País Valencià: progrés, orgull i una nova actitud.

Ara, una nova relació d’igual a igual

és possible entre Barcelona i València.

Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.

En una entrevista al principal diari català, el President de la Generalitat valenciana certificava fa pocs dies un canvi de fons en la visió que des del País Valencià es té de la relació amb Catalunya. Un viratge que ja s’apuntava en l’acostament entre Consellers de fa unes setmanes i que, ara es confirma, és un gest seriós i de llarg abast.

Des de Catalunya, on la relació amb el País Valencià fa dècades que està marcada per la incomprensió i el desconcert, aquest canvi sobtat arriba com una autèntica sorpresa. Més enllà de la polèmica lingüística, del conflicte per l’aigua, de la visceralitat anticatalana d’alguns mítings electorals i del fervor espanyolista valencià, arriba ara una mà estesa per a col.laborar de manera franca en finançament, infraestructures i sintonia econòmica. Una oportunitat per l‘aliança Barcelona-València que seria impensable sense els darrers quinze anys d’èxit econòmic i transformació social del País Valencià.

És evident que hi ha un substrat cultural compartit entre Catalunya i el País Valencià. És evident que a mitjans dels setanta hi va haver una oportunitat per a consolidar un incipient projecte nacional. Però també és evident que aquest projecte va fracassar estrepitosament. Més enllà de la fascinació per la Catalunya noucentista d’en Fuster i els seus, hi havia un agrarisme atàvic que reaccionava amb l’orgull ferit contra tota proposta de la Catalunya urbana. L’anticatalanisme que tan bé va saber utilitzar la dreta valenciana, amb la complicitat de l’esquerra espanyola, s’alimentava d’un mena de sentiment d’inferioritat que, en el fons, tenia una justificació evident. La relació entre Catalunya i el País Valencià mai no va ser d’igual a igual. Dificilment ho podia ser quan Catalunya tenia un pes econòmic, demogràfic, fins i tot polític, que multiplicava de llarg el del País Valencià. Una situació que els canvis dels útlims quinze anys han transfomat profundament, obrint les portes a una nova relació entre els dos països.

Avui el País Valencià és una economia potent amb quatre milions d’habitants i una capital orgullosa que s’ha sabut posicionar amb èxit a nivell global. Els tarongers s’han aliat amb el totxo, la Copa Amèrica i al Ciutat de les Arts i les Ciències per parir una nova València que guanya en optimisme a la Catalunya desorientada del postpujolisme. Ara, una nova relació d’igual a igual és possible entre Barcelona i València. Ara, hi ha una oportunitat que cal saber aprofitar.
.

La clau valenciana

El principi de front comú per al finançament entre el Conseller Castells i el responsable valencià d’economia i finances és un dels moviments de fons més importants de les darreres setmanes. Per damunt les diferències de partit i dels conflictes oberts amb l’aigua o la recepció de TV3, l’apropament entre els Consellers és la prova dels enormes interessos comuns entre els dos grans motors de l’arc mediterrani.

Els grans perjudicats, els únics perjudicats, de fet, per l’actual sistema de finançament espanyol, son Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears*. Més enllà de patir conjuntament aquesta discriminació fiscal, el País Valencià i Catalunya comparteixen una estructura econòmica amb una economia industrial potent que l’estat ignora. Un tren d’alta velocitat sense capacitat per a mercaderies n’és la prova evident. Encara més, l’eix mediterrani que relliga el País Valencià i Catalunya amb Europa i la prosperitat és ignorat a consciència per l’Espanya radial. Així doncs, no és estrany que la reunió els Consellers d’Economia anés en paral·lel a una jornada de col·laboració de les Cambres de Comerç de Barcelona i València.

És evident que per al PP la jugada pot ser un intent de debilitar el govern Zapatero, posant en evidència les seves diferències amb el PSC, però hi ha força arguments per a pensar que l’aposta de la Generalitat valenciana és honesta. El País Valencià necessita amb la mateixa urgència que Catalunya un replantejament de les iniquitats actuals. Una revisió que difícilment li serà favorable mentre el PSOE governi l’estat. Estenent la mà a la Generalitat de dalt el Partit Popular del País Valencià demostra més que mai el seu tarannà bavarès. Al cap i a la fi, no hauria aconseguit l’hegemonia absoluta de Castelló a Alacant si fos el partit rupestre i primitiu que molts catalans perceben del nord estant.

Des de Catalunya, que el PSC omnipresent i omnipotent a totes les instàncies de poder, es deslligui del PSOE per a buscar aliances alternatives en la defensa dels interessos del país només es pot rebre com una excel·lent notícia. Una notícia encara millor quan es fa de cara al sud. Cultivar les complicitats amb el País Valencià és un imperatiu que a partir d’ara no hauria de tornar a ser una excepció.

