dimarts, de febrer 24, 2009

Defensant la banca (ma non troppo)

Els bancs no venen diners,
faciliten liquiditat.

Els bancs fan de mal defensar. Al capdamunt de la piràmide de l'ecosistema capitalista i amb tots els trumfos a la mà, és comprensible que despertin més aviat poques simpaties. Tot i això, el seu és un rol essencial per a la creació de riquesa i l'estabilitat monetària en l'economia de mercat. Davant l'allau de crítiques i la fragilitat actual del sistema bancari, en bona part fruit dels seus propis errors, es troba a faltar una opinió a contracorrent que posi en context l'actual enduriment de les condicions de crèdit i defensi la prudència retrobada del sistema financer.

Tot i el tòpic, els bancs no presten diners a canvi de confiança. El seu negoci es basa en facilitar liquidesa a canvi de garanties. Els bancs no venen diners, faciliten liquiditat. Potser els últims anys de disbauxa ens ho han fet oblidar, ni els bancs semblaven recordar-ho, però aconseguir finançament no ha estat mai fàcil ni barat sense unes garanties suficients i sòlides. Escoltant la cridòria mediàtica sembla que els bancs no obren el crèdit perquè no volen, per pur caprici de nen ric o amb la voluntat explicita d'enfonsar l'economia, però no és així.

El cert és que els bancs continuen deixant diners, menys i més cars, però continuen deixant-los quan compten amb les garanties necessàries. Retallant el crèdit, frenant el creixement desbocat dels darrers anys, la banca frena el seu negoci i va en contra dels seus interessos immediats però s'hi veu forçada per dos motius de pes. D'on no n'hi ha no en raja i en un mercat en que l'estalvi fa anys que es va encongir, els nostres bancs han inflat el crèdit endeutant-se en els mercats internacionals. Aquest mateix anys els bancs espanyols hauran de fer front a centenars de milions d'euros de deute i no és estrany que mirin ben prim abans de generar nou actiu sense ingressar cap mena de passiu que el compensi. A banda, les perspectives econòmiques son prou fosques i els nous projectes ja no es poden estudiar amb l'alegria inconscient amb que es feia tot just fa divuit mesos. Ras i curt, hi ha menys diners per a deixar i l'entorn obliga a ser molt més exigent alhora de deixar-los.

Tot i això, continua havent-hi veus que exigeixen als bancs que facin màniga ampla, que no els vingui d'un pam a l'hora de deixar anar el crèdit. Com si no sabessin que l'única cosa pitjor que un crèdit que es denega és un crèdit que no es torna i que, sumat a d''altres, pot acabar posant en perill la solvència del banc i els recursos que els estalviadors (els únics innocents d'aquest joc) hi han dipositat. Algú dirà que els bancs no juguen net, que fa ben poc que han parat la mà a les ajudes del govern i les noves cobertures públiques. Cert, però si l'executiu té cap interès a salvar la banca espanyola del desastre més val que en tregui les mans. No hi ha millor recepta per a la catastrofe econòmica que gestionar el sistema financer amb criteris polítics. Que ho preguntin sinó al Sr. Miterrand!
*

4 comentaris:

Salva ha dit...

Marc, les garanties són importants, però hi ha una prèvia: la capacitat de repagament. Per més garanties, si no es pot retornar un préstec, no és convenient per la banca per aquell préstec.

Sobre el tema que planteges, per si et pot interessar:

http://salvallibertat.blogspot.com/2009/02/sobre-laixeta-dels-bancs-ii.html

Josep (sl) ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
RS ha dit...

I si enlloc del senyor Miterrand li ho preguntem al senyor Gordon Brown o al mateix senyor Obama? El RBS està pràcticament nacionalitzat o el Lloyds mateix, i Citigroup pertany a l'Estat en un 36%. Què hauria estat d'aquests bancs sense les "grapes" dels estats? Deutsche Bank, Commerzbank, Fortis, ING, UBS ...

És evident que els bancs no es poden suicidar prestant a qualsevol i a qualsevol preu, però bé que ho feien fa quatre dies quan van decidir participar de la bogeria irracional, o no? Com s'expliquen els crèdits concedits al 120% del valor de tasació d'una vivenda? O els préstecs multimilionaris a constructors convertits en magnats del sector energètic? I ja no et parlo del tema subprime. Tot plegat ben trist.

La banca representa el puntal sobre el que pivota tota l'economia i la seva tasca de canalitzar l'estalvi cap a la inversió és fonamental, com tu dius, pel creixement i la generació de riquesa. Però, home, alguna culpa deuen tenir del merder en el que estem, o no?

"el Primo" ha dit...

Els bancs el que fan és d'intermediari entre els "estalviadors", o més ben dit els propietaris de capital ociós, i els que demanden capital per invertir.

Si és cert que els bancs no poden satisfer la demanda de crèdit perquè no hi ha "estalvi" disponible, algú hauria d'explicar a on ha anat a parar tot l'estalvi que hi havia fa 36 mesos, que va servir entre altres coses per finançar la bombolla immobiliària. Estem parlant de bilions i bilions. S'han evaporat? Han emigrat a Mart?