JGE3: "El nostre món és el món"

El proper dia 20 de febrer se celebrarà la tercera Jornada Generacional d'Economia. Una iniciativa de l'Espai Hayek de l'FCO, l'Associació Catalana de Professionals i l'Espai Vicens Vives per a debatre en clau generacional el paper de Catalunya i el conjut de l'Euram en el món global.

Com s'esmenta al seu manifest, amb la Jornada Generacional d'Economia es vol "reflexionar sobre aquesta necessitat de ser presents al món i de fer-lo nostre, identificant les maneres de tenir èxit en aquest repte, denunciant les mancances de Catalunya en aquest front (també pel que fa a eines institucionals i poder polític), i proposant mesures per tal d’atiar i accelerar el procés d’incorporació productiva de Catalunya al món globalitzat, sense perdre de vista que aquests reptes han de ser aprofitats com a oportunitats per assolir una societat més cohesionada. Convidem tots aquells que comparteixin aquesta preocupació i creguin que ja no es pot esperar més, a participar activament de la Jornada i a contribuir a definir i dur a la pràctica les seves conclusions."

Més informació i inscripcions a http://www.jornadage.cat/.

*

Bojan i Messi, amb llengua

Més enllà del seu valor futbolístic, les dues grans promeses de l'últim Barça son un bon punt de partida per a retratar la capacitat d'integració de la catalanitat i alguns dels seus dèficits més evidents. D'una banda en Bojan Kirkiç, una història d'èxit. Fill de bosnià i catalana, nascut en un poble del rerepaís i d'una catalanitat integral. De l'altra en Leo Messi, arribat a Catalunya fa 8 anys quan en comptava tot just tretze. Criat a la Masia, un indret mític, però totalment impermeable a la més mínima catalanitat. No cal dir que no se li ha sentit mai ni un mot en cap altra llengua que la que va portar d'argentina.

En Bojan és un triomf tan natural que no té cap mèrit, en Messi una derrota tan habitual que ja no sorprèn ningú. El dia que un nen de Linyola de mare catalana no se sumi al país la derrota serà consumada, però quan un nen argentí arribi al Barça i faci seu el català serem molt més a prop de deixar enrere la respiració assistida.

Potser resulta frívol i forçat lligar d'aquesta manera llengua i futbol però el cas és que la clau de tot plegat rau en allò que en Bojan i en Messi comparteixen, el Barça. Un nen no pot passar gairebé deu anys al Barça, formar-se aquí com a persona i acabar ignorant totalment la llengua pròpia de Catalunya. És el país en ple, i no només la Generalitat, son els ciutadans i tota la infraestructura social (empreses, associacions, parròquies, ...) els que han de fer possible el miracle de refondre les onades de nous catalans amb la soca que els fa de base. Tots en som responsables però el Barça més que molts.

El Futbol Club Barcelona, per tradició i rellevància social, per catalanitat i per catalanisme, té una responsabilitat que no pot ignorar. Messi, Iniesta, Eto'o i tants altres poden donar un impuls al català que supera de llarg el de mil Normes i mil Quetes. L'equip de Laporta, Rossell, Ingla, Soriano i Oliver ha dignificat la institució i l'ha retornat al catalanisme però no n'hi ha prou. Hi ha molt a fer i molts ulls mirant a can Barça. Amb el proper Messi no podem fallar!

*

Rahm Emanuel a la nova Casa Blanca

El flamant President americà no treballarà sol a la Casa Blanca i serà el seu Cap de Gabinet qui més l'ajudarà a definir la seva presidència. Alhora que Barack Obama entrava al despatx oval, en Rahm Emanuel s'instal·lava al despatx veí per a ser l'única persona de l'edifici amb accés total al Comandant en Cap. Serà el President qui prendrà les decisions, obviament, però ho farà després de formar-se una opinió a través dels documents i els consellers que triï el seu Cap de Gabinet, el mestre d'obra d'aquesta nova època.

