt de símptomes

d'una malaltia. Agrupament de

símptomes amb personalitat

clínica acusada descrit per un

determinat autor.

El mite diu que el valencià ha desaparegut de València, que la ciutat s'ha perdut per a la cultura pròpia del país. El cert és que una primera passejada pels carrers de la ciutat podria confirmar el mite. No s’escolten converses en valencià, no hi ròtols o publicitat en valencià, ningú s’adreçà en valencià a un cambrer o un taxista. Aquesta és, però, una imatge deformada de la situació. La llengua és ben present a la capital del País Valencià, però hi és de forma amagada, no evident. S'ha d' anar-a buscar per a trobar-la, però quan es TREU LA LLENGUA i s’ensenya a tort i a dret, la resposta és sorprenent. Hi ha un pou de valencianitat lingüística inesgotable al subsòl de la ciutat.

Aquesta es la síndrome valenciana. No el retrocés de la llengua sinó la llengua com a realitat amagada, i és aquí on rau la lliçó i el remei als símptomes de la pròpia decadència. És l’encaparrament dels parlants el que manté una llengua com a eina útil de comunicació i símbol de pertinença. La síndrome valenciana demostra que el remei és senzill i es pren en petites dosis, n’hi ha prou amb TREURE LA LLENGUA. Treure-la sempre i en qualsevol situació, sense apriorismes estúpids sobre els nostres interlocutors, mantenint-la sempre que la comunicació sigui possible.

La síndrome valenciana és un avís del que no ens podem permetre quan afrontem el repte de fer la nostra llengua atractiva per als que arriben al país.

TREGUEM LA LLENGUA!

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.