* Tot i que alguns sistemes de càlcul de les balances fiscals atribueixen un gran dèficit a la Comunidad de Madrid, aquest es compensat totalment per factors de capitalitat.

.

País Valencià, realitat i seducció

El nacionalisme català acumula en el seu camí èxits i fracassos, projectes consolidats i propostes fallides, però cap derrota ha estat tan contundent i irreversible com la patida en “la batalla de València”. Gairebé trenta anys després, en un esforç per negar la realitat, el catalanisme continua ignorant que els Països Catalans són una proposta acabada, una interferència enutjosa que reclama un replantejament urgent.

En una Europa i un món que s’estructura en regions econòmiques i socials, és una prioritat consolidar la configuració regional entorn a un arc mediterrani que té ambdos països com a espina dorsal. Per proximitat geogràfica, paral·lels culturals, complementarietat empresarial i relació econòmica, es fa evident que la col·laboració franca entre Barcelona i València permetria obrir enormes potencialitats en mil i un àmbits. Una cooperació indispensable per a una millor competitivitat mútua en tots els camps.

La història recent ha intoxicat fins a l’extrem les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Des del catalanisme la frustració va deixar pas a la ignorància mentre al País Valencià es reforçava el pont València-Madrid i s’estenia la desconfiança i el recel nord enllà. Els beneficis que s’amaguen rere el redescobriment mutu han d’afavorir un nou apropament, net d’apriorismes, amb la seducció com a objectiu principal i lluny de qualsevol tactisme. Això implica fer un reset complert, aparcar el debat lingüístic, reforçar la relació amb el Partit Popular del País Valencià i començar per aquelles vies de col·laboració que poden suposar un major benefici al sud del Sènia, com ara els recursos hídrics.

Institucions com l’Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga comencen a fer feina en aquesta direcció, amb activitats com el Congrés Internacional d’Activitat Portuaria que va aconseguir, fa poques setmanes, reunions de treball entre els ports de Barcelona i València i els respectius consellers del ram. Calen, però, més iniciatives en aquesta direcció per què viure d’esquena al País Valencià és viure d’esquena a una part important del nostre futur.

Barcelona i capitalitat

,

Seria absurd negar la transformació positiva que Barcelona va fer a partir de l'any 1986. Tan absurd com ho seria negar que el “model Barcelona” és avui un model esgotat. Esgotat el creixement i la renovació a cop de revetlla global, esgotada la pretensió d’esdevenir una mala còpia llibertària d’Amsterdam a la Mediterrània, esgotat per damunt de tot el combustible de creixement d’una ciutat que ha crescut d’esquena al seu rerepaís.

La reinvenció de Barcelona de les últimes dues dècades s’ha fet amb vocació de ciutat-estat. Oblidant que les grans ciutats ho són pel fet de ser capitals i punt de trobada, centres de referència que capitalitzen projectes i energies del propi hinterland. Per Barcelona avui, tenir model vol dir per damunt de tot tenir model de capitalitat.

Prova del desconcert de la ciutat, de la seva classe política però també de la societat civil i empresarial, és la voluntat d’esdevenir un petit Madrid, obrint-se cap als països de llatinoamèrica i ignorant la pròpia tradició europea i mediterrània. Una imatge trista i reveladora de l’acceptació d’un marc de referència espanyol i múndial que la condemna a ser una subseu privilegiada però secundària.

La capitalitat de Barcelona, l’explotació de l’enorme potencial de la ciutat, passa per oposar-se frontalment a la concepció radial de l’estat espanyol, impulsant un projecte europeu i mediterrani en que la ciutat concentri projectes, visió i oferta de serveis. Una capitalitat concèntrica que abasti Catalunya de forma directa, l’anomenat EURAM (Euroregió del Mediterràni) com a prioritat i amb una vocació internacional dual: europea i mediterrània.

Tot i que ja hi ha hagut projectes en aquesta direcció, hauríem de prendre consciència de les mancances existents i de la necessitat de concentrar esforços públics i privats en aquest objectiu de ciutat i de país. No es pot aconseguir la nova capitalitat de Barcelona sense una xarxa d’infraestructures de transport que relligui tot Catalunya amb la ciutat per carretera i ferrocarril en temps rècord. No es pot esdevenir centre de l’EURAM sense concentrar l’expansió d’universitats, serveis sanitaris i empreses cap a aquesta zona. No es pot configurar i reforçar l’EURAM sense seduir València cap a una col·laboració franca. No es pot consolidar la ciutat com a referència europea i mediterrània amb l’espanyol com a llengua de referència d'empreses i escoles de negoci.

Sense aquest nou marc de referència cap al que focalitzar l’esforç de capitalitat i el nou projecte de ciutat, Barcelona corre el perill d’entrar a la lliga de les ciutats confortables i sense tremp. Una amenaça greu per a la ciutat, però també per a un país que no seria el que és sense la punta de llança que és la nostra metròpoli.