Als europeus entusiastes del nou President Obama, fans d'una idea força distorsionada del que serà la nova presidència, els convindria conèixer qui és en Rahm Emanuel. Clintonià convençut (més de'n Bill que de la Hillary), progressista pragmàtic i veterà del poder, un autèntic tramoista del teatre de Washington. Un ex-congressista amb experiència per a negociar al Capitoli i conscient de les amenaces que afronta la presidència mediàtica. Però allò que més agradarà a tots els catalans que es passegen amunt i avall amb la kèfia al coll és el paper que en Rahm Emanuel pot jugar a l'orient mitjà.

El nou Cap de Gabinet de la Casa Blanca és un jueu militant, fill d'un combatent de l'Irgun i voluntari civil a l'exercit israelià quan els míssils iraquians queien sobre Tel Aviv l'any 1991. Alguns el consideraran un falcó pel simple fet de no ser un pacifista muniquès amb ganes d'esborrar l'estat d'Israel del mapa mediterrani. Una imatge que lliga poc amb la d'un Rahm Emanuel que va participar activament a les negociacions d'Oslo fins a la històrica encaixada de mans entre en Yitzak Rabin i en Yasser Arafat. I és que no hi ha millors coloms que els falcons realistes.

Diuen que quan l'Aaron Sorkin va crear el personatge d'en Josh Lyman per a The West Wing ho va fer amb en Rahm Emanuel al cap i, francament, es difícil no refiar-se de'n Josh Lyman.
*

Espanya, retorn a l'autarquia

A poc a poc es va fent evident que comencen uns anys negres per a l'economia espanyola. El crèdit excessiu, el monocultiu del totxo i la taxa de fracàs escolar més alta d'Europa no anunciaven res de bo, però ha calgut una recessió internacional per què els espanyols assumissin que allò que semblava un èxit ha estat una festa llarga que ara caldrà pagar.

Resulta trist que la darrera remesa d'or americà hagi arrossegat Catalunya a l'espiral fàcil de la baixa productivitat i l'abandonament de la industria però el que marcarà el futur, aquí i allà, és la resposta d'avui als errors d'ahir i els reptes de demà. Una resposta que ara mateix no anuncia res de bo. La darrera ocurrència del Ministre d'Indústria espanyol és d'aquelles que s'emmarquen. Enfrontat a un descens del consum intern se li acut que només que els espanyols prioritzin els productes espanyols en les seves compres el problema s'haurà resolt. Enfrontats a una crisi global, quan arreu del món es reconeix el risc que una onada de proteccionisme repliqui el crac de 1929, el Ministre Sebastian aixeca el banderí de l'autarquia.

L'economia espanyola té un dèficit comercial enorme, només l'arc mediterrani compta amb una realitat industrial i exportadora notable. No és estrany, doncs, que un ministre espanyol amb mentalitat centralista (quina redundància!) es plantegi el tancament del mercat com una mesura de salvació davant la crisi. Algú hauria d'explicar-li que si alemanys, francesos i britànics fan el mateix alhora de triar destí per a les properes vacances els cinc milions d'aturats seran una xifrà gairebé optimista. Algú hauria d'explicar-li que fa més de vint anys que l'estat espanyol és a la Unió Europea i que sense lliure comerç Espanya s'assemblaria molt més al Marroc que no pas a França. Algú hauria d'explicar-li que avui la majoria dels productes no tenen nacionalitat. Algú hauria d'explicar-li que amb aquesta idea s'ha convertit, de cop, en el Ministre d'Indústria més irresponsable de l'OCDE.

El mateix visionari que volia una Espanya amb 66 milions d'habitants i un 40% de població immigrada demana ara que passem de l'Ikea i la xocolata suissa. Ministre, que es troba bé?

L'autèntica ala oest

La primera qüestió que el President Obama trobarà damunt la
taula serà un enorme problema de gestió d'espectatives.

Bloc convalescent!

L'any 9 no li prova massa al bloc.

Proper post el dilluns 19 de gener.

Cada castell i totes les ombres d'un país buf

La darrera novel·la de Baltasar Porcel

és excessiva, inversemblant,

escrita a raig, gairebé una novel·la bufa.

Una excel·lent novel·la bufa.

Al cap i a la fi, hi ha cap altra forma

de retratar el present

d'un país com el nostre?

Una novel·la bufa per un país buf!