La CRISI i la pedra filosofal

“Si aquesta crisi era previsible, per què ningú no va escoltar els avisos? Doncs perquè massa politics creien que un món de franc era possible. Que un nou paradigma econòmic el podia fer realitat. Res de nou, com la pedra filosofal que tornava el plom en or.”

“La prosperitat sense esforç és un somni (malson?) molt antic"

Ron Paul

Pausa

Proper post el dilluns 22 de desembre.

Haiku filoconvergent

Xavier Bru de Sala: contra el mite de la unitat

En Xavier Bru de Sala publica un article interessant a la darrera edició de la revista El Temps. Un article que trenca amb el mite de la unitat catalana (catalanista?) i que acaba així: “Allò que els mouria (a l'estat) a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix.”

Després d'anys de fer de Bolívar a Catalunya i de Bismarck a Espanya el nacionalisme hauria de canviar els papers per construïr Catalunya amb decisió bismarckiana fent de Bolívar Catalunya enfora. Com afirma el mestre Bru de Sala, a Madrid cal ser menys servils i més ferms, molt més ferms.

________________________________________

Article d'en Xavier Bru de Sala publicat a la revista El Temps (núm. 1277):

"No sempre convé mirar entre bambolines o rere el teló, en aquest teatre de la política. No és igual contemplar un decorat pel davant, a una certa distància i amb la il·luminació més adequada, que examinar-lo ben de prop, per totes bandes, palpar-lo, comprovar-ne la qualitat i –ara que aquest mot tan absurd com utòpic encara no ha passat completament de moda– la sostenibilitat. No és igual perquè, sense anar més lluny, es comprovaria que els decorats, si més no els tradicionals, no toquen de peus a terra encara que ho sembli per efecte òptic. Això passa amb la famosa i vistosa, encara que ningú no l’hagi vista mai de gaire a la vora –i menys en la realitat– unitat catalana."

"La unitat catalana se sol considerar com un factor operatiu però fràgil, una mena de voluntat general que els partits malmeten quan l’administren més al seu favor que segons l’interès general o del país. Com si diguéssim, una predisposició o disposició que opera tan enllà com li és possible, però que les febleses estructurals de la política catalana, en aliança amb la diversitat d’interessos partidistes, acaba sovint trencant. Per part meva, la considero un decorat. Queda molt bé, tant o més decorativa que la cúpula de Barceló, aquesta de l’entelèquia de l’aliança de civilitzacions, però no és de veritat. No ho ha estat mai. Encara vaig més enllà, sort en tenim. M’explico."

"De la consideració generalitzada, i sacralitzada, que com he dit no comparteixo, es deriva el mite de la invencibilitat de la unitat, quan en efecte es produeix. Ben al contrari, sostinc que no s’ha produït mai, si més no allà on ha de valer o fer-se valer, que és a Madrid. I si un dia s’arriba a produir, la unitat, s’hi faran el mateix panxó de riure que si hi anéssim dividits. I a sobre se’ns veurà el llautó de la ineficàcia d’anar-hi tots de bracet."

"Allò que els mouria a considerar Catalunya amb respecte no passa per la unitat o la divisió, sinó per esdevenir més conseqüents, menys servils. Vaja, que, sense amenaces creïbles, no hi haurà encaix ni desencaix."
*

Marroquina resident a Catalunya?

El passat diumenge el telenotícies vespre de TV3 (la nostra?) va dedicar uns minuts al primer aniversari de la mort de Francesc Candel. Una data de referència en que es reeditarà “Els Altres Catalans” recuperant els textos retallats per la censura alhora que s'impulsa la Fundació Francesc Candel. A partir d'aquí, el periodista encarregat de la notícia comentava la contribució de Candel a la integració dels immigrants que van arribar a Catalunya durant el segle XX. Una tasca que se suma a la de molts altres per consolidar la idea d'una Catalunya d'origens diversos però amb un futur comú, Una integració que relliga el país de sempre amb els nous catalans. Acabant la notícia i amb la intenció de lligar el passat amb el present del país, el periodista acaba fent el ridicul mentre posa al descobert tots els complexos i els errors de la societat catalana quan s'enfronta a la immigració global dels darrers deu anys. La notícia es tancava així: “El proleg de la reedició del llibre de Paco Candel l'ha escrit la marroquina resident a Catalunya Najat El Hachmi”: Marroquina resident a Catalunya?

Recapitulem. La Najat El Hachmi va arribar a Catalunya amb vuit anys.. S'ha educat aquí, ha crescut aquí. El seu origen i el lloc de naixement no la fan pas menys catalana. Més encara, ha fet de la llengua del país la seva eina de treball i a banda de guanyar el premi Ramon Llull amb la seva darrera novel.la ha publicat un assaig sobre immigració i identitat titulat especificament “Jo també soc catalana”. Però en el desconcert amb que molts catalans s'enfronten a la immigració la Najat, una catalana més, és una marroquina resident a Catalunya. Tot un exemple de feina pendent per a la Fundació Francesc Candel.

És evident que tot plegat és sobretot una prova de manca de criteri i professionalitat dels periodistes responsables de la notícia. Cal ser molt incapaç per a considerar la Najat El Hachmi com una marroquina resident a Catalunya. Cal ser molt inutil per a fer-ho en una notícia sobre la Fundació Francesc Candel. Tot un exemple dels dèficits de TV3. Però més enllà d'això l'anecdota dóna el tó d'un problema greu per a la Catalunya d'avui i demà.

Tant dificil és entendre que la Najat i els milers i milers d'homes i dones com ella son catalans? Que a la Catalunya d'avui no hi ha manera més catalana de ser català que ser fill, net o besnet d'immigrants? És possible que la vena multicultural de la pseudoprogressia del país acabi tancant les portes de la plena ciutadania als nous catalans?

*